De "Gabi" a "Això no és Suècia": cinc recomanacions (sobre criança) de la plataforma 3Cat

Superat el sotrac de tornar de les vacances, arriba el setembre. A l'estiu hem conviscut 24/7 amb els nostres, hem viscut moments màgics i moments caòtics, hem perdut els papers i els hem repartit de nou amb més o menys harmonia. Però quan arriba l'últim dia d'agost, tot està per fer i tot és possible.

Així que ara és el moment de l'any per formular els bons propòsits i fer plans, de fet, molt més que no pas l'1 de gener. L'inici de curs és el període de l'any en què s'han de fer més llistes, i us en proposem una que la podeu penjar a la porta de la nevera, al costat del menú escolar: la dels programes de la plataforma que ens poden inspirar els pròxims nou mesos quan necessitem trobar el nord en el rol de mares i pares d'un preadolescent.

"Gabi, dels 8 als 13 anys"

Aquest documental suec desperta l'interès des del primer minut. La directora de "Gabi, dels 8 als 13 anys", Engeli Broberg, s'ha convertit en l'ombra d'en Gabi per retratar com i per què es comporta com ho fa, com sent i com viu la dissidència amb les normes de gènere. En diversos intervals al llarg de cinc anys, claus per descobrir la pròpia identitat, la càmera retrata amb respecte les negociacions del protagonista entre el que vol ser i el que s'espera d'ell.

Les seves anades a la perruqueria a fer-se retocs de cabells, que acabaran sent un mirall dels seus pensaments i processos interns. Impagable la seqüència en què en Gabi reflexiona: "He de trobar un pentinat que la meva perruquera sàpiga fer i googleja: "Ronaldo pentinat rapat amb ratlles forma de llamp".

El documental arrenca i acaba amb una dinàmica de treball terapèutic molt suggeridor que consisteix a escriure's un mateix una carta al jo del futur, una pràctica que també es va poder veure a "El mètode Farrer". Endevineu què demana en Gabi al seu jo d'aquí deu anys? "Espero que tinguis el valor de ser el que realment ets." I vosaltres, què escriuríeu?

"El mètode Fuentes"

Parlem d'un altre mètode de creixement personal que et fa sentir com si t'il·luminessin: la filosofia de vida i pedagògica d'Andrea Fuentes. L'entrenadora de la selecció espanyola de natació artística té un lema semblant al d'en Gabi: "Vull que us conegueu purament des de dins i ho defenseu." L'Andrea protagonitza el documental "El mètode Fuentes", amb el seu marit, gimnasta i també entrenador, Víctor Cano, i el seu brillant equip.

És un dels documentals més vistos aquest estiu a la plataforma, després dels resultats aclaparadors que van aconseguir les nedadores en el Mundial de Singapur. La calma i la serenitat d'Andrea Fuentes és un dels trets que més la defineixen, en contrast amb altres models d'entrenament esportius. Tal com també passa amb Gabi, aquell treball demostra que el benestar de les persones que depenen de nosaltres (sigui perquè les entrenem, eduquem o tutelem) necessita d'un entorn on regni la confiança, la seguretat, la comoditat i l'amabilitat.

La mirada de Fuentes contagia energia, seguretat, serenitat i bon humor per comunicar-se amb els fills i filles. Tal com explica la pedagoga Carme Thió, és per això que els pares i mares hem de mirar d'estar descansats, ens hem de cuidar, protegir i, en definitiva, conciliar. Bé… però això ja és un altre article, i un altre documental.

"Històries de l'escola"

Els pares i mares tenim un equip durant el curs: la comunitat educativa que formem amb els professionals i les famílies de l'escola. Si els voleu veure treballant per un forat, us animo a mirar la sèrie documental "Històries de l'escola", que 3Cat ha estrenat aquest any i que és un retrat de set centres d'infantil, primària i secundària i de cicles formatius de Catalunya.

