Hi ha vida més enllà de les estrelles Michelin
Fa uns anys, molta gent pensava que Michelin aniria cap a la decadència després de l'aparició de la famosa llista 50 BEST. Però no va ser així, com tampoc va passar als anys 70 a França, quan la guia vermella va veure néixer la potent i moderna GaultMillau.
La més que centenària guia Michelin, qualificada d'antiquada des de llavors, surt il·lesa any rere any del mal que li fan altres formes de prescripció gastronòmica, i des de fa uns anys, de les crítiques de periodistes, bloguers o tuitaires. Té una mala salut de ferro.
Va respondre a la universalitat de la famosa llista anglesa amb edicions a gairebé tots els països i li va resoldre els problemes de finançament buscant patrocinadors de les seves activitats amb marques comercials. La casa dels pneumàtics ja no volia pagar la festa ella sola. I això sí que és adaptar-se als temps.
Fa anys que s'escriu sobre Michelin i l'eterna paraula que en surt és avarícia. Jo la canviaria per l'expressió "generositat indiscriminada". Però, evidentment, aquesta guia no està feta per satisfer-me a mi ni al conjunt de "foodies" del món gastronòmic en general.
La guia vermella obeeix a regles (la majoria de les quals són inescrutables) que es compleixen (però no sempre) per satisfer (suposadament) la clientela (moderadament) gurmet que visita els restaurants.
A partir d'aquesta curiosa definició que acabo de proposar, ja us podeu imaginar el trenca-closques que suposa per als intrèpids periodistes, "foodies" i cuiners intentar fer cada any llistes de possibles guanyadors i arriscar-se amb els noms. I cada any, els responsables de la guia són capaços de deixar que es filtrin les falses pistes que entretenen el personal amb algun temps d'antelació per fer bullir l'olla. Que se'n parli, encara que sigui malament.
Però aquest any, la pista de Dani García s'havia filtrat fa més de tres mesos i aquest cop no era falsa, cosa que és una mica preocupant i qüestiona el llegendari secretisme i la reconeguda discreció d'aquesta guia-guia.
La creativitat tan aclamada en aquestes dues últimes dècades a Catalunya i a Espanya no representa el requisit principal d'aquesta guia per definir la paraula excel·lència. Paraules com ara "investigació" i "cuina personalíssima" a Michelin, en el fons, i dit de manera vulgar, li rellisquen. No és el que busca, ja que pensen en clau "clientela moderadament gourmet" i no en clau "foodie' que ho sap tot i que tot ho analitza".
A les seves curtes ressenyes que acompanyen els restaurants, simplement hi fa servir paraules com ara "cuina creativa" com per definir totes les cuines que no són de paella i fricandó, i "decoració minimalista" per deixar d'entendre que les cadires no són d'estil Lluís XV. No cal buscar més enllà. No hi ha més. I aquest any passat definia la cuina del restaurant Enigma, d'Albert Adrià, simplement com "de gran finesa". Per als inspectors de Michelin, els que es mereixen el qualificatiu de "creatius" imagino que són els que posen un aire de llima amb un germinat de flors al plat. I això ens costa d'entendre i d'acceptar. A "nosaltres", no al client "normal".
Efectivament, com podem explicar que una guia que fica tant la pota (com creiem nosaltres) segueixi tenint el reconeixement general i pràcticament acrític del públic si no és per aquesta immensa majoria silenciosa i satisfeta que consumeix gastronomia tranquil·la en el seu dia a dia?
Últim apunt general; la qüestió no és un problema de quantitat d'estrelles sinó de les estrelles assignades gairebé automàticament a propostes hoteleres que no aporten gran cosa. I hi ha estrelles que no produeixen tanta intensitat de llum i que caldria substituir-les per altres. A Barcelona, la gent sap on ha d'anar per menjar bé. En aquests casos el públic s'avança a la guia, que de vegades va a contracorrent premiant llocs més discutibles.
El públic barceloní seguirà menjant al Coure, Gresca, Dos Pebrots, Suculent, Alkostat, Bardeni, Granja Elena, Espai Kru, Topik, Bodega 1900 i tan feliç. Hi ha vida més enllà de les estrelles.
