Barcelona i el Primavera Sound: condemnats a entendre's
L'amenaça de deixar Barcelona s'està convertint en una tradició al Primavera Sound, com el concert de Shellac, que cada any ve sens falta, tregui disc nou o no.
Els organitzadors del festival tenen dret a reivindicar-se: el Primavera és un cas d'èxit innegable amb 200.000 entrades venudes, però també és legítim preguntar-se si una macrofesta tan multitudinària és el millor format per gaudir de la música en directe.
I assumir que una cita tan bèstia, juntament amb el Sònar, canibalitza la possibilitat de disposar d'un circuit regular més ric.
Ara bé, Colau ha de ser conscient que està condemnada a entendre-s'hi, que no té pla B. El Primavera és de les coses que situen Barcelona al món. I encara que les formes dels organitzadors siguin a vegades desconcertants, i que sigui legítim reclamar-los que tinguin en compte els impactes negatius en la ciutat, és absurd que se sentin empesos a marxar.
Enguany, a l'entrada del recinte, un gran mural mostra un petó entre Colau i Ayuso, imitant l'estampa pintada al mur de Berlín on es besaven Bréjnev i Honecker.
És la manera d'anunciar que l'any que ve volen ser tant a Barcelona com a Madrid. Potser el mural hauria pogut retratar l'alcaldessa i l'organitzador que ha sacsejat l'espantall amb les seves declaracions. Seria interessant aleshores decidir qui és l'URSS dominant i qui la subordinada RDA.
