Antisemitisme i sionisme: què volen dir aquestes paraules i quin ús se'n fa

L'estat d'Israel, i també els que li donen suport, fan servir una paraula molt concreta per desqualificar els que el critiquen pel que està fent a Gaza i també a Cisjordània: els acusen d'"antisemitisme".

Els crítics neguen aquesta acusació i s'hi tornen esgrimint-ne una altra de signe contrari: els acusen de "sionisme", i accepten de bon grat ser qualificats d'"antisionistes".

Però què volen dir exactament aquestes paraules? La gravetat i la bel·ligerància a què ha arribat el conflicte entre Israel i Palestina està desdibuixant el seu significat, i analitzar-lo pot donar una idea d'aquesta mateixa gravetat.

Els fills de Sem, els jueus però també els àrabs

Comencem per l'antisemitisme: "semita" i "pobles semites" són expressions que van encunyar lingüistes del segle XVIII per referir-se a tot un seguit de llengües del Pròxim Orient, entre les quals hi havia l'hebreu, l'àrab, el fenici i l'arameu.

La Bíblia va ser la referència, en concret l'antic testament: Sem era un dels tres fills de Noè, i els pobles que parlaven aquestes llengües haurien estat els seus descendents. Encara ara aquesta subfamília de llengües es coneix com a "llengües semítiques".

La lingüista i historiadora Dolors Bramon recorda que a l'edat mitjana a Europa l'odi als jueus va coexistir amb l'odi als musulmans, dues xenofòbies que van prendre la religió com a base argumental.

En el cas dels jueus, l'odi es basava sobretot en l'acusació que, tot seguint els relats bíblics, van ser el poble que va matar Jesucrist.

Funden la Lliga dels Antisemites contra els jueus

Durant la segona meitat del segle XIX la judeofòbia amb arrels medievals es va anar transformant a mesura que naixien i es consolidaven a Europa les teories racistes pretesament científiques.

En aquest procés els grups ètnics inclosos en el terme "semites" es van concebre com a "races inferiors", idea que es va centrar en els jueus, els únics semites que tenien una presència notable a Europa.

El 1879 això va fer un salt qualitatiu quan el periodista alemany Wilhelm Marr va fundar la Lliga dels Antisemites, i a partir de llavors es va estendre l'ús d'aquest terme per part dels que acusaven els jueus de ser la causa o l'origen de tota mena de mals.

I se'n feia un ús explícit i obert: hi va arribar a haver partits i candidats que es van presentar a les eleccions autoanomenant-se "antisemites" en la propaganda electoral i prometent resoldre el "problema" que suposadament suposaven els jueus.

Això va canviar després de la Segona Guerra Mundial i l'Holocaust en què els nazis van assassinar milions de jueus europeus: des de llavors gairebé ningú es presenta com a antisemita, i són els jueus, tant els que són a Israel com els que són a fora, els que fan servir el terme com a acusació.

Theodor Herzl, fundador del sionisme

El sionisme va néixer a finals del segle XIX a Europa com a reacció a l'antisemitisme: la paraula es va basar en el nom d'un dels turons de Jerusalem, anomenat Sió, i per extensió s'utilitzava per referir-se a la pàtria perduda dels jueus.

El 1881 es va crear a Polònia una organització anomenada Amants de Sió, amb la idea de promoure anar a Israel per fugir de les persecucions que patien els jueus a Rússia i altres Països de l'Est.

L'impuls definitiu es deu a l'austríac Theodor Herzl, que va cobrir com a periodista l'afer Dreyfus a França, un escàndol en el qual un militar d'origen jueu va ser condemnat per espionatge sense proves.

Això va passar el 1894, i com a jueu Herzl va quedar tocat i el 1896 va publicar el llibre "L'estat dels jueus", on proposava la creació d'un estat nou al qual poguessin anar a viure tots els jueus del món i sentir-se protegits.

Per promoure-ho, l'any següent va organitzar el Primer Congrés Sionista a Suïssa, que va crear l'Organització Sionista Mundial, i en pocs anys el projecte va interessar a cada vegada més jueus d'arreu d'Europa.

Un projecte nacionalista enfrontat a la religió jueva

Segons explica Dolors Bramon, es dona la paradoxa que la majoria de sionistes no eren religiosos, sinó que era un projecte impulsat per jueus no practicants i fins i tot ateus, com era el cas del mateix Herzl.

Bramon també explica que el projecte sionista es va oposar a l'ortodòxia de la religió jueva de l'època, per a la qual l'hipotètic retorn a Israel era gairebé un sacrilegi, perquè creien que només podia impulsar-lo el messies que encara ara esperen.

Però en els debats posteriors es va acabar configurant un projecte amb barreja d'elements nacionalistes i religiosos que va seguir el patró clàssic dels nacionalismes d'estat nació que van cristal·litzar durant el segle XIX a Europa.

Bramon retreu als fundadors del sionisme haver adoptat com a símbol principal l'estrella de David, basada en el segell de Salomó, que també era un símbol per als cristians i per als musulmans.

El sionisme és racista?

Tant Bramon com Laurent Cohen, jueu català d'origen egipci i fundador de l'Associació Catalana de Jueus i Palestins Junts, creuen que el sionisme va ser un projecte tan racista com el mateix antisemitisme:

Cohen, a més, considera que, a diferència del que fa el sionisme, no es pot parlar d'un sol poble jueu, perquè els jueus tenen molts orígens ètnics diferents, i sosté que no són una realitat ètnica única.

