50 anys de "Tauró": l'èxit inesperat que va catapultar Spielberg i va traumatitzar generacions d'espectadors
La pel·lícula "Tauró" va marcar un abans i un després, tant per a Spielberg com per al cinema americà en general. Una obra mestra, en part improvisada, el film va ser un monstruós accident industrial. Amb un rodatge fet sovint al mar, un tauró mecànic defectuós i un director inexpert, aquesta pel·lícula que havia de ser de sèrie B, però, va tenir un pressupost desmesurat i semblava destinada al fracàs. Però, contra tot pronòstic, es va convertir en una revolució.
El juny del 2025, la pel·lícula "Tauró", de Steven Spielberg, va celebrar el seu 50è aniversari. A través del metratge original i d'entrevistes exclusives, el documental "El tauró de l'Spielberg", que "Sense ficció" estrena el 24 de febrer, examina la importància, el llegat i l'impacte perdurable de la pel·lícula.
Amb el seu èxit massiu, "Tauró" va allunyar Hollywood de les pel·lícules de denúncia i va iniciar l'era dels èxits de taquilla plens de suspens i efectes especials. També va impulsar la carrera d'un jove Spielberg. La pel·lícula va canviar radicalment la indústria i va portar els estudis a prioritzar els èxits de gran pressupost com a principal model de negoci.
Com comenta Carl Gottlieb, guionista de la pel·lícula, "'Tauró' va ser tot un fenomen i es va posar de moda anar al cinema moltes vegades".
Els adolescents anaven a veure la pel·lícula, i hi tornaven una vegada i una altra.
Un abans i un després de "Tauró"
L'estiu del 1975, el jove director Steven Spielberg va sacsejar el sector del cinema amb una mossegada de tauró gegant, una aleta de tauró de plàstic i un tema musical inconfusible de només dues notes, compost per John Williams. Amb l'horror de les profunditats, un gegantí tauró blanc devorador d'humans, la pel·lícula es va convertir en una referència tan traumàtica com "Psicosi", d'Alfred Hitchcock: va desencadenar les pors més primàries i va traumatitzar generacions senceres d'espectadors. A les platges de tot el món, hi va haver clarament un abans i un després de "Tauró".
Steven Spielberg va reconèixer que "sempre havia tingut por de l'aigua, i no és ben bé una raó, però pensava que 'Tauró' m'ajudaria a curar-me aquesta por si podia estar a prop d'un gran tauró blanc de vuit metres."
Sempre m'ha fascinat aquesta fòbia que té la gent quan no veuen què hi ha sota l'aigua quan neden al mar. Volia que tothom tingués por del que a mi em feia por.
Amb 28 anys, Spielberg no només va dirigir la pel·lícula més taquillera de la història fins aleshores i va establir nous estàndards per al gènere del thriller, sinó que també va amagar la seva crítica mordaç al capitalisme nord-americà dels anys setanta. A més, va llançar una de les primeres franquícies cinematogràfiques del món i, sense voler-ho, va descobrir una fórmula comercial màgica que va revolucionar la manera com es produïen i es consumien les pel·lícules.
Una història de llibre
L'origen de la història es troba en un llibre que encara avui és un dels més venuts del segle XX: "Tauró" ("Jaws"). Inspirat en "Un enemic del poble", del dramaturg noruec Henrik Ibsen, en què un home vol destapar un escàndol sanitari, la novel·la de Peter Benchley deixa anar un monstre assassí en un tranquil poble d'estiueig de la costa de Massachusetts. Un concepte simple però potent.
La vídua de l'autor, Wendy Benchley, destaca que "el llibre tracta de què passa quan una força que no pots ni saps com controlar fa trontollar el teu estil de vida. I aquest és un dels aspectes més potents del llibre, a banda del gran tauró blanc".
Abans que el llibre es publiqués, dos dels productors de cinema de més èxit del món, Richard Zanick i David Brown, van comprar-ne els drets cinematogràfics.
No ens pensàvem que seria un èxit. Ens esperàvem més aviat un desastre, recorda Wendy Benchley.
Un rodatge desastrós
Unes condicions meteorològiques adverses, un repartiment explosiu, un tauró mecànic que es negava a funcionar i un equip al límit d'una crisi nerviosa. El rodatge gairebé se'n va anar en orris. Però, gràcies a una mena de miracle, els contratemps i els accidents van convertir aquell petit thriller aquàtic en una obra mestra cabdal.
Quan el rodatge estava a punt de començar, el tauró mecànic encara no estava a punt, i el guió tampoc. Spielberg i els 200 membres de l'equip van volar cap a la costa est i es van instal·lar a Martha's Vineyard, una petita illa verge a prop de Boston.
El temps era horrible, l'aigua era glaçada i els corrents forts alentien constantment les càmeres. Al rodatge, tothom començava a estar fins al capdamunt d'aquell director jove que semblava que no controlava res. A més, quan el tauró mecànic va fer la seva primera aparició, va anar a parar al fons del mar. "Va ser un desastre. Havíem d'arreglar-ho", explica Joe Alves, el dissenyador de producció de "Tauró".
Vam esbrinar que l'aigua salada s'infiltrava en l'electrònica. Aquest era el problema.
I com recorda el guionista Carl Gottlieb, "els directius van anar fins al lloc del rodatge per veure si tot anava bé, i, si no hi anava, pensaven aturar la filmació i enviar tothom a Los Angeles per acabar la pel·lícula en un llac de Hollywood i estrenar-la per mirar de recuperar els diners perduts".
Ja estàvem fora de pressupost. A l'Steven gairebé el van acomiadar.
Però l'absència del tauró es va convertir en un cop de sort, una oportunitat perquè el director repensés el duel aquàtic i el transformés en una obra mestra de l'angoixa. En comptes d'ensenyar el tauró durant els dos terços inicials de la pel·lícula, Spielberg només insinuava la seva presència, i això provocava que la imaginació de l'espectador es desfermés.
Rodada en 159 dies, en comptes dels 65 inicialment previstos, "Tauró" es va estrenar als Estats Units el 20 de juny del 1975, simultàniament en 400 cinemes.
"Tauró" va ser la primera pel·lícula de la història a recaptar més de 100 milions de dòlars i el model de negoci de la Universal es va convertir en tot un referent a Hollywood.
Dues notes musicals terrorífiques
Una de les claus de l'efecte que va provocar la pel·lícula va ser el seu tema principal. El compositor John Williams va triar per a la banda sonora de "Tauró" una cantarella de notes molt greus, com un so que venia de les profunditats i engrapava les estranyes.
El seu tema minimalista s'allunyava molt de l'univers simfònic habitual que el músic havia creat per a la banda sonora de les pel·lícules catastròfiques dels anys 70. Steven Spielberg, que s'esperava una melodia de pel·lícula de pirates, no podia ni imaginar-se que aquelles dues notes tan simples tindrien un efecte tan profund.
Una onada de por
Després de l'estrena de "Tauró", el seu efecte terrorífic va ser immediat. Als pobles de la costa i a les platges, la tauromania va desencadenar un frenesí incontrolable que va durar tot l'estiu.
Una localitat de la costa de Florida volia demandar 'Tauró' per haver fet fora la gent de la platja",explica el guionista Carl Gottlieb.
I la vídua de l'autor del llibre, Wendy Benchley, pensa que "vam tenir molta sort que la pel·lícula tingués tant d'èxit, però alhora teníem molta por que la gent se la prengués seriosament. Era una novel·la, no era real".
Malgrat tot, va haver-hi un augment de la caça de taurons, i la gent sortia a matar-los dient: 'Matarem el monstre'.
