Castanyada, Halloween o "Castaween"? "Ens ha arribat la versió hortera dels EUA"

Girem l'esquena a la mort, un dels últims gran tabús, i entenem que protegir les criatures és no parlar-ne; un error amb conseqüències, segons els experts. Què celebrem amb Halloween i Tot Sants? Com podem ajudar un infant a regular la por o a afrontar la mort d'algú estimat? I com s'ha de parlar de la mort a l'escola?

Tots Sants i Halloween, la porta als morts

La Castanyada és un àpat funerari que forma part d'una seqüència festiva més àmplia, Tots Sants, de culte i record als avantpassats; i  la contracció de Halloween, d'arrel celta, vol dir "vigília de tots sants".

Disfressar-se per anar a les cases a buscar dolços, ànimes en pena que busquen el descans perquè hi ha la creença que per aquestes dates l'inframon i el nostre món es toquen, i això permet passar d'una banda a l'altra, explica Amadeu Carbó, autor de "Fins aquí hem arribat" i expert en tradicions:

"Ho teatralitzem, però de manera buida, de Halloween ens ha arribat la versió hortera, ànimes que busquen el seu àpat funerari, llaminadures o panellets aquí, i si no el tenen s'enfaden i fan males passades, és el joc del "trick or treat" ("truco-trato").

El dia 1 de novembre anem a visitar els morts al cementiri, i el 2 ens venen a visitar a casa, d'aquí la tradició de les carbassetes de llum a Catalunya, per guiar els difunts fins a casa nostra.

Per Amadeu Carbó, és molt important ritualitzar i crear espais sagrats a casa per venerar i recordar els nostres difunts i acollir la dimensió espiritual que tots tenim. Com ho fan els mexicans amb "los altares de los muertitos".

Cal deixar de donar l'esquena a la mort i delegar-la a les empreses. Per Carbó, la cultura tradicional, a través de relats com el comte Arnau (una ànima en pena) ajuda a normalitzar la mort amb les criatures.

Jugar amb la por ajuda a elaborar-la

Per la psicòloga Verónica Antón, directora de Senda, cal integrar la por i la mort a la vida quotidiana dels nens i les nenes; obrir espais, no contaminats dels tabús adults, per parlar-ne i perquè preguntin, i identificar si l'infant té prou recursos per elaborar aquella por, i que fins i tot que la pugui jugar:

"Si una nena petita pot jugar a ser un fantasma i riu i espanta un altre infant, controla la por, es posa i es treu la disfressa, i apareix el plaer de la por, que permet elabora-la ".

La por és una emoció instintiva, necessària i funcional que informa l'infant dels perills, però mai ha de ser tan gran que el paralitzi o el bloquegi; és clau tenir en compte el moment evolutiu del nen o nena.

No és el mateix exposar un nen de 3 anys a veure una disfressa realista d'una persona amb un ganivet clavat al cap que li regalima la sang a l'ull, que deixar-li veure a un nen de 10 anys. I és que abans dels 7 anys en les criatures predomina el pensament màgic i encara no hi ha capacitat de distingir la fantasia de la realitat; per tant, l'experiència el pot traumatitzar i cal protegir-los.

Davant de la recança de parlar de la mort amb les criatures per no fer-les patir, la psicòloga creu que s'ha de distingir entre protegir i sobreprotegir:

"Quan no parlem de la mort per protegir-lo, l'estem sobreprotegint, limitem la possibilitat d'experimentar i integrar una mica aquesta vivència, i si passa no estarà preparat"

Per la Verónica Antón, en el cas d'una mort propera a l'infant (pares, avis, germans) cal anar explicant-li amb paraules senzilles i adaptades a cada edat i de forma gradual el que està passant, de manera que no li quedi la fantasia que qualsevol persona pot morir o desaparèixer en qualsevol moment perquè allò que no anomenem el nen ho omple amb la seva fantasia, que pot ser pitjor que la realitat.

El tabú de la mort a l'escola

La pedagogia de la mort proposa incloure la mort de manera natural i transversal a l'aula, en dos moments: de forma preventiva; per exemple, a través de les fulles caduques i perennes i extrapolar-ho a les persones, tenint en compte el moment evolutiu de cada infant.

I de manera pal·liativa, quan mor algú de la comunitat educativa, segons explica la doctora en Educació i mestra Anabel Ramos, que va fer un doctorat en Pedagogia de la mort per trencar amb el tabú de la mort a l'escola:

"A l'escola no es parla de la mort, i menys de manera preventiva. Quan mor algú es fan poques actuacions, i només en algun cas es demana ajuda a un psicopedagog extern per acompanyar el procés".

Els docents tenen una escassa o nul·la formació en pedagogia de la mort; no s'inclou en la formació de Magisteri, excepte en una assignatura a la Universitat Autònoma de Madrid, sempre plena, i iniciatives puntuals de formació per mestres.

Per la doctora en Educació és important que el docent faci un treball personal en relació a la mort, per oferir un acompanyament empàtic quan hi ha una mor a la comunitat educativa:

"Estar disponibles perquè l'infant expressi les seves emocions i mai utilitzar eufemismes com "ha marxat de viatge", una mentida en la que projectem el tabú pedagògic i que pot derivar en un dol patològic".

Contes i pel·lícules per parlar de la mort

Per l'Anabel Ramos, s'ha d'oferir l'oportunitat als nens i nenes de decidir quin és el grau de participació davant de la mort de qui estimaven.Pel que fa als recursos per parlar de la mort disponibles a les xarxes, l'Anabel Pla proposa: contes, com "Mamá, que es el cielo?" de María Shriver, "L'àvia Pepa se'n va" d'Esther Prim.

Pel·lícules en el cicle inicial: "Kung Fu panda" o "Buscant en Nemo"; en el cicle mitjà, "Germà os" o "Big hero", i en cicle superior, "La meva noia" o "El viatge de Chihiro"

Pel que fa a recursos en obert per a docents: el programa "T'ho prometo" (Mònica Badia), "Treballem el dol i la mort a l'escola" (cicle inicial, Palol Ribas) "Pedagogia de la vida i de la mort, eines d'acció tutorial" (primària, Anna Nolla).