Com expliquem, i ens expliquem, Donald Trump

Reconèixer que hi ha dies que no saps com fer bé la teva feina no deu estar bé. Però ara que fa un any que els nord-americans van tornar a triar Donald Trump com a president m'ha semblat un bon moment per compartir aquesta frustració. 

Disculpeu l'abús de confiança. Mentre explico el Trump de cada dia em martiritzo sobre com podríem explicar el Trump total. Com ho podríem fer per explicar-lo en tota la seva magnitud perquè es pogués veure tot alhora. D'una sola mirada. D'un sol cop. No a dosis, que és el format a què ens aboca el dia a dia. 

He imaginat pissarres gegants on anar penjant pòstits amb cada cosa que fa, agrupats per temes i relacionats entre si. M'he imaginat una carpeta gegant amb tot el que ha passat aquests mesos i que es desplegués tota alhora, en desenes de subcarpetes i subsubcarpetes. 

M'he imaginat parlant sola un cop en Toni Cruanyes ja m'ha acomiadat perquè el meu temps s'ha acabat, però encara queden coses per explicar. 

M'he imaginat una secció fixa diària que es digués "Trump diu" i anar-hi penjant tot el que raja a doll d'aquesta font inesgotable de titulars. De frases absurdes, a vegades graciosament absurdes i la major part de les vegades insultants, racistes, repetides fins a marejar, mentides i mitges veritats. I també algunes veritats.  

Donald Trump és el president que en un sol dia és capaç de ser notícia perquè anuncia que hi ha un acord d'alto el foc a Gaza, diu que Espanya potser se l'hauria de fer fora de l'OTAN i encara li queda temps perquè el seu Departament de Justícia imputi la fiscal general de Nova York en un acte de revenja política gens dissimulat. 

Són notícies que A.D.T. (Abans de Trump) haurien alimentat els telenotícies uns quants dies. Ara duren fins a la següent compareixença o fins a la següent ocurrència. I en pot fer tres i quatre al dia.  

Amb Donald Trump comences el dia pensant que el tema serà la possible publicació de la llista Epstein, però quan tens la crònica feta sobre això ja penses que potser també hauries d'explicar com insulta el president de la Reserva Federal per demanar-li que abaixi els tipus d'interès. 

I encara entre aquests dos temes, el Senat, a instàncies de Trump, ha aprovat un mecanisme segons el qual pot tirar enrere despesa aprovada pel Congrés (vist amb perspectiva aquesta era segurament la notícia més important, i avorrida, d'aquell dia) i al president encara li queda temps per demanar que es canviï la fórmula de la Coca-Cola. O que no es canviï el logo de la popular cadena de restaurants Cracker Barrel. O que es faci fora un presentador de televisió. O que s'imputi un exdirector de l'FBI a qui l'hi té jurada. 

Aquest és Trump. Cada dia. I en aquest ritme hi ha el propòsit. L'objectiu final. En la forma hi ha el fons. I aquesta forma, una inundació constant i trepidant de titulars, anuncis i decisions, fa que perdem la pista, i potser la consciència, de tot el que es va acumulant a la "gran pissarra Trump".

Dotze mesos d'un govern imprevisible

Perquè és l'acumulació el que no es pot perdre de vista per explicar Trump i el seu govern. Fem l'exercici del repàs sintètic de gairebé dotze mesos de govern:  

• Ha perdonat més de 1.000 persones condemnades per l'assalt al Capitoli del 6 de gener del 2021.  

• Ha nomenat un secretari de Salut obertament antivacunes que pràcticament ha desmuntat l'agència de salut pública.   

• Ha ordenat al seu Departament de Justícia, en un missatge a la seva xarxa social, que investigui els seus adversaris polítics. 

• Ha fulminat desenes de programes de protecció temporal (TPS o parole) a milions d'immigrants que tenien un estatus legal al país i, que, de cop, l'han perdut.  

• Ha executat extrajudicialment prop de 100 persones en els atacs a presumptes narcollanxes al Carib i al Pacífic.

• Ha imposat aranzels a països adversaris i a països aliats. Els ha tret. I els ha tornat a posar. En qüestió d'aranzels es fa difícil saber on som.  

• Ha insultat i amenaçat periodistes al Despatx Oval. L'insult el té més fàcil per a les dones periodistes.  

• Ha acusat Europa de censurar la llibertat d'expressió dels seus ciutadans mentre als Estats Units es detenen estudiants per haver escrit articles crítics amb Israel o s'anuncia que revisaran les xarxes socials dels últims cinc anys de qui vulgui venir a fer el turista. 

• Ha reduït al mínim els programes d'asil i refugi, i reservant la majoria de les places per a sud-africans blancs.  

• Ha ordenat a la fiscal general obertament en un missatge a les xarxes socials que investigui i imputi els seus adversaris polítics. 

• Ha desplegat l'exèrcit en territori nord-americà en missions d'ordre públic, sovint en contra de l'opinió dels governadors dels estats on ha enviat les tropes.  

• Ha dit que la Franja de Gaza seria una magnífica "Riviera del Mediterrani".

• Ha retallat el pressupost d'ajuda al desenvolupament i l'ha deixat en mínims històrics.   

• Ha detingut, deportat o animat a autodeportar-se centenars de milers d'immigrants, la immensa majoria sense cap antecedent penal. Però ha convertit el fet d'haver entrat al país sense papers en un crim que justifica la deportació. 

