Ca' Dario, el palau venecià "maleït" del Gran Canal, torna a estar en venda
Per les luxoses estances del palau renaixentista Ca' Dario de Venècia han passat nobles, banquers, músics, pintors o estrelles de Hollywood. Però, amb sis segles d'història, aquest edifici no és famós només per la bellesa de la seva façana i per la localització excepcional al Gran Canal. Al seu voltant hi ha una llegenda de desgràcies i malastrugança al llarg dels segles que ha fet que estigui deshabitat des del 2006.
Ara la cosa podria canviar. Una immobiliària l'ha tornat a posar a la venda després d'una àmplia rehabilitació. L'ofereix com l'oportunitat extraordinària de posseir un dels palaus més icònics i famosos de Venècia, "un símbol d'història, art i prestigi".
El preu de sortida és d'uns 20 milions d'euros.
La propietat consta de nou dormitoris, vuit banys i diversos salons plens de frescos, llums de Murano i obres d'art i una galeria amb vistes al canal més famós de la capital del Vènet.
Una construcció excepcional immortalitzada per Claude Monet i que ha atret l'atenció d'escriptors com Henry James, el poeta francès Henri de Régnier, el tenor italià Mario Del Monaco, el mànager de la banda de rock The Who o el director Woody Allen. En tots els casos, la relació amb el "palau maleït" ha vingut acompanyada d'un seguit de desgràcies.
Un regal de noces maleït
El Palazzo Dario va ser construït el 1489. Va ser un encàrrec de Giovanni Dario, l'ambaixador venecià a la cort otomana. El volia com a regal de noces de la seva filla Marietta, que va contraure matrimoni amb un ric comerciant d'espècies.
Pocs anys més tard començava la fúnebre llegenda que acompanya el regi edifici: Marietta Dario es va suïcidar arran de la fallida econòmica i de l'assassinat del seu espòs, que va morir apunyalat. El fill de la parella també va morir de forma tràgica en una emboscada a Creta.
El palau va passar a mans de la família Barbaro i va viure uns segles de certa tranquil·litat. Però al segle XIX les desgràcies van tornar a afectar tots aquells que vivien o s'hostatjaven a Ca' Dario. Van tornar les malalties i les morts inesperades, com la del poeta francès De Regnier. Les desfetes financeres, com la del comerciant de pedres precioses Arbit Abdoll, que va arruïnar-se poc després de comprar-lo i el va haver de revendre per 480 lliures.
Objecte de desig de músics, cineastes i financers
La malastrugança de Ca' Dario va perdurar durant tot el segle XX. El director Woody Allen va estar a punt de ser-ne propietari, però va trencar les negociacions de compra després de la tràgica mort del venedor, el magnat del sucre Raoul Gardini, que es va suïcidar l'any 1993 quan el van acusar de corrupció política.
Abans, en la dècada dels seixanta, el tenor italià Del Monaco va tenir un greu accident de trànsit quan anava al notari per signar el contracte de compra del palau el 1964. Va sobreviure, però va decidir renunciar a la compra.
Ca' Dario va atreure l'atenció llavors del comte torinès Giordano delle Lanze, que s'hi va instal·lar amb el seu amant, un mariner croat anomenat Blasich. Delle Lanze va morir assassinat dins del palau i el mariner va fugir a Anglaterra, on va morir també de forma violenta poc després.
El 1974, el mànager del grup de rock The Who Kit Lambert va haver d'abandonar de forma precipitada el palau que havia comprat. En pocs mesos el consum de drogues i el desenfrè amb què va viure a Venècia el van arruïnar. Va ser detingut per possessió d'estupefaents i l'escàndol va acabar amb la seva carrera. Un altre membre de The Who, el baixista John Entwistle, va morir de forma sobtada d'un atac de cor poc després de passar una setmana de vacances convidat al palau.
L'únic que se sap de l'actual propietari és que el va comprar l'any 2006 a través d'una societat immobiliària dels Estats Units. Des de la compra ningú s'hi ha instal·lat.
Ara, un cop acabada la reforma i rehabilitació de l'interior, s'espera que la propietat torni a atreure possibles compradors italians o estrangers. A més de comptar amb els milions necessaris per adquirir-lo, han d'estar disposats a preservar un edifici que forma part de l'imaginari artístic i cultural de Venècia i a no deixar-se intimidar per una història secular carregada de fets tràgics.
