Barcelona, capital d'uns Goya reivindicatius, continguts i amb accent català
Ha estat tota una declaració d'intencions. Luis Tosar i Rigoberta Bandini, els mestres de cerimònia de la 40 edició dels Goya, versionaven --amb una molt bona intenció poc reeixida-- "Hoy puede ser un gran dia" de Joan Manuel Serrat per començar la gala.
Potser seria agosarat definir la nit dels Goya a Barcelona com una gran nit, però se la pot definir sense cap dubte com una nit reivindicativa. La majoria dels cineastes van deixar clar que es mullaven.
I per moltes causes. La primera, per Palestina i en contra del genocidi de Gaza, amb molts dels convidats lluint la bandera del país o la síndria convertida en tot un símbol en festivals i gales de premis de cinema.
Però en els discursos d'agraïment i en el guió de presentadors i lliuradors de "cabezones" també es van sentir reivindicacions contra altres conflictes bèl·lics com el d'Ucraïna o proclames contra l'extrema dreta. En aquest cas, amb la visionària directora argentina Dolores Fonzi, premiada com a millor pel·lícula iberoamericana per "Belén", recordant a l'audiència que ella ve del futur i que les polítiques de Milei poden acabar arribant aquí segons com vagin les pròximes eleccions.
També es van reivindicar les llengües cooficials. Sobretot el català, que es va sentir en molts dels discursos, però també el basc o el gallec.
I es va recordar que al cinema encara s'ha de recórrer molt de camí per arribar a la paritat entre homes i dones. Ho van recordar l'equip femení de les guanyadores del Goya a millor so per "Sirat", Laia Casanovas, Amanda Villavieja i Yasmina Praderas. Però també Alauda Ruiz de Azúa quan va recollir al premi a millor direcció i va destacar que, abans d'ella, només Isabel Coixet, Itziar Bollaín i Pilar Miró havien estat reconegudes com a millor directores.
Una cosa semblant passa amb el Goya a millor pel·lícula que, fins aquest 2026, només cinc cintes dirigides per dones l'havien guanyat. Ara, s'hi suma la gran guanyadora d'aquesta edició, "Los domingos".
La gala va ser continguda, amb discursos que no es van allargar gaire i es van ajustar generalment al minut assignat. Abans de començar, la megafonia del Centre de Convencions del Fòrum recordava que el patrocinador Festina regalaria un rellotge a les tres intervencions més curtes.
Els presentadors no van fer acudits, ni bons ni dolents. I la música, molt present com és habitual, va tenir moments memorables com Bad Gyal interpretant "La rumba de Barcelona" de Gato Pérez, Rigoberta Bandini versionant Tomeu Penya o una actuació de flamenc amb el tema "Tu mira" cantat per Ángeles Toledano i Alba Molina acompanyades per l'escola coral de l'Orfeó Català.
Però si hi va haver un moment musical emocionant va ser el final del discurs d'Alba Flores quan va guanyar el Goya a millor cançó per "Flores para Antonio". Ella va cantar --i el públic la va seguir-- "No dudaría", una de les cançons icòniques del seu pare, Antonio Flores.
La neta del Pescaílla va explicar també que li feia molta il·lusió recollir un Goya a la ciutat del seu avi. De fet, la gala va estar plagada de complicitats cap al cinema i el talent català.
Lliuradors de premis, presentadors, músics... I uns moments per guardar a la retina, com el grup de cinc actors catalans, Enric Auquer, Carlos Cuevas, Miki Esparbé, Pol López i Marcel Borràs lliurant el Goya a millor actor de repartiment al seu company i amic Álvaro Cervantes per "Sorda".
Justament aquesta coproducció catalana ha estat la finestra perfecta per a una altra reivindicació de la nit, la inclusivitat de les persones sordes. "Sorda" també va guanyar el Goya a millor actriu revelació per a Míriam Garlo i el de direcció novella per a la seva germana, Eva Libertad.
Hi va haver un altre lliurament coral, el de les veteranes Mònica Randall, Fiorella Faltoyano, Vicky Peña, Clara Segura i Laia Marull que van sortir a l'escenari al final de la gala, amb el guardó de millor pel·lícula que va anar a parar a "Los domingos".
La contenció en els discursos es va mantenir també en una emocionada Susan Sarandon que va destacar el seu amor per Espanya i Barcelona, en el Goya d'Honor de Gonzalo Suárez, molt vinculat a la capital catalana en els seus inicis i, també, en el discurs del president de l'Acadèmia del cinema espanyol, el cineasta Fernando Méndez-Leite que aquesta primavera acaba el seu mandat.
Però ni els discursos curts, ni les actuacions musicals, ni els moments emocionants van evitar que la gala es fes llarga i, en alguns moments, avorrida. És inevitable, segurament. S'han de repartir 30 premis i tot i els esforços de Tinet Rubira i Ángel Custodio, dos experimentats professionals en això de fer tele, el ritme era impossible d'aguantar tota l'estona.
Era el segon cop que Barcelona acollia els Goya. La primera vegada va ser fa 26 anys. El cine ha canviat força en aquestes dècades i, segurament, la societat. I la d'aquest diumenge va ser una cerimònia que volia posar en valor la importància del cinema català en el conjunt del cinema espanyol. Un pes del 30 % a la indústria. I també un pes qualitatiu, amb molts títols que han triomfat a les taquilles i als festivals.
I el reconeixement a les produccions catalanes es va evidenciar també al palmarès, amb una vintena de Goyas que han anat a parar a pel·lícules coproduïdes aquí.
Les quatre dècades dels premis de l'Acadèmia espanyola del cinema s'han celebrat en una gala que es recordarà per les nombroses reivindicacions, la contenció dels discursos i l'accent català.
