25 dies de vaga i un malestar que no s'esvaeix: així acaba el curs educatiu
Ha estat un curs escolar amb més mobilitzacions que mai. En total, 22 dies de vaga a escoles i instituts, i 25 si hi sumem les tres jornades d'aturada a les escoles bressol. Aquest divendres s'acaba el curs, però no pas el malestar dels professionals ni les demandes per millorar el sistema educatiu.
Comencen, doncs, unes vacances d'estiu enrarides en què el Departament d'Educació es reunirà amb famílies, docents i direccions, però no pas amb els sindicats, que estan pendents d'acordar més protestes coincidint amb l'inici de curs.
Un curs amb més vagues que mai
Per trobar tants dies de mobilitzacions hem de recular al curs 1987-1988. Entre el febrer i el juny del 1988 es van fer una vintena de dies de vaga a escala estatal. Reclamaven millores laborals i educatives. Es va aconseguir, entre altres coses, un acord per reduir les ràtios a l'aula, que llavors estava en 30 alumnes a la primària.
Així ho recorda Quim Làzaro, vicepresident de l'associació de mestres jubilats RELLA: "Allà tots els sindicats van anar a l'una, i això ara no ha passat. Em sap greu que els sindicats hagin trencat la convergència d'anar plegats."
Per Làzaro, aquesta onada de vagues i el rebuig al preacord aprovat per Professors de Secundària i la USTEC, ha sobrepassat els sindicats.
Els sindicats han quedat en segon lloc i el moviment de mestres, que no té nom, s'ha indignat i està per sobre dels sindicats.
Coincidint amb el final de les classes, aquest dijous, la consellera d'Educació, Esther Niubó, ha adreçat una carta a les famílies en què reconeix que el curs "no ha estat fàcil". També ha remarcat que, després de mesos de diàleg amb sindicats, direccions de centre, entitats i associacions de famílies, s'han assolit acords de millora que "no es faran esperar".
"Una crisi de negociació"
Quim Làzaro assegura que cal repensar el sistema, i que no ho poden fer només el departament i els sindicats. Creu que ho hauria de fer tota la comunitat educativa, com el Consell d'Educació de Catalunya, "un òrgan neutral on tothom és representat".
Segons ell, això donaria continuïtat al projecte, encara que hi hagués canvi de color polític a la conselleria.
Coincideix en la proposta Alberto del Pozo, que va ser director general de Professorat en l'etapa de la consellera Rigau i un dels negociadors de la LEC, la llei d'educació de Catalunya.
Em sembla molt bé replantejar-nos el model, però portant-lo al Consell d'Educació de Catalunya. Allà sí, que es munti una comissió, que facin una proposta i que la consellera la valori i l'enviï al Parlament.
Pozo creu que els sindicats han inclòs en les negociacions aspectes dels quals no tenen competències: "S'haurien de limitar a les condicions laborals. Han fet demandes polítiques, perquè han dit que volien un canvi de model del sistema educatiu. Això ja no és matèria de negociació, sinó que és competència del Parlament.
Assegura que, més que davant una crisi educativa, estem davant una crisi de negociació, i conclou que és una situació que no s'havia donat mai: "Els sindicats van aconseguir que es renegociés l'acord que s'havia assolit al març. Això és nou totalment. Quan el departament arribava a un acord, el govern l'aprovava i el publicava al DOGC. Jo he negociat durant 30 anys i no havia vist mai aquesta situació."
Demana que el conflicte es recondueixi perquè no acabi afectant el sistema educatiu en conjunt.
Mentre no es resol, la incògnita és saber com començarà el curs al setembre. Els sindicats ja han avisat que hi haurà mobilitzacions.
L'última onada de vagues recents van ser els nou dies d'aturades durant l'època del conseller Cambray. En aquell moment es va aconseguir aturar les vagues d'inici de curs al límit. A data d'1 de setembre, sindicats i conselleria van arribar a un acord.
El Consell d'Educació de Catalunya, figura clau
El Consell d'Educació de Catalunya abans Consell Escolar de Catalunya és l'òrgan on està representada tota la comunitat educativa. Són una setantena de membres entre docents, sindicats, alumnes, famílies, administració, escola pública i concertada, entitats d'educació en el lleure, etcètera. És un òrgan consultiu, a qui ara diferents veus demanen que agafi les regnes de la situació.
