Quan les normes no deixen veure el bosc
L'allau de lleis, decrets, ordres, resolucions i altres espècimens administratius dictats a l'empara de competències en matèries diferents fan molt difícil discernir de què parlem quan parlem de boscos.
La legislació sectorial forestal de Catalunya és de l'any 1988, i malgrat que en el seu moment va ser innovadora a l'Estat, necessita una revisió. Això es fa evident quan analitzem les interferències que sobre aquesta matèria han anat sorgint a partir de l'aprovació de tot un seguit de legislacions catalanes contemporànies o posteriors, que l'afecten amb més o menys intensitat: és el cas de la legislació dels espais naturals, la urbanística, la del paisatge, la de canvi climàtic o la d'espais agraris, per posar només uns exemples. I això sense oblidar la incidència de la legislació estatal en aquells aspectes en què té la consideració de legislació bàsica, com la forestal, la de biodiversitat, la d'avaluació ambiental, la de responsabilitat ambiental o la de desenvolupament rural.
Per la seva banda, la llei de l'agència de la natura, aprovada fa un parell d'anys, o la llei patrimoni natural i de la biodiversitat, aquestes en fase d'avantprojecte des de fa una pila d'anys, tenen i tindran una incidència invasiva frontal amb l'activitat forestal, ja que pretenen la consolidació d'un model de protecció dels espais oberts i dels recursos naturals uns espais que representen el 30% del nostre territori-, molt contrari a la gestió amb aprofitament dels recursos naturals.
Altrament, el sector forestal de casa nostra es troba sense planificació ja que el pla de política forestal va ser anul·lat per una sentència judicial i no s'han aprovat tampoc plans de producció forestal (els PORF de la legislació estatal), que són els dos tipus de plans de desenvolupament que d'acord amb la llei sectorial determinen la política forestal del país.
Tot plegat fa necessària la renovació legislativa forestal, però també un nou disseny de les polítiques públiques que afecten aquesta matèria. Una renovació que entenem que hauria de reconèixer de manera expressa la funció social rellevant dels boscos com ho fa la legislació bàsica, tant com a font de recursos naturals i manutenció d'activitats econòmiques com per ser proveïdors de múltiples serveis ambientals el que es coneix com a externalitats ambientals-, procurant la conciliació entre l'ús general i el domini privat.
La nova legislació també hauria de fixar i unificar els instruments amb els quals les administracions competents han de dissenyar les polítiques i estratègies públiques que afecten els boscos, amb una visió territorial i sectorial de conjunt, que coordini en lloc de superposar-se, com ara succeeix-, les polítiques de canvi climàtic, de protecció de la biodiversitat, de paisatge, etc.
També hauria de regular com es desenvolupa la gestió forestal sostenible, fins i tot en els espais protegits, i afrontar la problemàtica que suposa l'abandonament del bosc per la manca de rendibilitat regulant com es finança per part de la societat el que avui rep dels boscos privats de manera gratuïta (malgrat que des de l'any 2003 hi ha la norma no aplicada que n'exigeix el finançament, però no el concreta). I per descomptat, i no menys important, caldria regular l'estatut de la propietat forestal, que contingui la relació de drets i deures que comporta la tinença dominical d'aquestes finques per part dels privats.
Pensem que cal obrir el debat necessari sobre quin és el model de bosc que com a societat ens podem permetre, sobretot davant el paradigma en què per afrontar la transició energètica la biomassa ha de tenir un paper important com a recurs de proximitat.
Només així, espigolant i desbrossant les normes, fent-les coherents i coordinades entre elles, podrem veure per fi, i sense distorsions visuals, el bosc que necessitem.
