Així sona el càrnix, l'arma psicològica celta que intimidava els romans en la batalla

El càrnix va ser un instrument musical de llautó utilitzat com a arma psicològica de guerra pels antics celtes de l'edat del ferro entre el 300 aC i el 200 dC a l'Europa occidental i central i més enllà. Però com sonava? Quin és el seu so que intimidava els enemics en la batalla?

El càrnix va estar molt estès a gran part d'Europa, tot i que només se n'han trobat una dotzena, la majoria fragments, la seva presència s'ha documentat en gravats i textos que en descriuen la forma i els efectes al camp de batalla.

Es tracta d'una mena de trompeta de bronze. Un tub prim, de fins a uns tres metres i mig, corbat en angle recte cap amunt amb la boca en forma de cap de porc senglar, però també de serp o drac.

Els historiadors creuen que tenia una llengua que aletejava cap amunt i cap avall, augmentant el soroll que feia l'instrument. Llarg i vertical, l'instrument es tocava dret de manera que el seu so s'enlairava per sobre els caps dels guerrers. El seu objectiu principal era crear més soroll i confusió al camp de batalla.

Malson dels soldats romans

A través dels textos antics se sap que els mercenaris celtes utilitzaven els càrnixs a les batalles, com a l'atac al santuari grec de Delfos l'any 279 aC; a la campanya de Juli Cèsar a la Gàl·lia; i quan Claudi va envair la Gran Bretanya.

L'historiador grec Polibi (206-126 aC) va quedar molt impressionat pel clam de l'exèrcit gal i el so del càrnix.

"Hi havia innombrables trompetes i corns, i com que tot l'exèrcit cridava al mateix temps els seus crits de guerra, se sentia un soroll tan confús que semblava que no només provenia de les trompetes i dels soldats, sinó també del mateix camp de batalla que s'unia a l'eco."

I l'historiador romà Diodor Sícle, entre l'any 60 i 30 aC va escriure:

"Les seves trompetes també són d'un tipus peculiar i bàrbar que produeixen un so dur i reverberant adequat per a la confusió de la batalla."

Tot i això, els càrnixs no només els tocaven els celtes, també van ser utilitzats pels dacis a la Romania moderna. Als relleus de la columna de Trajà es poden veure càrnixs entre la representació del botí de les guerres dàcies.

Tenint en compte que el concepte de cultura celta paneuropea és extens, aspectes de l'art i la tecnologia van ser compartits a grans distàncies per cultures diverses. El càrnix n'és un exemple. Fins i tot, aquest instrument apareix en una escultura budista a l'Índia, una prova de les connexions llunyanes del món de l'edat del ferro.

Poques restes de càrnixs

Malgrat que era un instrument estès, no només utilitzat al camp de batalla sinó també en cerimònies i rituals, s'han trobat poques restes de càrnixs.

Un dels més ben conservats és el càrnix de Deskford que es va trobar el 1816 a la vora del fiord de Moray, a Aberdeenshire, a Escòcia. Però està incomplet, només té la campana del cap de senglar i li falta la crinera, la llengua i el tub. Després, es van trobar els fragments de quatre càrnixs més.

El 2004, els arqueòlegs van descobrir en un cúmul d'armes, destruïdes en un ritual, del segle I aC sota un temple gal romà a Tintignac, a Corresa, França, set càrnixs, cinc dels quals ben conservats. Quatre tenien cap de porc senglar, el cinquè, sembla el d'una serp. També hi van trobar una dotzena d'espases, beines, puntes de llança, un escut, cascos de bronze, un casc de ferro amb forma de cigne, un calder i restes d'animals.

En altres llocs d'Europa també s'han trobat diverses referències als càrnixs, com la representació gravada en una caldera que es va trobar en una torbera a Gundestrup, a Dinamarca, o en un denari romà, que data del 48 aC encunyat amb la imatge d'un càrnix.

El càrnix torna a sonar després de 2.000 anys

Un dels set càrnixs de Tintignac es va trobar trencat en 40 trossos, però un cop reconstruït, només li faltava un petit fragment d'uns 7 centímetres, d'un tub sencer que feia prop de dos metres. La campana era un cap de senglar amb ullals sobresortints i grans orelles punxegudes. Un cop restaurat, el càrnix de Tintignac ha resultat ser el primer pràcticament complet trobat mai.

Però a més de recuperar aquest curiós instrument, als arqueòlegs de la música els ha interessat recuperar-ne el so que el va convertir en una arma psicològica. Això es va fer a través del càrnix de Deskford amb l'equip format pel musicòleg John Purser, l'arqueòleg Fraser Hunter, l'arqueòleg i orfebre John Creed, que el 1991 van començar a fer-ne una reconstrucció.

L'any 1993, al Museu Nacional d'Escòcia, el trombonista John Kenny ha estat la primera persona a fer sonar el càrnix després de 2.000 anys de silenci.

Aquí podeu sentir el càrnix que pot emetre sons profunds i aguts, inquietants i esgarrifosos, per poder imaginar l'atmosfera que contribuïen a crear en el camp de batalla. En aquest vídeo John Kenny interpreta una de les seves composicions per a càrnixs, "In the woods", que forma part del fons de l'EMA-Projecte Europeu d'Arqueologia Musical.

A més de Kenny, que s'ha dedicat a fer concerts, composicions i impartir classes sobre el càrnix, i John Purser, només hi ha una altra persona al món que ha reconstruït i toca el càrnix: el músic i multiinstrumentista gallec Abraham Cupeiro. El següent enregistrament es va fer al Museu Interactiu de la Història de Lugo.

Curiosament, dels celtes també hem heretat un altre instrument, la gaita, que també s'ha utilitzat en les guerres --que encara perdura a la divisió escocesa de l'exèrcit britànic-- per l'efecte de sensació multiplicadora de les tropes. El so i la música ha estat un recurs militar estratègic al llarg de la història, del qual a Catalunya tenim l'exemple del timbaler del Bruc.

Qui sap si la insuportable música del bard Assegurancetorix del poble d'irreductibles gals d'Astèrix potser no la tocava amb una arpa sinó amb un càrnix.