Crítica de les estrenes de cinema: la gran "Odissea" de Nolan arriba per regnar tot l'estiu
Després de l'èxit d'"Oppenheimer", guanyadora de set Oscars, Christopher Nolan tornarà a definir l'any cinematogràfic amb la seva nova pel·lícula, l'adaptació de l'obra d'Homer sobre el viatge d'Ulisses, conegut igualment com a Odisseu. També s'estrenen una comèdia espanyola, "Ni contigo ni sin mí" i tres drames actuals als Estats Units ("Omaha"), Mèxic ("En el camino") i la Gran Bretanya ("Hombres de acero").
"La odisea"
Nolan és un cineasta èpic, igual com ho és el poema d'Homer, una col·lecció de cants de la Grècia Antiga que glossen les desventures d'un home per tornar a casa després de trair la llei dels Déus en la guerra de Troia. L'engany era un exercici punible i, per això, Odisseu triga deu anys a retrobar-se amb la seva dona i perd tots els seus homes pel camí.
La història la coneixem de sobres, però mai ningú l'havia filmat amb aquesta humanitat ni amb una intenció intel·lectual tan evident. No és casual que Nolan l'hagi adaptat quan ens acostem perillosament, un altre cop, a un punt d'inflexió de la nostra civilització. Res és gratuït en la filmografia d'un dels grans directors de la història del cinema.
"La odisea" de Nolan és ambiciosa com ho són totes les seves pel·lícules: tècnicament fascinant, narrativament insuperable i absolutament commovedora. A més, el cineasta coincideix amb Homer en el gust per jugar amb el temps de la narració, plena d'anades i vingudes que enriqueixen encara més el relat i l'experiència cinematogràfica. Només ell és capaç de convertir un poema de fa prop de tres mil anys en un "blockbuster".
A tot això, cal sumar-hi un repartiment amb uns sensacionals Matt Damon i Robert Pattinson, a qui acompanyen Tom Holland, Anne Hathaway, Charlize Theron i Zendaya, entre d'altres. D'aquí a uns mesos sabrem a quants Oscars aspiren tots els que han format part d'aquest projecte tan injustament criticat abans que s'estrenés. Un dels candidats, segur, serà el compositor de la banda sonora, Ludwig Göransson.
"Posesión infernal: en llamas"
La saga de "Possessió infernal" és incansable i ha anat oscil·lant entre el terror sagnant implacable i l'humor negre descollonant sense tenir clar en cap moment quin era l'equilibri adequat. Fins a aquest sisè capítol, un dels millors, amb escenes salvatges rodades de forma brillant i els tocs de comèdia justos per alleugerir la història d'una trobada familiar demoníaca que acaba com el rosari de l'Aurora.
"Ni contigo ni sin mí"
Gorka Otxoa és l'únic argument que manté viva aquesta comèdia absolutament irregular amb què l'actriu María Ruiz debuta com a directora. No acaba mai de trobar el to adequat, té uns canvis de ritme incomprensibles i algunes actuacions exageradament histriòniques. A més, juga amb el concepte de la nova masculinitat i els micromasclismes d'una forma poc convincent i acaba caient en la seva pròpia trampa.
"Omaha"
Després que mori la mare i que els desallotgin de casa seva per impagament, un pare s'endú els seus dos fills petits i el gos a un indret incert dels Estats Units per iniciar una nova vida. Construïda com una devastadora road movie de butxaca, "Omaha" et trenca el cor mentre t'obre els ulls perquè vegis cruament la cara B del somni americà. Al cap i a la fi, està basada en fets reals.
"Hombres de acero"
Tot i ser un drama carcerari massa familiar, amb trames i personatges recurrents del gènere, és un film amb un crescendo molt ben construït, amb bones interpretacions i una ambientació molt pertinent. En qualsevol cas, no deixa de ser un relat brutal de supervivència que evidencia que moltes presons estan més a prop de ser un ring de boxa que un centre de reinserció.
"En el camino"
La pel·lícula mexicana de l'any és una immersió a les tenebres del món dels camioners d'aquell país. La inseguretat, la violència, les drogues, la prostitució masculina... tot apareix de forma explícita, sense filtres, en aquesta tragèdia sobre la soledat i la desesperança. Ha aconseguit, merescudament, 13 nominacions als premis Ariel mexicans, però li hauria anat bé mostrar ni que fos un petit bri de llum a algun dels personatges.
També s'estrenen la producció catalana "Apuntes para una ficción consentida", d'Ana Serret; el documental "La vida és Verdi", sobre el centenari dels cinemes de la Vila de Gràcia; i una altra cinta mexicana, "El guardián".
