De "Casa en flames" a "Un lloc comú": cinc recomanacions de la plataforma amb premi Gaudí
Que els premis Gaudí estan de moda, no és cap secret. El bon estat de forma creatiu del cinema català es reflecteix en els guardons que reconeixen els millors títols de l'any. I ja van 18 edicions!
El mes de febrer és el mes dels Gaudí i la plataforma 3Cat ho reflecteix amb un conjunt de col·leccions que bé podrien ser una radiografia de la història recent del nostre cinema. A "Premiades als Gaudí" es poden trobar més de 30 produccions que es reparteixen un total de 75 estatuetes i a "Documentals amb Gaudí" s'hi mostren més d'una desena de títols compromesos amb una manera valenta de retratar la realitat. Un ampli recull de treballs que donen fe d'una diversitat de punts de vista que no fa més que créixer.
I els protagonistes del 2026? Al catàleg de 3Cat també tenen espai els nominats a millor direcció, millor actor i millor actriu. Menció especial també per al Gaudí d'Honor, Sílvia Munt, qui ha estat homenatjada per haver donat forma a una carrera polifacètica i sempre marcada per un to personal, tant davant com darrere de les càmeres.
"Casa en flames"
"Casa en flames" va ser una de les grans protagonistes dels Gaudí del 2025 i va demostrar que el cinema compromès funciona amb la mateixa contundència quan l'embolcalles de somriures difícils. La bona acollida del film pel que fa a públic es va ratificar amb tres guardons incontestables: millor actriu femenina per a la immensa Emma Vilarassau, millor actor secundari per al captivador Enric Auquer i millor guió original per a Oriol Solà (per cert, també nominat el 2026 per "La meva amiga Eva").
La pel·lícula dirigida per Dani de la Orden té molts elements que la fan recomanable, però si se n'ha de destacar un, cal fixar-se en l'honestedat a l'hora de barrejar la comèdia i el drama. Res és tan graciós com sembla, ni tan tràgic com ens podem arribar a pensar. El film ens regala un consell de vida per guardar a la butxaca i recuperar-se quan la rutina fa pujada: encara que el món estigui en flames, no deixis de somriure.
"El príncep"
També amb Enric Auquer, "El príncep" ens posa davant del dilema d'haver de decidir entre mantenir-se fidel a les conviccions personals o renunciar a elles per tal de defensar cegament la teva família. Signat per Àlex Sardà, és l'eterna contradicció entre la fidelitat al teu clan o als teus valors.
Com sempre passa, fins que no t'hi trobes no saps quin és el camí que pots acabar prenent. I precisament aquest és un dels encerts d'aquest curtmetratge, que malgrat que èticament sembla clar quin és el costat de la balança, no acabes de predir quina opció prendrà el protagonista. Res és tan blanc o tan negre com sembla, tot són grisos. Per cert, una curiositat extra: les mescles d'àudio van a càrrec de la barcelonina Laia Casanovas, la dissenyadora de so de moda nominada als Òscars per "Sirat".
"Papallones negres"
Una producció difícil de classificar. "Papallones negres", dirigida pel tinerfeny David Baute, és una pel·lícula d'animació, però podria ser considerada també un documental. Narra la història de tres dones que, nascudes a diferents indrets del món (el Carib, Kenya i l'Índia), comparteixen un problema comú: la crisi climàtica. Un retrat intimista que ens fa reflexionar més enllà de l'angoixa d'imaginar com l'escalfament global pot tenir conseqüències immediates en la vida de milions de persones.
El film demostra que el cinema d'animació també pot despertar consciències. Més encara si, com és el cas, està basat en fets reals provocats per l'augment de les temperatures: huracans cada vegada més violents, desglaç de la neu d'alta muntanya i desbordament dels rius, o la proliferació de grans àrees de sequera en lluita constant per l'aigua.
"Xtrems"
Actriu, ballarina, directora de cinema i guionista. Sílvia Munt és Premi Gaudí d'Honor 2026 per mèrits propis i per tenir una de les carreres més dilatades i polièdriques de l'escena catalana. La col·lecció de títols que 3Cat li dedica és precisament això, el reflex d'una trajectòria on cada treball és sinònim de compromís.
La podem redescobrir com la directora de pel·lícules per a televisió (de "Mar de plàstic" a "Les filles de Mohamed"), de documentals ("La Granja del pas"), com la cineasta que adapta obres clàssiques ("El cafè de la Marina") o com la que escriu els seus propis guions ("Mentiders").
"Xtrems", que li va valer una nominació als II Premis Gaudí el 2010, és potser un dels seus treballs més experimentals. La vida al límit envoltada d'addiccions ("et corregeixo, són malalties", advertiria un dels personatges). Dirigida per Abel Folk, la pel·lícula explora els límits entre realitat i ficció per posar-nos davant d'un abisme on les equivocacions extremes i les ganes de sobreviure són cares d'una mateixa moneda: són, potser, l'única manera de reinventar-se.
"Un lloc comú"
Reinventar-se per necessitat o perquè no se li pot donar l'esquena als sentiments. Quan els 50 entren per la porta, les certeses salten per la finestra. "Un lloc comú" beu de les mateixes inquietuds que "Casa en flames", "Mentiders" o "La meva amiga Eva", i no deu ser una casualitat. Més aviat ha de tractar-se d'una inesperada mossegada de realitat amb què es troba la generació X quan es pensava que tot estava escrit.
El film, protagonitzat per Eva Llorach, va donar a la cornellenca Celia Giraldo el Gaudí a millor direcció novella del 2025. Una infermera, amb fills a un pas de deixar enrere l'adolescència, és convidada a jubilar-se abans d'hora i, d'un dia per l'altre, veu com el seu món perd les referències més quotidianes. I què passa quan et trobes davant d'un buit sobtat? Doncs que sota la imatge d'adults indestructibles continuen intactes alguns dels valors que fa dècades que estan adormits. Afortunadament.
