Com els arriba la sang al cap, a les girafes? Nou camí per tractar la hipertensió

Com els arriba la sang al cap, a les girafes, després de recórrer el seu coll, d'uns dos metres de longitud? Aquesta pregunta que es fan des de fa temps els zoòlegs pot dur també a trobar noves eines per prevenir malalties cardiovasculars en humans.

I això és una mostra que tota recerca, fins i tot la que sembla una pura curiositat, pot tenir aplicacions inesperades. Del coll de la girafa a la hipertensió en humans.

Almenys, així ho suggereix com a possibilitat un equip d'investigadors xinesos, noruecs i danesos. Descriuen a la revista Science Advances les característiques genètiques que permetrien a la girafa reptar la gravetat i no perdre el cap.

Els autors no s'han limitat a aquest aspecte tan característic. El que han fet és comparar el genoma d'una espècie concreta de girafa, un mascle de la girafa de Rothschild (Giraffa camelopardalis rothschildi) amb el de 50 mamífers més, entre ells el seu parent més proper, l'ocapi. Girafes i ocapis són els únics representants no extingits de la família dels giràfids.

L'anàlisi ha permès identificar 490 gens amb una adaptació que només es dona en la girafa. I la major part, com es podia suposar, estan relacionats amb el sistema cardiovascular, a més del creixement dels ossos i del sistema sensorial.

Un cor que bombeja fort

Una girafa mascle pot fer fins a 5,5 metres d'alçada i pesar fins a 900 quilos. De les girafes sí que es pot dir que són un animal amb un gran cor. I no en sentit figurat: pesa fins a 11 quilos, fa 61 cm de llargada i té unes parets molt gruixudes, de fins a 7,5 cm.

Això li permet bombejar sang amb força, amb una pressió fins a 2,5 vegades la normal en humans.

Els investigadors s'han centrat en l'estudi del gen FGFRL1, on han trobat set mutacions úniques en aquesta espècie.

En ratolins i humans, aquest mateix gen està relacionat amb defectes cardiovasculars i de l'esquelet. Per això, als autors se'ls va acudir observar què passava si a un animal de coll molt més curt, com el ratolí, se li introduïa aquest gen de la girafa.

Van aprofitar la tècnica CRISPR -la que va valer el darrer Nobel de Química a dues de les científiques que el van desenvolupar- per inserir el gen en el genoma de deu ratolins.

El següent pas va ser administrar a la meitat dels ratolins un fàrmac, l'angiotensina II o Ang II, que augmenta la pressió sanguínia. L'objectiu era veure què passava amb ratolins que tenien un gen que permet a la girafa suportar una tensió arterial molt elevada.

També van donar el fàrmac a cinc ratolins no modificats. I aquests van patir hipertensió i danys en cor i ronyons.

En canvi, en els que portaven el gen de la girafa no es va produir aquest efecte. La tensió va augmentar només una mica i no van patir cap dany en l'organisme.

La deducció va ser que d'alguna manera aquest gen proporciona protecció a la girafa contra els efectes de la hipertensió.

I malgrat que girafes, ratolins i humans són força diferents i que potser hi ha altres gens que intervenen en aquest procés, els autors escriuen això:

Els investigadors afegeixen que aquesta perspectiva és temptadora i que mereix més recerca sobre els mecanismes d'actuació d'aquest gen.

Un dels autors principals, Rassmus Heller, genetista de la Universitat de Copenhaguen, reconeix que, si bé el gen fa alguna cosa per contrarestar els efectes de la hipertensió, "encara no sabem què fa".

A més, alguns especialistes consideren que plantejar noves teràpies basades en això pot ser prematur i que hi ha molts gens lligats a la hipertensió que caldria tenir en compte.

Bona vista, poc olfacte

La recerca ha donat lloc a altres troballes. Així, han identificat gens relacionats amb el desenvolupament de l'ull i amb la visió. Diversos estudis havien mostrat que les girafes tenen la millor vista entre els mamífers ungulats -que utilitzen les puntes dels dits per sostenir-se- i no només per la seva privilegiada talaia.

En canvi, el sistema olfactori està molt menys desenvolupat en comparació amb l'ocapi, potser perquè a tanta distància del terra no resulta tan útil, o hauria de ser extremadament potent.

Finalment, van trobar mutacions que regulen la son i permeten una virtut envejable: dormir només 40 minuts al dia i en períodes d'entre tres i cinc minuts. Això deixa moltíssim temps lliure!

El treball forma part del Ruminant Genome Project (Projecte Genoma dels Remugants), que té com a objectiu obtenir i comparar el genoma de tot els ungulats.

Si bé el genoma dels animals domèstics està sent força estudiat, no passa el mateix amb els salvatges. I entre aquests, la girafa és una de les espècies en risc. En els darrers 30 anys, la població ha disminuït un 40% i ara en queden uns 68.000 en llibertat. Conèixer el seu genoma pot ajudar a plantejar millors polítiques de protecció.

Com va sorgir el coll llarg?

La paraula "girafa" prové de l'àrab ziraafa o zurapha, que significa "alta". I li escau molt bé, molt millor que la segona paraula del nom de l'espècie, camelopardalis, basat en l'antiga idea que aquest animal era un creuament de camell i lleopard.

En tot cas, la girafa ha estat un animal emblemàtic i cridaner pel coll, que li permet arribar a les fulles més altes i tendres dels arbres.

Però, com va sorgir aquest coll? La girafa també exemplifica dues de les teories evolutives que van sorgir en el segle XIX i que van competir força temps.

La teoria dels caràcters adquirits, proposada pel naturalista francès Jean-Baptiste Lamarck el 1800, considera que quan hi ha hagut un canvi ambiental, pel clima o per les circumstàncies que siguin, alguns òrgans s'adapten i d'altres, que ja no es fan servir, s'atrofien.

Això el va portar a proposar l'herència dels caràcters adquirits. Dit de forma senzilla: si les girafes havien d'estirar cada vegada més el coll per accedir a les fulles dels arbres, els anava creixent i aquesta característica s'anava transmetent a la descendència, fins que al final el coll llarg es convertia en típica de l'espècie.

La teoria de l'evolució de l'anglès Charles Darwin també té en compte la selecció natural -sobreviuen els individus que més bé s'adapten-, però no perquè a força d'estirar el coll fills i nets el rebin en herència.

Des del punt de vista darwinista, les girafes que tenien el coll més llarg accedien a més aliment i a fulles més nutritives. Això les feia més fortes i saludables i deixaven més descendència. Fins que les de coll curt anaven desapareixent i finalment van resistir només les de coll llarg.

De fet, les girafes es posen com a exemple típic, tot i que no van formar part dels arguments inicials de Lamarck. Però s'han convertit en un bon exemple per explicar la selecció natural i la supervivència hegemònica dels més aptes.

Ja sabem que el darwinisme, amb diverses correccions i ampliacions, es va acaba imposant. Des de fa anys, a més, compta amb l'inestimable ajut de la genètica, que, a més, potser farà que el llarg coll de les girafes tingui un impacte positiu en la medicina humana.