De fet, aquesta setmana, per iniciativa del mateix consell, ha fet arribar a la consellera Niubó els temors i les inquietuds davant aquesta situació educativa, asseguren, sense precedents a Catalunya.
El seu president, Joan Manuel del Pozo, que també va ser conseller d'educació ara fa 20 anys, li ha traslladat la preocupació per la situació viscuda els últims mesos i la voluntat de sumar veus per resoldre-la.
Fer un pas endavant per establir ponts de diàleg de tothom amb tothom, que facin possible que les mesures que el departament apliqui millorin no només el dia a dia del sistema educatiu, sinó també el clima de confiança i el benestar de tota la comunitat.
Per Joan Manuel del Pozo, "acabem un curs excepcional, en què s'ha viscut una situació que no havíem vist mai".
Per això demana "construir entre tots una normalització, un espai de confiança i un sentiment de serenitat per mirar de trobar un curs millor". Veu el Consell, que s'ha ampliat a 75 membres, com el "millor espai per parlar". I es mostra optimista: "Si tots estem units en aquesta bona voluntat final, ho aconseguirem."
Això sí, recorda que en qüestions educatives no convé precipitar-se. L'aprenentatge necessita reflexió, diàleg i avaluació, i conclou que, per això, "el tempo lento és imprescindible."
Trobades al marge dels sindicats
La consellera Esther Niubó ha anunciat aquesta setmana que es reunirà amb famílies, direccions i docents, al marge dels sindicats, per recollir propostes per millorar el sistema educatiu. Les trobades començaran aquest mateix mes i s'allargaran, com a mínim, durant el primer trimestre del curs vinent.
La conselleria admet que hi ha un malestar de fons i diu que vol fer un debat públic més ampli. És un dels reclams que li van fer en l'última manifestació docents i famílies, que exigeixen un gran acord per a l'educació.
En canvi, el departament no té previst reunir-se durant l'estiu amb els sindicats. Els que rebutgen l'acord −USTEC, CGT, Intersindical, COS i CNT− no descarten més mobilitzacions durant l'estiu i tenen previst acordar noves protestes de cara a l'inici del curs 2026-2027.
"El sou no era prioritari"
El sou era "una línia vermella" per asseure's a negociar. Així ho van traslladar els sindicats durant les negociacions. La CGT es va aixecar d'una de les meses per no haver-se abordat la qüestió salarial. Després, la CGT es va decantar pel no al preacord, insistint que es tracta d'una crisi educativa i social, que va més enllà de l'escola.
Des de la USTEC s'insistia que hi havia dues grans qüestions a abordar: més recursos per atendre els alumnes i la millora de les condicions laborals. Així ho assegurava la portaveu d'USTEC, Iolanda Segura, a finals de maig:
Els salaris és una qüestió que hem posat com a inici de la negociació de manera prioritària.
També demanaven més concreció per saber com es distribuirien els recursos per a l'escola inclusiva.
Que potser no es va prioritzar el que reclamaven els docents al carrer, es començava a palpar a les manifestacions. Es van sentir clams com el de Joan Baron, professor a Canet de Mar, que assegurava que per a molts docents "no és un tema de salari; les condicions per poder educar cada vegada són pitjors".
S'expressava en la mateixa línia Gerard Martín, mestre d'una escola de Cambrils: "Creiem que només s'estan centrant en el tema del sou. Si només ens apugen el sou, cobrarem més però tindrem els mateixos problemes".
El preacord que van signar el Sindicat Professors de Secundària i la USTEC, i que van sotmetre a consulta va aconseguir arrencar un augment de més de 380 euros per al professorat, que es farà de manera progressiva en quatre anys. És gairebé el doble del que oferia en un principi el departament, però lluny dels 700 euros que reclamaven els sindicats, que volien que el govern doblés el complement autonòmic.
Tot i aquestes millores, els docents, majoritàriament més d'un 65%, van votar no al preacord i, per tant, es va tornar a les vagues.
Això ha fet evident la crisi en el sistema educatiu i ha posat en qüestió la representativitat dels sindicats.