D'altra banda, Ofer Laszewicki, periodista jueu que viu a cavall entre Israel i Catalunya, defensa que el sionisme no és un moviment uniforme, sinó que sempre ha estat molt divers, amb representació de tot l'espectre polític.

El Regne Unit es fa seu el projecte sionista

En els anys fundacionals no quedava clar on es podia crear un estat jueu: a més de Palestina, es va estudiar d'establir-lo en algun lloc de Sud-amèrica o d'Àfrica, opcions que van quedar descartades.

Al final on va arrelar més el sionisme no va ser al centre d'Europa, sinó al Regne Unit, on es va articular com a projecte polític amb el suport de l'estat britànic, que va ser el principal impulsor.

A cavall dels segles XIX i XX van començar les migracions de jueus cap a Palestina, i el 1917, en plena Primera Guerra Mundial, el govern del Regne Unit va fer-se seu el projecte amb la Declaració Balfour.

Un cop acabada la guerra, aquest país va assumir la gestió de Palestina, abans controlada per l'imperi otomà, l'emigració de jueus va continuar a bon ritme, i van començar els conflictes amb els palestins.

1948: es crea l'estat d'Israel

Després de la Segona Guerra Mundial, l'ONU va proposar la creació de dos estats, però el 1948 els sionistes van crear l'estat d'Israel i llavors va esclatar la guerra entre sionistes i àrabs, que van guanyar els primers.

Cohen creu que la creació de l'estat d'Israel és la clau del conflicte, perquè va significar "establir un estat nació de patró europeu al cor del món àrab":

El que ha passat des de llavors ja és prou conegut: els països àrabs musulmans que envolten Israel han intentat diverses vegades atacar-lo sense èxit, i l'estat jueu ha anat guanyant terreny.

En aquest procés, els perdedors han estat els palestins, que han vist com Israel els anava limitant cada vegada més l'espai vital i els drets de tota mena.

Tots els jueus són sionistes?

Entre els jueus hi ha força discrepàncies sobre l'abast del sionisme: Cohen assegura que la meitat dels jueus són a fora d'Israel i no hi volen anar a viure, perquè no estan d'acord amb el projecte sionista.

En canvi, Laszewicki està convençut que el 80% dels jueus del món són sionistes, visquin o no a Israel, i que, per tant, donen suport a l'existència d'aquest estat.

Aquest periodista també afirma que la línia que separa l'antisemitisme i l'antisionisme és molt fina i que els que denuncien el sionisme i Israel la traspassen sovint, tot utilitzant arguments clàssics de l'antisemitisme.

La definició d'antisemitisme

El problema és com es defineix l'antisemitisme: la definició més clàssica i acceptada és que és antisemita el que odia, insulta i ataca els jueus pel simple fet de ser-ho, però hi ha definicions ampliades que són més discutibles.

És el cas de la de l'Aliança Internacional per a la Memòria de l'Holocaust, que inclou dins l'antisemitisme qualificar l'estat d'Israel de "projecte o esforç racista".

Segons aquesta definició, elaborada per una organització internacional que aplega 35 països, entre els quals Espanya, tot i ser jueu, a Laurent Cohen se'l podria qualificar d'antisemita, cosa que és força paradoxal.

Els jueus, el sionisme i l'antisionisme

L'intel·lectual francès d'origen jueu Guy Sorman ha fet una proposta per intentar superar la dicotomia entre el sionisme i l'antisionisme: declarar-se asionista, és a dir, ni una cosa ni l'altra.

Ho va proposar el 2021, és a dir, dos anys abans de la guerra de Gaza, en un article en el qual s'interrogava sobre el fet de ser jueu, i feia campanya perquè es creï "una federació judeopalestina":

Les estratègies del govern Netanyahu

Malgrat la defensa que fa del sionisme i d'Israel, Laszewicki admet que l'ús que està fent el govern de Benjamin Netanyahu de l'acusació d'antisemitisme tergiversa aquest terme i el buida de contingut.

En aquest sentit, afirma que "si tothom acaba sent antisemita, al final no ho és ningú" i denuncia que, paradoxalment, hi ha ministres d'Israel que tenen molt bones relacions amb partits europeus d'extrema dreta.

Cohen és de la mateixa opinió: segons diu, "estan creant un antisemitisme real" en molta gent en donar una imatge dels jueus i del judaisme que és molt negativa, i això posa tots els jueus en perill:

"Víctimes eternes"

Cohen creu que aquest ús de l'antisemitisme es basa en la convicció que els jueus són "víctimes eternes", que això els obliga a defensar-se sempre, i que si és "a costa del poble palestí, doncs és igual, pobrets, els ha tocat".

Laszewicki es mostra escandalitzat que l'entorn del primer ministre israelià hagi acusat els familiars dels ostatges israelians de ser "partidaris de Hamas", i això el porta a afirmar que pel govern actual d'Israel, Hamas és un "col·laborador necessari per poder sobreviure políticament."

Cohen afegeix que Netanyahu i el seu entorn promouen la idea que l'antisemitisme àrab és un fenomen històric, i ell ho nega, i afirma que, abans del conflicte amb Israel, els jueus vivien als països musulmans sense gaires problemes.

Laszewicki conclou afirmant que tant la israeliana com la palestina són "dues societats segrestades" per polítics extremistes i que "sense un canvi de lideratge a banda i banda" no hi ha res a fer: