Una aproximació revolucionària a la música i l'escena. Avui, "Il combattimento di Tancredi e Clorinda", de Claudio Monteverdi, amb Les Arts Florissants (Harmonia Mundi, 1993).
L'impacte emocional de la poesia de Lord Byron. Avui, l'obertura "Manfred", de Robert Schumann, amb la Simfònica de Seattle dirigida per Gerard Schwarz (Naxos, 2012).
El foc com a essència i la banda com a vehicle d'expressió. Avui, "Poema del foc", d'Ida Gotkovsky, dirigida per Jan van Ossenbruggen (MBCD, 1981).
L'essència del barroc alemany, la transparència de la intuïció. Avui, "Jesu, meine freude", de Dietrich Buxtehude, en la versió del conjunt Vox Luminis i l'ensemble Masques (Outhere, 2018).
Llibertat absoluta a les quatre cordes, de la mà d'un talent brillant. Avui, el Concert per a violí i orquestra núm. 4 de Grazyna Bacewicz, interpretat per Joanna Kurkowicz (Chandos, 2011).
Escriptura simfònica per a distàncies curtes. Avui, el nonet per a cordes i vents de Louise Farrenc (Naïve, 2005).
La consciència visionària del so. Avui, una selecció de la "Simfonia de l'harmonia de les revelacions celestes", de Hildegarda de Bingen, en versions del conjunt Sequentia (DHM, 1998).
L'aspiració a la unitat a través del so. Avui, "Stabat Mater" d'Arvo Pärt, amb el conjunt Theatre of Voices (Harmonia Mundi EUA, 2012).
La intensitat dramàtica de la vida privada. Avui, l'"Idil·li de Siegfried", de Richard Wagner, en la versió de Georg Solti al capdavant dels membres de la Filharmònica de Viena (Decca, 1966).
L'atracció de l'exotisme a les mans més virtuoses. Avui, la "Simfonia espanyola", d'Édouard Lalo, en la versió d'Anne-Sophie Mutter i l'Orquestra Nacional de França, dirigida per Seiji Ozawa (Warner Classics, 1985).
Emocionalitat continguda que va a l'essència. Avui, "Sòcrates", drama simfònic, d'Erik Satie, amb Barbara Hannigan i Reinbert de Leeuw (Winter & Winter, 2016).
Textures, mínima expressió i la llavor del passat. Avui, "Moonlight recomposed", d'Olivia Belli (1631 Recordings, 2020).
El gir d'una carrera a través de l'homenatge a un mestre. Avui, "Variacions sobre un tema de Frank Bridge", de Benjamin Britten, amb la Camerata Nordica (BIS, 2013).
La música entesa com a expressió humana i crua. Avui, el trio amb piano núm. 3 de Lera Auerbach, amb el Delta Piano Trio (Challenge Classics, 2023).
Veus hipnòtiques lluny de la mirada pública. Avui, el "Miserere" de Gregorio Allegri, en la versió de The Sixteen (Decca, 2011).
L'espai com a impulsor de canvis estètics en la música. Avui, una canzona amb eco de Giovanni Gabrieli, en la versió del Concerto Palatino (Harmonia Mundi, 2007).
L'entusiasme de l'adolescència i la creativitat sense aturador. Avui, l'octet de corda de Felix Mendelssohn, amb l'Emerson String Quartet (Deutsche Grammophon, 2005).
La inspiració de la pintura simbolista. Avui, "Quatre poemes simfònics sobre Arnold Böcklin", de Max Reger, interpretats per la Simfònica Alemanya de Berlín, sota la direcció de Gerd Albrecht (Deutsche Grammophon, 1986).
La fascinació per l'ombra. Avui, l'òpera "Il Tabarro", de Giacomo Puccini, interpretada per Melody Moore, Brian Jagde i Lester Lynch, amb el Cor de Cambra de la Ràdio de Leipzig i la Filharmonia de Dresden. Dirigeix Marek Janowski. (Pentatone, 2020)
Expressió, virtuosisme i rotunditat. Avui, el concert per a piano i orquestra d'Edvard Grieg, amb Javier Perianes i la Simfònica de la BBC, dirigits per Sakari Oramo (Harmonia Mundi, 2015).
La fantasia orquestral que va sorgir del pianista. Avui, la simfonia núm. 3 en la menor, op. 44 de Serguei Rakhmàninov, amb la Filharmònica de Sant Petersburg i la direcció de Mariss Jansons (Warner, 1993).
L'atenció al detall d'una nova manera d'entendre la música. Avui, "Lasciatemi qui solo", de Francesca Caccini, amb Mara Galassi i Maria Christina Kiehr (Centre Culturel de Rencontre d'Ambronay, 2010).
La lluita, l'estrèpit i la manca de sentit de tot plegat. Avui, la "Batalla", de Heinrich Ignaz Franz von Biber, en la versió de Jordi Savall i Le Concert des Nations (Alia Vox, 2002).
El potencial intuït, la lírica expressada. Avui, les cinc cançons d'Alma Mahler publicades el 1911, en la interpretació de Karen Cargill i Simon Lepper (Linn Records, 2014).
Potència, virtuosisme i exotisme hipnòtic. Avui, el concert per a violí i orquestra d'Aram Khatchaturian, en la versió de James Ehnes i la Simfònica de Melbourne, dirigida per Mark Wigglesworth (Onyx Classics, 2014).
Una obra programàtica que glossa la condemna eterna. Avui, el poema simfònic "El caçador maleït", de César Franck. L'interpreta l'Orquestra Nacional de la BBC de Gal·les, dirigida per Tadaaki Otaka (Chandos, 1995).
La subtilesa de la cambra barroca francesa en una interpretació canònica. Avui, la sonata per a flauta en re menor, d'Anne Danican Philidor, amb Frans Brüggen, Anner Bylsma i Gustav Leonhardt (Teldec, 1970).
La fascinació pel vent i les cançons del passat. Avui, la suite per a banda simfònica "Lincolnshire Posy", de Percy Grainger. La interpreta la Banda Simfònica del Nord de Texas, sota la direcció d'Eugene Migliaro Corporon (GIA Windworks, 2006).
Un cercle de nostàlgia que es tanca. Avui, el cicle de cançons "A l'estimada llunyana", op. 98, de Ludwig van Beethoven. Amb la veu de Julian Prégardien i el piano de Christoph Schnakertz (myrios classics, 2014).
Sentir-se part d'una tradició i expandir-la. Avui, la primera simfonia de Florence Price, amb l'Orquestra de Filadèlfia, dirigida per Yannick Nézet-Seguin (Deutsche Grammophon, 2021).
