Ceuta: les claus d'una crisi humanitària que va més enllà de la frontera

La sorra de la platja d'El Tarajal, a Ceuta, és plena d'objectes que ara ja no són de ningú: vambes, xancletes, peces de roba i, fins i tot, algun flotador. Són pertinences abandonades durant l'entrada de milers de persones que van arribar—algunes després de passar hores nedant al mar— a Ceuta. D'aquelles que ja han tornat o han estat retornades al Marroc i de les que encara continuen a Ceuta sense saber què els passarà.

Fa només uns dies, per aquest tram de costa i per altres punts del perímetre fronterer, van entrar desenes de milers de persones en una ciutat de poc més de 80.000 habitants. Un fet inèdit i que deixa també un balanç humà excepcionalment greu. Els recomptes, que continuen augmentant, parlen de prop d'un centenar de morts. Les imatges de l'entrada de persones a Ceuta van fer la volta al món perquè el que estava passant era extraordinari. Ara, havent passat l'impacte inicial, encara queden moltes preguntes per respondre.

Per què ara?

La frontera de Ceuta no s'havia desbordat mai d'aquesta manera. Hi ha tanques, càmeres, controls policials i una presència permanent de les forces de seguretat als dos costats. Quan milers de persones aconsegueixen arribar-hi o entrar-hi en poques hores, és inevitable preguntar-se què ha canviat. S'han fet en els últims dies diverses especulacions —també geopolítiques— sobre els fets de Ceuta, però cap no és comprovable a dia d'avui.

Tanmateix, el precedent del 2021 pesa. Aleshores, prop de 9.000 persones van entrar a Ceuta. Aquella vegada la vigilància marroquina a la frontera es va retirar temporalment i va deixar via lliure perquè milers de persones arribessin fins a Ceuta. L'episodi va passar en plena crisi diplomàtica per l'hospitalització a Espanya de Brahim Ghali, líder del Front Polisario. El Parlament Europeu va acusar el Marroc d'utilitzar el control fronterer i la migració com a instrument de pressió política contra Espanya. Però que passés el 2021 no demostra per si sol que hagi passat exactament el mateix.

Una altra de les explicacions que s'ha comentat aquests dies fa referència a una nova sentència del Tribunal Suprem relacionada amb les devolucions de les persones que arriben nedant. La resolució estableix que el procediment excepcional de rebuig en frontera —les anomenades "devolucions en calent"— no es pot aplicar a qui intenta arribar nedant. En aquests casos s'ha de seguir el procediment ordinari de devolució, amb les garanties corresponents. Això no significa, però, que aquestes persones no puguin ser retornades posteriorment. El govern espanyol també ha assenyalat les xarxes de tràfic i determinats intermediaris com a amplificadors del missatge, tot i que no hi ha proves públiques que permetin atribuir-los tota la mobilització.

Tampoc ens ho han explicat així els joves amb qui hem parlat, que sobretot apunten als factors de la seva vida al Marroc com a motiu d'haver emigrat. Una realitat que fa molts anys que viuen.

Les arrels profundes del desig de marxar

Si només expliquem què va passar a la frontera, deixem fora una part essencial del relat: per què tants joves estaven disposats a córrer cap al mar tan bon punt van creure que s'havia obert una possibilitat d'arribar a Europa? No és cap notícia que el món en què vivim és profundament desigual. Néixer en un lloc o en un altre no sentencia necessàriament una vida, però condiciona molt les oportunitats, els drets efectius i la llibertat de moviment.

Després de parlar amb desenes d'aquests joves, les aspiracions es repeteixen: trobar una feina digna, ajudar la família o viure en un lloc on creuen que els seus drets estaran més protegits. La decisió de llançar-se al mar pot haver estat precipitada —alguns així ho reconeixen—, però el desig de marxar del seu país no ha aparegut d'un dia per l'altre.

Alguns feia temps que esperaven una oportunitat. D'altres s'hi van afegir gairebé per impuls quan sembla que va córrer el rumor que la frontera estava més oberta. El missatge s'hauria escampat de boca en boca, per WhatsApp, TikTok i altres xarxes, i va arribar a joves de diferents punts del Marroc. Alguns vivien a prop de Ceuta; d'altres van recórrer centenars de quilòmetres, a peu, enfilats en camions o encadenant trajectes improvisats. Uns s'hi van presentar sense res i d'altres portaven neoprens, flotadors o aletes de natació. Tampoc no tots fugien de la mateixa realitat. Alguns vivien situacions molt dures; d'altres buscaven una oportunitat que sentien que no tenien al seu país.

El que comparteixen és la sensació que el marge per construir una vida digna al seu país és massa estret. Al Marroc, la pobresa pot significar feines inestables, poca protecció social i escasses possibilitats de progressar. I això és el que hi ha darrere d'aquest desig d'abandonar el seu país. Molts ens expliquen que preferirien no fer-ho, perquè s'estimen la seva terra, la seva família i la seva gent; però que això no els pesa tant com l'esperança de poder tenir una vida millor.

