23F: el rei no tenia un paper, tenia un problema
Un breu cop d'ull a les portades i editorials dels principals mitjans de comunicació espanyols --i també dels no principals-- permet copsar la realitat després de la desclassificació d'una part de la documentació del cop d'estat del 23F. La unanimitat periodística en aquests tipus d'afers no és estranya, però no deixa de sorprendre, especialment quan els historiadors que més han investigat aquell episodi ja hi han dit la seva. La nòmina d'especialistes entrevistats per 3CatInfo és extensa.
La documentació
La documentació feta pública corrobora, com no podia ser d'una altra manera, el paper magistral del monarca en el "mite fundacional de la democràcia espanyola", tal com va batejar l'escriptor Javier Cercas el cop d'estat. El rei va parar el cop, no hi ha res més a dir. No hi ha res més a explicar. Tota la resta, fake news. I no deixa de sorprendre tampoc com s'elaboren molts d'aquests documents, recensions de la vista oral contra els colpistes, informes molts d'ells anònims recollits per agents de l'espionatge espanyol.
Un d'ells comença dient: "En algunos núcleos cualificados de opinión cántabros...", i el diagrama apòcrif de les "operacions en marxa" que tots hem destacat... Tot plegat barrejat amb una selecció de converses telefòniques entre La Zarzuela i el Congrés, condimentades pels laments de la dona del tinent coronel Tejero per la soledat del guàrdia civil.
El complot militar
Les converses telefòniques i algun d'aquests documents demostren, indubtablement, el paper decisiu de l'ara rei emèrit. Però com diu l'historiador Roberto Muñoz Bolaños, el rei no tenia un paper, tenia un problema. I el problema militar probablement no va ser el més difícil de resoldre. És coneguda la fèrria jerarquització de l'exèrcit. Quan reps una ordre, es compleix. I això és el que va fer, passada la mitjanit del 23 al 24 de febrer del 1981, Joan Carles de Borbó: donar ordres clares als seus subordinats. Tenia clar, com ens recorda l'historiador Borja de Riquer, que calia salvar la monarquia. I la monarquia només se salvava salvant la democràcia.
El complot civil
Aclarit per tothom el complot militar, ratificada la versió oficial que es manté des del primer dia, i destacat en grans titulars sota la fotografia icònica del tinent coronel Tejero, pistola en mà al faristol del Congrés, queden els dubtes de l'altre complot, el civil.
El 22 d'octubre del 1980, el principal protagonista del doble cop, el general de divisió Alfonso Armada, va dinar a Lleida amb l'alcalde Antoni Siurana, el líder del PSC Joan Raventós i la mà dreta de Felipe González, l'aleshores diputat Enrique Múgica. D'aquesta reunió se'n parla en cercles polítics i periodístics des de finals dels anys 80 del segle passat. Tothom la coneix, excepte el gran públic. Històricament, els reunits sempre han negat que es parlés de rumor de sabres.
Muñoz Bolaños ens recorda que Armada també havia parlat amb Pujol, amb Tarradellas... i amb una llarguíssima llista de polítics, de la Unió de Centre Democràtic, Aliança Popular, el Partit Comunista... de les organitzacions empresarials (Escámez, Valls Taberner...), i especialment amb un dels futurs gran magnats de la premsa espanyola, Luis María Anson.
No vol dir que a tots ells els expliqués el seu pla, però en el mateix judici ja es va dir que es buscaven suports de tots els sectors a un govern de concentració per fer fora l'aleshores president, Adolfo Suárez. Si més no, alguna sospita podria haver aixecat que un dels més estrets col·laboradors del rei tingués tanta activitat política.
En els papers desclassificats sí que apareix la trobada de Lleida, a casa de l'alcalde Siurana, perquè era pràcticament vox populi. Però és poc comprensible que no aparegui cap informe de la intel·ligència espanyola resseguint les trobades del principal conspirador amb tots els sectors de la societat civil. Unes reunions en què Armada acumulava opinions i informacions que podien servir per recaptar adhesions al pla per substituir el president del govern espanyol, Adolfo Suárez, per un govern anomenat de concentració nacional. Un pla d'aparença legal, perquè la Constitució preveu una moció de censura i un candidat alternatiu que no cal que sigui diputat, del qual el rei no n'era desconeixedor.
Qui va salvar la democràcia espanyola
El doctor en Història Contemporània Roberto Muñoz Bolaños ho explica en el seu llibre "El 23F y los otros golpes de estado de la transición". El rei tenia un problema el 23F, perquè es van trobar les dues línies paral·leles. La de l'exèrcit, que volia un cop d'estat tradicional i imposar un govern militar, i la civil, que volia un canvi de govern per frenar un procés democratitzador que alguns sectors conservadors, o directament reaccionaris, consideraven que havia anat massa lluny.
El problema va esclatar quan Adolfo Suárez presenta la dimissió i es convoca el debat d'investidura de Leopoldo Calvo Sotelo. En un moment en què no existien estudis d'opinió formals, però en què era evident que Suárez gaudia d'una popularitat social notable, cap ciutadà comú va entendre la decisió. Però estava clarament raonada.
Dimitint, Suárez dinamita el pla del general Armada i el seu entorn de presentar-se com a salvador del país i evita un govern de concentració acceptat per molts dirigents polítics, però dirigit per un militar. Tot plegat a mig camí de cap solució democràtica. Perquè, quan Armada es dirigeix a l'edifici de la Carrera de San Jerónimo el vespre del dia 23, el seu pla ha quedat desmuntat i voler mantenir-lo es convertia en una il·legalitat flagrant. Potser l'última trucada que fa el general des del Congrés, poc abans que s'emetés el discurs del rei passada la una de la matinada del dia 24, podria portar llum a com es va resoldre el problema.
Però això no apareix en els papers desclassificats aquesta setmana.
