Com aconseguir la independència? Referèndums acordats o no, o guerres
Acordar un segon referèndum, serà possible a Escòcia?
A Escòcia, el 2014, els partidaris de continuar al Regne Unit van guanyar el referèndum amb un 55% dels vots. Ara, la primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, en planteja un altre el 19 d'octubre del 2023:
Els governs del Regne Unit i d'Escòcia s'han d'asseure plegats i acordar de manera responsable un procés que permeti decidir als escocesos. Això seria la manera democràtica de tirar endavant.
No sembla, però, que Londres autoritzi una segona consulta. Liz Truss no és David Cameron:
Em considero una nena de la Unió i per mi, no només som veïns, som família. Jo mai dels mais permetré que la nostra família se separi.
Daniel Cetrà, investigador a la Universitat de Barcelona, pronostica que no hi haurà acord entre Londres i Edimburg per fer un segon referèndum:
Truss pertany a aquest sector més dur, el més nacionalista britànic dels conservadors, i fixeu-vos que Liz Truss no diu 'ara no toca', que és el que deia Theresa May. Truss diu 'mai dels mais'. Per tant no veig que el pacte entre els dos governs sigui un escenari possible.
Londres repeteix aquest mantra que explica a Catalunya Ràdio Judith Duffy, cap de política del diari escocès Sunday National:
El mateix missatge es repeteix molt sovint, dir que no o destacar la fortalesa de la Unió per intentar suprimir el suport a la independència o embolicar-ho tot amb la bandera de la Union Jack i intentar imposar una identitat britànica. Això només pot alimentar encara més el suport a la independència en lloc d'ajudar a mantenir la Unió.
Sturgeon insisteix que el referèndum ha de ser legal i no sembla que hagi de tirar pel dret com es va fer a Catalunya el 2017. Ara el govern escocès ha remes el cas a la Cort Suprema britànica, que ha de resoldre-ho aviat.
De fet, molts analistes apunten que la primera ministra escocesa treballa amb la hipòtesi que la justícia no permeti la consulta i llavors plantejarà que les properes eleccions britàniques siguin plebiscitàries. Robert Liñeira és professor de Ciència Política a la Universitat de Glasgow:
En unes eleccions la gent vota partits i per molt que vulguem no acostumen a ser mandats forts perquè les opcions no són dues; hi ha molts partits i aconseguir un mandat clar que doni la força per declarar la independència no és factible.
El govern escocès demana un segon referèndum perquè les circumstàncies han canviat amb el Brexit, ja que Escòcia va votar el 2016 en contra de sortir de la UE. Per això, la periodista escocesa diu:
El 2014, quan es va fer el primer referèndum escocès, la pregunta era: 'Vol sortir de la UE i del Regne Unit?' Ara la pregunta és realment: 'De quina Unió vol formar part? De la Unió britànica o de la UE?'
Però no queda clar que hi hagi un segon referèndum l'any que ve. Les darreres enquestes apunten que una consulta d'aquí cinc anys seria més popular que l'any que ve. De fet, per Cetrà, que ha viscut onze anys a Escòcia:
Molt poca gent allà creu que es pugui fer un referèndum l'octubre del 2023 i Nicola Sturgeon és una d'aquestes persones.
Si es fa, les enquestes apunten a un resultat molt ajustat, 50-50, i per Liñeira es pot girar en contra dels independentistes:
Pels partidaris de la independència només es planteja un segon referèndum quan tens una perspectiva clara de guanyar-lo perquè, si no, et pot passar com al Quebec, que si perds un segon referèndum i continues dient que en convocaràs un tercer això és molt fàcil que provoqui una desmobilització.
Kosovo, independent després d'una guerra entre 1998 i 1999
Després l'ONU va declarar-lo protectorat i va concloure que havia de ser independent amb protecció de la minoria sèrbia. El 2008 el Parlament va declarar unilateralment la independència. Des de fa 11 anys té obert un diàleg amb Sèrbia per normalitzar les relacions, com explica Pol Bargués, investigador principal del Cidob:El diàleg avança i ja no hi ha violència, no hi ha confrontació, però sí que hi ha tensions. Però també està encallat perquè Sèrbia encara no ha reconegut Kosovo com un estat independent, ni sembla que ho farà aviat.
Fins ara, uns 120 estats han reconegut la República de Kosovo. Els Estats Units segueixen sent els principals protectors de la independència de Kosovo, però altres països, com la Xina o Rússia, continuen oposant-s'hi.
De fet hi ha cinc estats de la UE que tampoc reconeixen Kosovo. Són Espanya, Grècia, Xipre, Eslovàquia i Romania, per això Kosovo no és ni candidat a entrar a la UE, com explica Alejandro Esteso Pérez, politòleg especialitzat en els Balcans:
S'han de complaure cinc polítiques d'exteriors diferents i està per veure com es pot esquivar aquest veto.
A més, l'encaix amb Sèrbia sembla irresoluble, com deia aquesta pintada que Bargués va veure pels carrers de Belgrad:
Sèrbia sense Kosovo és com un ésser humà sense cor.' Hi ha aquesta idea que la nació sèrbia va començar en aquesta batalla perduda contra els otomans el segle XIV a Kosovo.
Ara per ara Sèrbia no reconeixerà Kosovo, tot i que els líders serbis en privat el donen per perdut, malgrat que no ho reconeguin en públic. I ha estat la llengua la que ha jugat un paper clau, com explica l'investigador del Cidob:
Els joves de Kosovo no han estat educats en serbi. La gent gran sí, parla serbocroat i albanès, però la gent jove només parla albanès i anglès; el serbi es pot aprendre però ja no és obligatori. Sèrbia se n'adona que ja no són part del mateix estat perquè ja no es poden ni entendre.
El Kurdistan iraquià vota sí, però no aconsegueix la independència
Ho va fer el 25 de setembre del 2017 sense el vistiplau del govern de Bagdad, que, tot i això, no va intentar aturar el referèndum, com explica David Meseguer, periodista freelance i professor de Periodisme a la UPF:
Sí que havia fet tocs d'alerta però en cap moment va posar cap impediment per a la realització del referèndum, ni hi va desplegar forces armades ni policials.
Ara bé, la seva resposta posterior va ser contundent. El govern de Bagdad no va reconèixer els resultats, va atacar el Kurdistan iraquià i va recuperar territoris en disputa. De fet, molts dels votants sabien que la independència no arribaria l'endemà, com explica Meseguer, que va cobrir sobre el terreny el referèndum:
La gent va anar a votar més per un acte reivindicatiu que no per una confiança 100% real que l'endemà s'aplicaria. Amb tots els conflictes a la zona, eren conscients que implementar la independència depenia no només de Bagdad sinó dels països veïns com l'Iran i Turquia.
Un 93% va votar sí però ni les autoritats de Bagdad ni la comunitat internacional van reconèixer la independència. L'Iran i Turquia, països veïns, els van imposar sancions, van tancar fronteres i van suspendre vols.
Tot i això, cinc anys després el Kurdistan iraquià manté viu el somni de la independència, com ha explicat a Catalunya Ràdio Falah Mustafa Bakir, ministre d'Afers Estrangers del Kurdistan iraquià durant el referèndum:
No vol dir que aquest somni hagi desaparegut, però el volem aconseguir pacíficament. No arribarà avui o demà, aquest any o el que ve, sinó que arribarà en algun moment perquè la gent ha de viure en llibertat, i la seva identitat s'ha de respectar.
