Acostumats a la pudor
El propietari d'un diari, un policia i un jutge.
Demanen ous per dinar, croquetes, pernil del bo i un rioja. I entre plat i plat, conspiren i s'expliquen malifetes que són delictes, però com que ells són el poder, les maldats queden en anècdota. Inventar-se que un polític -Xavier Trias- tenia un compte en un banc a Suïssa i publicar-ho en un dels diaris amics de més tirada a tot Espanya és un acudit. Riuen, es posen una mica més de vi. I el jutge agafa una altra croqueta. Perquè se li oblida que és jutge i que el que està escoltant és un delicte.
De fet, és un dinar on res és el que sembla. Semblen amics, però hi ha traïdors asseguts a taula. Villarejo conspira amb ells i contra ells a la vegada. Quina ment més recargolada, que ni a Netflix es troba, capaç d'enregistrar totes les trobades, totes les converses. Una obsessió que ara li permet tenir proves acusatòries contra tothom i que l'ha convertit en l'amo i senyor de les clavegueres. Aquesta latrina tan enorme i tan pudent que ja és impossible d'amagar sota la superfície.
Ens hem acostumat a la pudor. L'hem interioritzat. Ja forma part de nosaltres. La corrupció és a tan gran escala, que perdem la perspectiva. I avui, que el Quico Sallés publica més àudios a elmon.cat, ja no ens sorprèn tant.
És el mateix dinar, són el mateix propietari de diari, el mateix policia i el mateix jutge. Parlen de l'estratègia judicial contra el 9N com qui parla de l'alineació del Madrid contra el Barça. I el jutge, que dubta entre un altre tall de pernil o una mica de carxofa fregida, proposa que el més efectiu és primer "deixar fer" i després detenir Artur Mas. Pernil i amén.
Un home sol no pot convertir un país en una claveguera. Pot embrutar molt, però no pot empastifar-ho tot. Necessita còmplices. I còmplices poderosos: polítics, altres policies, periodistes, jutges. Una xarxa de persones amb càrrecs de gran responsabilitat que un dia decideixen que ells són més importants que la resta, són especials, i se'ls acosta aquell comissari amb pinta de ramader, i l'ètica i els principis que se suposa que havien de defensar, se'ls embeinen. Perquè el comissari els fa sentir poderosos i això els fa créixer l'ego i fa que els problemes dels altres, i la moral i els valors, es vegin petits petits.
El pitjor de tot és que tan pestilent és la claveguera que Villarejo ha construït, com el silenci que es genera ara que tot surt a la llum. Perquè estem vivint sobre una latrina i aquí no passa res.
