"Ser maquiner és un estil de vida, una evasió total i absoluta. És molt més que anar de festa"
El documental "MàQKina. Història d'una subcultura" fa una radiografia del que va significar aquest fenomen, no només en termes musicals, sinó també en termes socials. Un fenomen social que va atraure i seduir, i continua fent-ho, milions de persones a Catalunya. Combinant nostàlgia, informació i una certa dosi d'humor, el documental recull el testimoni del principals protagonistes d'aquest fenomen: discjòqueis, productors musicals, locutors de ràdio i gerents de discoteques, a més d'antropòlegs, periodistes i musicòlegs.
Si en un principi aquest estil de música va ser tendència i va gaudir de l'atenció a ràdios i televisions, va acabar fagocitat, víctima del seu propi èxit, de la indústria musical i de l'escarni mediàtic. Avui, 30 anys després de la seva eclosió, viu un revival massiu i es programa a festivals i discoteques de gran format i amb gran èxit de públic intergeneracional, tal com reconeixen els productors musicals Pedro Miras i Alberto Tapia.
Impressionant veure la gent com continua cantant les melodies com si fos el dia que van sortir. Com no qualificar això com una cultura o una subcultura real d'una cosa que va passar i que segueix viva?
La transició cap als 90 va trobar Barcelona immersa en un procés de cirurgia, que havia de deixar la ciutat amb una bona imatge de cara a la cita olímpica del 92 i amb campanyes com "Barcelona, posa't guapa". En aquest context de transformació, lluny del focus mediàtic, van brollar un seguit de discoteques i afterhours salvatges, que van recollir les tendències musicals del moment vingudes de València, Londres, Frankfurt o Chicago. Una en particular, de nom Psicódromo i comandada pel disjòquei Nando Dixkontrol, va començar a programar una barreja súper accelerada d'estils, que conformava un so distintiu, que alguns van començar a anomenar "màquina".
Ara mateix som a la terrassa del Psicódromo d'Almogàvers 86, el lloc on va començar tot i el lloc on vaig començar a desenvolupar el que després va denominar-se com el so o la música màquina.
Els anys 93 i 94 són de ressaca olímpica. Les poques perspectives laborals del jovent es compensen amb caps de setmana frenètics de ball infinit, drogues de disseny i no pensar en els problemes. La conquesta del cap de setmana com a espai lúdic, allunyat de les obligacions, és radical, a tot o res. Per tota la geografia catalana es va crear un circuit de sales que van permetre prolongar la festa sense descans, de dijous a dilluns. Sortir a desfasar amb els col·legues es va convertir en una cosa emocionant i va esdevenir l'eix principal en la vida de molts joves, com explica el discjòquei i locutor radiofònic Juan Cruz.
Ser maquiner és un estil de vida. Quan arriba el cap de setmana pots ser tu, després de tota la setmana treballant formant part d'un sistema que no t'agrada, rodant dins aquesta roda de hàmster. És una manera d'evasió total i absoluta. És anar molt més enllà d'anar només de festa.
Hi coincideix el periodista Joan Oleaque, autor del llibre "En èxtasi":
El que té importància és el que passa el cap de setmana i la resta és un pròleg.
No van trigar a aparèixer els primers aldarulls greus a l'exterior d'algunes sales que, en la seva majoria, van ser desplaçades del centre de les ciutats als polígons industrials del cinturó obrer de Barcelona, atraient un públic conflictiu, molts cops relacionat amb el món skinhead d'extrema dreta.
En produir-se aquests conflictes a plena llum del dia, els mitjans i les altes instàncies van començar a preocupar-se i a posar-hi el focus: més control i una llei que prohibia tots els locals diürns de tendència maquinera. La persecució encara va revifar més el foc maquiner i el jovent s'hi va abocar en massa.
A partir dels anys 95 i 96, va aparèixer una emergent producció de música autòctona, concebuda per encabir-se sota l'etiqueta d'un gènere que ja s'identificava com a escena: "màkina" amb k de "kilo", k de "radikal", k de "katalanitat". La producció de cançons va ser frenètica i així que arribava el cap de setmana, les discoteques les convertien en hits, en autèntics himnes juvenils. Fins i tot es va arribar a omplir el Sant Jordi amb el Mega Aplec Dance.
El fenomen no es va escapar de les televisions i les ràdios, que van programar espais de tendència maquinera. La màquina va esdevenir la banda sonora de tota una generació, com un nou rock'n'roll.
L'escriptor Kiko Amat defineix la música màquina com a "desobedient, molt més desobedient que altres subcultures".
La màquina és desobedient perquè un sector massiu de la societat decideix que allò és molt més important que totes les seves obligacions. I això és com una vaga general. L'única cosa que té importància en aquesta vida és viure aquesta eufòria i aquesta festa sense final.
Cap a finals de la dècada dels 90, des dels mitjans, la subcultura maquinera es va repudiar i, fins i tot, ignorar per complet. El fenomen juvenil del moment es va desviar cap a festivals com el Sónar, que tendeixen cap a variants electròniques més avantguardistes i que es massifiquen. A principis del nou mil·lenni, només dos locals mítics resisteixen, transformats en reductes nostàlgics i residuals del que un dia van ser: XQUÈ i Pont Aeri. El fenomen agonitzava i semblava mort, però no del tot.
Avui, 30 anys després, la màquina viu una segona joventut sense prejudicis, amb gran part dels disjòqueis protagonistes encapçalant cartells de festivals importants, com explica el DJ i locutor radiofònic Juan Cruz.
El sentiment maquinero està més viu que mai. És un goig veure com arriba un pare a presentar-te el seu fill de 18 anys, que està celebrant el seu aniversari, per dir-te: 'el meu fill també és maquinero'.
Lluny de ser una expressió efímera i juvenil, la màquina és una subcultura sòlida que va arrelar a Catalunya i va marcar diferents generacions de joves, que van trobar en el seu ritme frenètic una via d'evasió, una expressió de llibertat i, sobretot, una música pensada per ballar, exaltar l'amistat i ser feliç.
Fitxa tècnica:
Direcció: Óscar Sueiro, Alex Salgado
Guió: Alex Salgado
Producció executiva: Valti Roda Brosa, Noe Cuní
Producció executiva 3Cat: Sílvia Pairo
Producció delegada 3Cat: Daniel Barea
Realització i direcció de fotografia:Óscar Sueiro
Música: David Hernández Blasco (Kapi), Daniel Boix
"MàQKina. Història d'una subcultura" és una producció de BAS-Broadcaster Audiovisual Services, en coproducció amb 3Cat i amb el suport de l'ICEC.