L'equip hi ha passat deu dies de gravació i algun més convivint en cadascun dels centres protagonistes perquè infants i personal educatiu i tècnic es deixessin anar davant de les càmeres. Queda clar que ho han aconseguit i que el temps invertit ha estat prou per detectar les fortaleses --i també, és clar, la falta de recursos-- dels formadors de futurs ciutadans, sí, els que hauran de construir una societat millor. I que, ai, als que deixarem molta feina per fer.

Com a mares i pares volem que els professors tinguin temps per poder fer de tutors, per poder estar disponibles com ho estan alguns dels mestres i tècnics que surten a la sèrie. Ens preocupa la disponibilitat dels professionals dels centres per respondre a les necessitats dels alumnes, d'atendre i vetllar per la salut mental dels infants i els joves més enllà del que és la transmissió de coneixements.

La sèrie, una muntanya russa d'emocions, és també una oportunitat per reflexionar sobre si l'escola és el millor moment de la vida o si també es pot convertir en el pitjor, sobre el paper de les famílies, o sobre si s'escolta prou la comunitat educativa, sobretot si tenim prou en compte que les aules són el lloc on es forja la societat del futur.

"Eduqueu les criatures"

Educar és poca broma, però sense humor és impossible criar o educar una criatura o intentar-ho sense sortir-ne malparat. I d'això ens en va ensenyar en Carles Capdevila en les quatre temporades que va fer del programa "Eduqueu les criatures".

Els diumenges a Catalunya Ràdio, ell i el seu equip parlaven de criança amb humor i bastant rigor. El Capde, el pare més poca-solta, segons ell mateix deia, s'envoltava d'un equip de luxe d'experts especialistes en educació, com Carme Thió o Eva Bach, però també de comunicadors hàbils i divertits: Lluís Gavaldà, Lídia Orriols, Trinitat Gelabert o Care Santos.

És al·lucinant com és d'actual el programa encara ara, escoltant-lo 15 anys després, i pot continuar acompanyant els oients en la tasca de ser pares i mares o tutors dels nens i nenes. Perquè sí, sembla que les misèries no són tan greus si les compartim: els mocs, els panellets de l'escola, les disfresses, el nen que no vol fer caca al col·le, les baralles entre germans, les nits sense dormir.

I tot i que per créixer els nens i nenes necessiten gairebé el mateix ara que fa una dècada i mitja, veureu que una mica sí que és cert que han canviat i us posareu les mans al cap quan sentiu l'Eva Bach explicant que abans els nens als vuit anys ja podien triar la fruita més madura i anar a comprar-la.

De nou, a part de l'humor, sorgeixen l'autenticitat i la veritat. L'equip del Capde i ell mateix sonen molt autèntics; alguns són pares i mares i parlen del seu dia a dia, ell el primer, que quan va decidir deixar la ràdio per anar a fundar un diari va acabar les quatre temporades amb quatre criatures.

"Això no és Suècia"

Una de les ficcions de 3Cat de més èxit parla sobre la criança en els nostres dies. "Això no és Suècia" mostra com de ridícules i contraproduents poden ser algunes actituds de les famílies a l'hora d'educar. La Mariana i el Samuel s'han traslladat a un barri de muntanya a Barcelona on tot sembla idíl·lic i creuen que els seus fills poden créixer envoltats de natura i en un entorn saludable i feliç.

L'exigència que s'imposen com a família i les pors d'equivocar-se, de fracassar o de cometre els errors dels seus pares no els deixen viure, els converteixen en uns éssers, sobretot ella, desesperats que voregen la insuportabilitat. En aquest nou indret, a més, la Mariana idealitza una veïna sueca, l'Annika, una mare de família a qui arriba una desgràcia que farà trontollar tot el seu projecte familiar.

Educar és tenir una oportunitat de fer-ho millor cada dia. Els cinc títols que hem recomanat aquesta setmana són un fons d'armari que poden servir d'inspiració. Són la dosi d'energia, clarividència mental i bon rotllo que la missió d'educar demana. A la bossa on possiblement encara portem la crema solar, un pal de fusta de gelat i una polsera de fil que algú ens va fer una calorosa tarda d'estiu, hi incorporem ara continguts vitamina per visitar en cas de necessitat al llarg de tots els mesos de l'any.