40 anys del volcà de Colòmbia i la mort televisada d'Omaira Sánchez, un fet ara impensable

Fa 40 anys de l'erupció del volcà Nevado del Ruiz, a Colòmbia. La nit del 13 de novembre del 1985 el fenomen va desfer les glaceres i la neu, que es van convertir en una allau de fang gegant que va sepultar el municipi d'Armero i va deixar un balanç oficial de 25.000 morts.

La cara i símbol de la tragèdia va ser la de la nena Omaira Sánchez, de 13 anys, que va quedar atrapada 60 hores amb l'aigua al coll, amb una mà agafada a una branca i amb la mirada clavada a l'objectiu de les càmeres.

L'agonia d'Omaira Sánchez es va convertir en el rostre de la tragèdia a través de l'objectiu d'Evaristo Canete. Va ser el càmera de Televisió Espanyola que va gravar els fets: "Ella va ser la que va començar a preguntar-me a mi, perquè jo em vaig posar a gravar, i em va demanar de quin informatiu era. Li vaig dir que de Televisió Espanyola però per a tot el món".

"Ànims, que ja veuràs com et treuen de seguida", recorda que li va dir Canete.

Canete explica que la situació era molt complicada: "Havia caigut de genolls i un mur de càrrega de la casa li havia caigut a sobre. Era impossible treure-la. A més, hi havia cadàvers, ella deia que de la seva tieta i d'una cosina seva, que havien quedat a sota també. Era impossible".

Un testimoni i supervivent de la tragèdia, José Nova, narra que "hi havia molta runa", però que era impossible veure-ho perquè "la nena va estar en tot moment amb fang gairebé fins a la boca, i no es podia veure què era el que la tenia atrapada a nivell de la cintura. Es diu que una planxa de formigó, una columna o una biga".

El que queda del símbol, 40 anys després

El lloc on Omaira va acabar morint per una parada cardiorespiratòria és ara un lloc de peregrinació.

José Nova és el creador del centre de visitants d'Armero. Explica que el poble ha desaparegut i que la tomba de la nena s'ha convertit en un punt neuràlgic de pregàries.

L'alcalde actual d'Armero, Mauricio Cuellar, lamenta, però, que "els venedors que hi ha allà intenten vendre una història groga i juguen amb la fe. Molts senten com si fos un vudú religiós que no ens representa".

"L'Omaira ens representa com a nena i pel seu patiment. A nosaltres no ens sembla que això representi Armero, i no la deixaran descansar", diu Cuellar.

L'anacronisme del patiment televisat

L'agonia de l'Omaira va ser captada durant tres dies per les càmeres de televisió. Una imatge impactant que al llarg dels últims anys ha posat sobre la taula quin ha de ser el paper del periodisme.

Evaristo Canete assegura: "No va ser un circ. Jo hi vaig ser i conec gent que va ser-hi, i en cap moment va ser un circ".

Canete, però, veu una diferència amb avui en dia: "Ja t'ho pots imaginar. Cadascú hi hauria anat amb un telèfon mòbil, i estarien allà veient la nena, en fi...".

La periodista Maruja Torres va cobrir la catàstrofe per Diario16, i afirma que la història "va crear molts dilemes morals". Recorda que ells quan anava amb l'helicòpter amb els metges i els sanitaris pensava per què ocupava un lloc "que podia ocupar un sanitari i faria més bé. Però quan fas la teva feina, fas el millor que pots".

Rebeca Pardo, consellera del Consell de la Informació de Catalunya, explica que amb el codi deontològic actual, no hauríem vist aquestes imatges: "Van posar la tragèdia als mitjans internacionals, però és una imatge que travessa línies de l'exposició emocional i de la dignitat d'una menor, i avui dia seria impensable".

Pardo també alerta del paper dels usuaris de les xarxes socials, a qui considera "competència deslleial", i denuncia l'intrusisme laboral de persones que estan fent de periodistes sense ser-ho i que, per tant, no estan respectant el codi deontològic.

"Ells busquen likes i seguidors, i, òbviament, com més extraordinari, violent i perillós sigui el que estan mostrant, més impacte tindran", sentencia Pardo.