Aparicions de difunts: entre creences i la invenció del cervell

La comunicació entre els morts i els vius ha format part de l'imaginari de la humanitat des de sempre. S'ha especulat molt sobre la qüestió i hi ha qui s'ha fet ric amb rituals dubtosos que es basen en la nostra predisposició. Però també hi ha qui assegura que ha contactat amb un difunt de manera casual.

Aquest és el punt de partida de l'estudi que ha fet el professor de comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya Lluís Pastor.

S'ha passat deu anys investigant aquest tipus de casos i ha recopilat més de 3.000 testimonis en què una persona fent una activitat quotidiana qualsevol s'ha trobat cara a cara amb un difunt de manera espontània, sense buscar intencionadament el contacte: "Si tu vols parlar amb un mort, vols creure que existeix això. Llavors jo elimino aquesta gent de l'equació i em centro en persones normals, que fan la seva vida, i que es troben amb l'experiència de forma inesperada".

El focus de l'estudi de Lluís Pastor és només documentar-ne els casos i n'ha trobat en diferents cultures, que van des del Japó fins als Estats Units, passant per Sud-àfrica i, per descomptat, també a Catalunya.

A més també n'ha detectat al llarg de la història. Ha fet entrevistes personals amb testimonis que asseguren haver viscut aquesta experiència, ha consultat hemeroteques o arxius en casos no tan recents i fins i tot ha recorregut a annals de la història que es remunten fins a l'antiga Grècia.

Amb tot aquest volum d'informació, desgranant les particularitats de cada cas, ha arribat a constatar que hi ha un patró en comú format per diverses premisses.

La primera és que els testimonis reconeixen la persona morta. Després asseguren que apareix envoltada de llum. Són aparicions molt breus, que duren pocs segons. El difunt manté un aspecte com gasós, amb un punt de transparència i, per últim, aquest tipus de comunicacions es donen quan entre el viu i el mort hi ha hagut algun vincle d'amor. Això obre el ventall a parelles, familiars o amics.

L'estudi de Lluís Pastor només constata les coincidències entre la multitud de casos que ha trobat i que continua trobant i no entra a especular sobre la part més científica de la qüestió. Això ho deixa per a la comunitat científica però, en aquest sentit, lamenta que "la ciència no hi té cap interès. Sempre se centra més en qüestions de present i de futur, mentre que aquest fet suposa una mirada al passat".

Ara bé, sí que hi ha un camp científic que ha posat el focus en aparicions com les que documenta Lluís Pastor amb el seu estudi: la psicologia.

Parlem amb l'Anna Romeu, psicòloga especialista en trauma i dol del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. Precisament, l'última premissa del patró reflectida a l'estudi és una de les claus: la relació d'amor compartida entre el difunt aparegut i la persona viva. A l'hora de gestionar la pèrdua, ens pot provocar la sensació que vivim aquest tipus de contacte.

"Hi ha una part del cervell, l'hipocamp, que és on guardem els records. Quan ens resistim a acceptar una mort, aquesta memòria s'activa i construeix un nou record i pot arribar a fer-ho a nivell sensorial. Veiem i escoltem el difunt", comenta. I afegeix:

A banda del debat que s'obre amb aquesta qüestió, hi ha una part que no es pot obviar, que és la influència de les pel·lícules i la literatura en la nostra memòria col·lectiva en un món cada cop més globalitzat. Parlem amb l'antropòleg i professor de la Universitat Rovira i Virgili Jordi Moreras.

Subratlla el xoc d'aquests productes culturals davant la religió, que, inevitablement, també ens pot marcar, fins i tot encara que no siguem ni creients ni practicants: "Les pel·lícules i els llibres no deixen de ser unes fantasies que ens poden influir, és clar, però després hi ha les religions. Sempre han intentat contrarestar creences populars més ancestrals que plantegen que la mort no té per què ser un límit de la relació entre els avantpassats i nosaltres. I d'això hi ha un munt d'exemples, com és el cas de la Santa Compaña a Galícia".

En qualsevol cas, el professor Jordi Moreras remarca que és "fonamental practicar un ritual, el que nosaltres considerem, per poder dir adeu a la persona estimada que perdem":

I enmig de tot aquest debat, l'evolució tecnològica afegeix un element més que, lluny d'aclarir, genera moltes més preguntes, potser més de caire ètic o filosòfic. El cas és que ja existeixen diverses aplicacions basades en la intel·ligència artificial que, més enllà de reproduir la imatge i la veu de persones que ja han mort, creen avatars que repliquen els trets de la seva personalitat i les seves formes d'expressió, a més de la seva veu.

La clau, entrenar el sistema perquè els nostres estimats puguin seguir tenint contacte amb nosaltres un cop deixem d'existir. D'això, però, ja en parlarem en un altre reportatge.