• Ha reclamat el Nobel de la Pau perquè afirma haver posat fi a vuit guerres. La FIFA s'ha inventat un premi de la pau per a ell. 

• Ha fet fora fiscals de carrera només perquè van participar en casos contra ell o els seus interessos.  

• Ha aconseguit que Israel i Hamas es comprometin a un alto el foc i a un pla de pau encara que sigui de futur incert. 

• Ha dit que el Canadà, Groenlàndia i Panamà haurien de ser dels Estats Units.  

• Ha convertit la Casa Blanca en un plató de televisió on es pot humiliar el president d'un país (es digui Volodímir Zelenski o Cyril Ramaphosa) o confraternitzar amb el president de la FIFA. 

• Ha dit que la Unió Europea es va crear per fotre als Estats Units. I que s'hauran d'espavilar sense els nord-americans. 

• Ha substituït el retrat del president Biden de la galeria de presidents de la Casa Blanca per un d'un "auto-pen", el sistema digital de signatura dels presidents.  Hi ha afegit plaques de coure a sota amb inscripcions sobre els presidents: hi diu que Biden ha sigut el pitjor president de la història i Obama el més divisiu.

• Ha institucionalitzat la crueltat i el racisme en els missatges oficials del govern: 

• Ha contestat a les manifestacions en contra de les seves polítiques amb un mem en què se'l veu pilotant un avió i tirant merda sobre els manifestants.  

• Ha retirat subvencions a universitats i no els hi torna si no s'avenen a complir amb les seves condicions d'admissió d'alumnes o de currículum.  

• Ha aconseguit que els països europeus es comprometin a augmentar el seu pressupost en defensa fins a nivells mai vistos. 

• Ha detingut i deportat persones quan anaven a les seves cites amb els tribunals d'immigració o al seu propi casament.  

• Ha indultat un expresident d'Hondures condemnat a 45 anys de presó pel mateix sistema judicial nord-americà per narcotràfic mentre diu que lluita contra l'entrada de drogues als Estats Units.  

• Ha intervingut sense complexos en la política interna de diversos països: ajudant l'Argentina amb préstecs sempre que Javier Milei guanyés les eleccions o demanant al president d'Israel que indultés el primer ministre Netanyahu de les acusacions de corrupció.  

• Ha pactat amb diversos despatxos d'advocats més de 600 milions de dòlars en serveis gratuïts per causes que defensin els interessos de l'administració.  

• Ha fet negocis privats i molts diners posant el seu nom a multitud de productes. Des de criptomonedes fins a perfum passant per inversions immobiliàries a través dels seus familiars. La separació entre públic i privat és borrosa, si no inexistent. 

• Ha reinventat la doctrina del president Monroe avalant la intervenció a l'Amèrica Llatina com el seu pati del darrere. 

• Ha tibat les costures del poder executiu passant per sobre del Congrés i els tribunals.  

• Ha ordenat tancar l'espai aeri de Veneçuela amb una publicació a les xarxes socials. Truth Social és gairebé el nou butlletí del govern, amb la dificultat de no saber mai quines implicacions reals i legals té res del que hi diu. 

• Ha firmat més de 250 ordres executives en un any, més de les que van firmar Biden o Obama durant tots els seus mandats. 

• Ha decidit que el dia que els parcs nacionals són gratuïts ja no serà el dia que es commemora el naixement de Martin Luther King, sinó el dia del seu naixement, el seu propi aniversari. També ha rebatejat el Kennedy Center com a... Trump-Kennedy Center. 

Algunes d'aquestes coses són promeses electorals. Però moltes d'altres no. No deixa de ser curiós com Trump repensa la frase de Reagan "el problema és el govern". 

L'actual president dels Estats Units no renuncia al govern, no vol menys govern, senzillament el converteix en una arma al seu servei. Mentre el debat és si és un president intervencionista o aïllacionista, ell demostra cada dia que és un president unilateralista: fa el que li rota. 

Ha doblegat universitats, empreses tecnològiques, despatxos d'advocats, mitjans de comunicació, centres d'investigació i països sencers.  

La llista és interminable. I un dels efectes, no sé si inevitable, és que ha apujat tant el to del que diu o fa que també ha apujat el nostre llindar de tolerància. Serem les granotes que es van morir bullides a foc lent per la inundació de presumptes notícies generades per la maquinària Trump?  

El president dels Estats Units diu que tots els somalis, un país sencer, són escòria, i jo em trobo preguntant-me per un moment si això encara és notícia. I és clar que ho és. Però com ho fem? No en deixem passar ni una? Cada dia una declaració de Trump al telenotícies? El fiscalitzem a ell com no hem fet mai amb ningú altre? Ens ocupem només del que fa o també del que diu? Ignorar-lo és també un criteri editorial? 

Donald Trump té la virtut de tenir-te atrapat en el dilema periodístic de si en parles massa o en parles massa poc. Però després de dotze mesos hi ha una cosa clara: l'important són les gegantines notes a peu de pàgina que hauríem d'escriure al costat de cada nova declaració, estirabot o decisió. Perquè la notícia que transforma la realitat és en l'efecte acumulat, no en l'última piulada o declaració abans de pujar a l'helicòpter.