De la llei a la llei o la pressió social: què va fer canviar el franquisme fa 50 anys
Poc més de mig any després de la mort del dictador Francisco Franco, el govern que pretenia donar continuïtat al règim feia els primers passos per compassar la pressió social i la voluntat aperturista d'alguns pocs joves tecnòcrates.
Era un entorn gens fàcil. Tot l'estat profund, d'estètica feixista, amb el suport de l'extrema dreta, membres de la Falange Espanyola, dels carlistes i dels monàrquics decimonònics donant suport a la superestructura politicomilitar del Movimiento Nacional, el partit únic.
A això cal afegir-hi la crisi econòmica dels primers anys setanta, devastadora, amb els preus del consum més bàsic disparats. I les protestes socials diàries i repartides per tot el territori. Amb manifestacions a favor de l'amnistia, la llibertat i, a Catalunya, l'Estatut d'Autonomia.
Al govern supervivent del franquisme encapçalat per Arias Navarro li segaven la gespa sota els peus. El juny del 1976, quan el ministre secretari general del Movimiento, Adolfo Suárez, presenta la Llei del Dret a l'Associació Política, li quedaven molt pocs dies.
El debat
Els dies 8 i 9 de juny del 1976, les Corts debatien la Llei del Dret a l'Associació Política.
La situació política era tan precària que els aperturistes van haver de presentar un text que no parlés de partits, sinó d'associacions polítiques. I feien filigranes per justificar que se seguien fil per randa els principis fonamentals dictats pel general Franco.
El rei Joan Carles i Adolfo Suárez van poder convèncer la majoria dels procuradors que el millor era obrir-se al pluralisme. En un debat semblant als que es fan ara, es va presentar el projecte de llei aprovat en comissió, amb esmenes a la totalitat i parcials, i després es va votar.
Una simulació que va portar a la fi desitjada, que no era una altra que, amb el vot dels prop de 500 procuradors a corts, acabar amb el sistema de l'anomenada "democràcia orgànica".
Un règim representatiu indirecte amb què el franquisme s'havia presentat els últims anys davant la comunitat internacional mostrant al món una imatge edulcorada que ha passat a la història amb l'apel·latiu de "dictablanda".
L'adhesió al règim va fer que tots els procuradors, tots franquistes, votessin a favor del text del govern, malgrat les notables protestes de diversos sectors de la nomenclatura.
Potser el més vistós, per ser una de les dues o tres úniques dones que ocupaven un seient en aquelles corts, va ser el de Mónica Plaza de Prado, elegida per la Secció Femenina. Plaza de Prado va recordar als procuradors que amb aquella llei s'eliminava el Consejo Nacional del Movimiento com a òrgan de plena i exclusiva competència a efectes de l'associacionisme polític.
El llibre de sessions també ens mostra l'oposició dels procuradors Fernández de la Vega o de Gías Jové, que veia en la llibertat partidista un "decisiu factor de retrogressió".
Els partidaris de la llei asseguraven que el text respectava els "principis fonamentals", ja no del Movimiento –com era tradicional amb Franco–, sinó del que ara es deia "ordenament constitucional", obviant que en aquell moment l'Estat no tenia Constitució.
El ministre secretari general del Movimiento, un aleshores desconegut Adolfo Suárez, va defensar el text. Se centrava a fer realitat en la política el que ja era una realitat social, la pluralitat: "Si aquesta societat és plural, no podem permetre'ns el luxe d'ignorar-ho."
Pocs dies després Suárez substituiria Arias Navarro com a cap de govern i pilotaria la resta del procés fins al 23 de febrer del 1981, amb el cop d'estat de Tejero.
Els 453 procuradors presents van votar, amb aquest resultat final: 338 vots a favor, 91 en contra i 24 abstencions.
Lenta legalització de partits
El 14 de juny del 1976 es publicava al BOE la primera llei que permetia l'associació política després de la dictadura del general Franco. Els primers partits no van ser aprovats fins a l'octubre següent, entre els quals Convergència Democràtica de Catalunya.
Però encara no es van registrar les principals organitzacions que protagonitzarien els primers anys de la Transició: la Unió de Centre Democràtic d'Adolfo Suárez, el Partit Socialista Obrer Espanyol de Felipe González, l'Aliança Popular de Manuel Fraga Iribarne o el Partit Comunista de Santiago Carrillo.
Un recurs davant el Tribunal Suprem posava en dubte la legalitat de partits que es consideraven obertament contraris al règim. No va ser fins al febrer del 1977 que es va acabar d'obrir la mà de la justícia franquista.
Amb la sentència del TS, que s'inhibia del cas, el govern espanyol va aprovar un decret llei que permetia la inclusió de tots els partits en el registre. El PCE de Carrillo, autèntic enemic número 1 del règim, va ser legalitzat –enmig de soroll de sabres– quan mig Espanya estava de vacances aprofitant la Setmana Santa.
Esquerra Republicana de Catalunya, un altre enemic principal del franquisme, va ser un dels últims a ser legalitzats. Es donava la paradoxa que, en paral·lel, el govern de Suárez estava negociant en secret el retorn del president de la Generalitat Josep Tarradellas, aleshores líder d'ERC a l'exili.
Un retorn que es faria efectiu tres mesos després de les eleccions del 15 de juny del 1977. De fet, Esquerra no es va poder presentar en solitari a aquells comicis. Ho va haver de fer en una coalició instrumental encapçalada per Heribert Barrera, que va obtenir l'acta de diputat.
La història
Els graus d'Història Moderna estudien, a final del temari, els primers anys de la Transició. La interpretació d'aquell període ha anat modificant-se amb el temps.
Ara es tendeix a desmitificar aquell procés de desconnexió de la dictadura a la democràcia que es va dir "de la llei a la llei" i que el periodisme va destacar en tots els documentals dels anys posteriors.
Actualment, es recorda, per exemple, que la monarquia no tenia altre remei que construir un estat democràtic si volia subsistir. O el paper de la societat civil mobilitzada que va forçar el règim a transformar-se.
Martí Marín, professor d'Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, dona protagonisme als moviments sindicals, encara prohibits, o als polítics com l'Assemblea de Catalunya, que es manifestaven a diferents ciutats de l'Estat. Com a Barcelona, Santander, Valladolid o Vitòria, on la repressió de la policia franquista va provocar 5 morts a les escales de la catedral.
Marín recorda: "No només tenim les manifestacions del febrer a Barcelona. Tenim la vaga general de Sabadell del mateix febrer. Tenim la vaga general del Baix Llobregat. Vagues generals, no és tan fàcil fer-ne, ni en democràcia. Tenim la confessió dels sindicalistes del Baix Llobregat, sindicalistes franquistes, que el local sindical l'havien ocupat els de Comissions Obreres, i era seu... i les dones tancades al paranimf de la Universitat. Està passant alguna cosa. Si no, quina pulsió hi hauria per canviar lleis ara?"