El no dels docents al preacord ha posat en qüestió la representativitat sindical
A Catalunya, actualment hi ha gairebé 100.000 docents a l'educació pública. Representen el col·lectiu més nombrós de tota l'administració. El sindicat majoritari de l'educació no universitària és la USTEC, que va aconseguir 11.920 vots en les últimes eleccions sindicals. El segon en representació és Sindicat de Professors de Secundària, que va obtenir 6.157 vots.
També tenen representació a la mesa sindical, per ordre de vots obtinguts, CCOO (5.304 vots), CGT (3.374 vots) i la UGT (2.275 vots). Són els resultats de les eleccions del març del 2023, en què va participar un 38% dels gairebé 91.000 electors.
Aquestes xifres contrasten amb les de la votació sobre el preacord, en què el 65% dels votants es van decantar pel no. En total el van rebutjar 39.502 docents. En aquesta votació hi va participar poc més del 61% dels docents.
L'únic sindicat que es va sumar a l'acord va ser Sindicat de Professors de Secundària. Ho va fer, tal com havia anunciat prèviament, seguint el que havien decidit els seus afiliats en una consulta interna. Poc més del 63% hi va votar que sí. Van aconseguir introduir millores específiques per a la secundària, com ara la creació de 5.000 places de catedràtics als instituts.
Després d'aquests resultats, tot i haver demanat una reunió amb la conselleria, la USTEC ha declinat reunir-s'hi fins a dues vegades. Reclamen una nova proposta per negociar.
Tot i el no majoritari a l'acord, les millores sí que s'aplicaran perquè tira endavant amb la signatura de CCOO, UGT i el Sindicat Professors de Secundària.
Una escola inclusiva que no acaba de ser una realitat
Que calen més mans perquè l'escola inclusiva sigui una realitat a les aules, ha estat un dels clams que més s'han sentit a peu de reunió i a les manifestacions. El preacord del govern amb la USTEC i el Sindicat de Professors de Secundària ha confirmat 6.413 professionals més en quatre anys per fer l'escola més inclusiva.
Per Elvira Martí Brossa, psicopedagoga EAP Sabadell i professora a la Universitat de Barcelona, aquesta injecció de personal sí que s'hauria de notar als centres, sempre que estiguin ben planificats.
Veurem un canvi si realment fem una bona detecció de necessitats reals a l'aula, una bona planificació i una avaluació d'aquests recursos. Posant el focus en la inclusió, quan l'hauríem de posar en el sistema
Per Martí els recursos no poden ser "cafè per a tothom", i han de poder mantenir-se en el temps. I avisa que serà "molt difícil" que es pugui aconseguir algun canvi "sense plantilles estables que puguin construir maneres noves de mirar l'educació i els seus objectius".
Martí creu que tenim un bon decret d'escola inclusiva, però que mai s'ha dotat de prou recursos ni s'ha tingut en compte la complexitat que hi ha ara a l'escola, i que ha anat en augment: "Dins el sistema tenim infants amb necessitats educatives especials, però també infants amb dols migratoris gravíssims i en risc de desnonament. El sistema es posa en crisi quan hi ha aquesta variabilitat tan gran de necessitats educatives".
Per Martí és un error reclamar tornar a l'escola d'abans: "Fa molt de temps que l'escola no és com abans, i el sistema no ha canviat tant com la composició de les aules."
Tot i que el pressupost per a l'escola inclusiva augmenta cada curs, el resultat no és prou evident a les aules. El decret d'escola inclusiva està a punt de fer deu anys i encara no s'ha acabat de desplegar.
Tampoc s'ha arribat al 6% d'inversió del PIB en educació, un objectiu que recull la LEC, la llei d'educació de Catalunya, aprovada el 2009.
L'exemple d'aquestes dues demandes, pendents des de fa molts anys, ajuden a explicar per què el malestar del sector educatiu ha anat creixent, de vegades en silenci i d'altres a viva veu, com ha passat aquest curs, excepcional i convuls.
Les millores en educació no volen presses, però el cost de no haver actuat abans i els constants canvis de rumb dels diferents governs exigeixen solucions que no es facin esperar.