L'ideal del somni europeu

Alguns joves dels que encara són a Ceuta fa dies que dormen al ras, sense diners i amb la mateixa roba amb què van entrar a l'aigua. Tenen dificultats per contactar amb la família i no saben què els passarà, on dormiran o com podran menjar. Alguns pregunten als periodistes si els convé tornar o quedar-se, perquè no ho saben del tot. També demanen sovint si poden fer una trucada a la família. Mentrestant, a l'altra banda de la frontera, al Marroc hi ha famílies que intenten saber on són els seus fills. La ciutat de Ceuta tampoc no dona l'abast. Durant dies, però sobretot les primeres hores, molts comerços van tancar i els serveis van quedar desbordats. La falta de menjar, l'esgotament i les dures condicions van empènyer molts dels qui havien entrat a tornar al Marroc.

Bona part d'aquests joves no sabien què trobarien a l'altra banda. Tampoc sabien que tanta gent entraria a la vegada. I és que la imatge que tenen d'Europa sovint està basada en la informació que té cadascú, ja sigui per xarxes socials, veïns, familiars o altres fonts. I això no sempre és una visió completa de la realitat. A vegades, hi veuen salaris més alts, drets i familiars o coneguts que han aconseguit establir-s'hi. Però potser no sempre són tan conscients de la precarietat, els centres de menors, els anys sense papers o la pobresa que també existeix a Europa i que afecta especialment qui acaba d'arribar. Seria paternalista pensar que tots es llancen al mar perquè un reel d'Instagram o TikTok els ha enganyat.

I alguns ja saben que Europa no és cap paradís. I la clau és que, tot i saber què els pot esperar, molts d'ells continuen triant el mar, els baixos d'un camió o qualsevol escletxa que els permeti intentar-ho.

Ceuta, Espanya, el Marroc i Europa: el debat de fons

Ceuta és una de les portes entre l'Àfrica i Europa. Juntament amb Melilla, situada uns 400 quilòmetres més a l'est, forma l'única frontera terrestre entre la Unió Europea i el continent africà. Aquesta ubicació explica la seva importància política, militar i comercial, però també que s'hagi convertit en una ruta per a les persones que intenten arribar a territori europeu.

En termes històrics, Portugal va conquerir Ceuta el 1415 i el Tractat de Lisboa del 1668 va reconèixer formalment la sobirania espanyola. La ciutat no va formar part del protectorat espanyol sobre el nord del Marroc i, quan aquest es va acabar i el Marroc va obtenir la independència el 1956, Ceuta va continuar sota administració espanyola.

En l'actualitat, Espanya i la Unió Europea depenen en bona mesura de la cooperació marroquina per contenir les arribades de migrants. Aquesta cooperació dona a Rabat pes diplomàtic i capacitat de negociació. Quan l'equilibri entre els dos països funciona, la frontera és estable. Quan trontolla, les conseqüències més greus les pateixen els joves que volen migrar i, en definitiva, la gent a banda i banda de la frontera.

La crisi, per tant, no és només migratòria. També mostra fins a quin punt el control de la frontera s'ha convertit en una eina de les relacions entre Espanya i el Marroc i en una qüestió central per a la Unió Europea. El debat de fons és si aquest model té sentit, què resol realment i a qui beneficia. Perquè aquesta estabilitat fronterera té un preu, i sovint l'acaben pagant les persones atrapades entre els interessos dels estats i la falta de vies legals per arribar a Europa.

Una de les principals vies per arribar a Ceuta és en ferri des del port d'Algesires. Justament aquest port és un dels grans punts de pas de l'operació Marhaba, el dispositiu que el Marroc activa cada estiu per facilitar el retorn temporal dels seus ciutadans residents a l'estranger i de les generacions que han crescut fora del país.

Actualment, la diàspora d'origen marroquí es compta per milions. Durant els mesos d'estiu, famílies senceres travessen Bèlgica, Itàlia, França i Espanya, en cotxe per embarcar cap a Tànger, Nador o altres ports marroquins. I també el que fan algunes famílies, sobretot espanyoles, és entrar per Ceuta i després sortir cap al Marroc. Aquests dies s'han vist famílies que ho feien i això deixa una imatge que contrasta amb la que es veu a la platja d'El Tarajal.

En el mateix pas fronterer veiem com una part de la gent d'origen marroquí torna temporalment al país amb passaport europeu, vehicle i bitllet, mentre d'altres intenten fer el camí contrari nedant i jugant-se la vida. No són dues realitats desconnectades. Moltes de les famílies que tornen als estius al Marroc van emigrar fa dècades, en contextos laborals i migratoris diferents.

Amb els anys es van regularitzar, van formar famílies i van construir una vida a Europa. Els drets de residència o de ciutadania que van adquirir permeten ara als seus fills una llibertat de moviment que els joves que miren cap a Europa des de l'altra riba no tenen.

A la platja d'El Tarajal, les vambes, les xancletes i els flotadors tard o d'hora seran recollits. Els carrers es buidaran, la frontera tornarà a semblar sota control. Tot tornarà al que en diem normalitat... fins que hi hagi un altre episodi de gent travessant la frontera. Però la crisi no va començar el dia que milers de persones van entrar a Ceuta. Ve de molt abans... del moment en què algú que pot veure Europa des de l'altra banda de la costa arriba a la conclusió que nedar és la seva millor opció. Mentre això no canviï, la frontera podrà tornar a tancar-se, però el problema continuarà allà.