Desamericanitzar-se: el món més enllà dels EUA

El retorn de Donald Trump a la Casa Blanca està capgirant el món, ho expliquem cada dia. La seva segona presidència provoca angoixa i perplexitat entre els socis tradicionals dels EUA, sobretot la Unió Europea, i està imposant una política exterior basada en la força i l'amenaça. Davant aquesta realitat, es plantegen algunes preguntes: cal complaure Trump, o plantar-li cara? El món s'està desamericanitzant, és a dir, desenganxant-se dels EUA? És un procés inevitable? Factible?

Els Estats Units han estat l'imperi amb més influència global de la història contemporània. Encara són la primera potència política i militar del món, que són els principals ingredients del que es coneix com a poder dur, el que s'anomena "hard power". Amb aquest plantejament de força, s'obre un interrogant: es pot continuar sent un imperi, així?

Ludovic Tournés, professor d'història global de la Universitat de Ginebra i autor del llibre "Americanització, una història mundial" --on analitza, precisament, les bases del poder i el magnetisme que han tingut els EUA--, conclou que no. "El segle XXI no serà americà. I no perquè els Estats Units en si estiguin en declivi. El que està en declivi és la seva imatge. No crec que puguis ser la potència dominant només recorrent a la força", considera. "Els temps que venen seran, segur, molt incerts. Però el que és segur és que l'era de la supremacia americana..., aquest període s'ha acabat".

L'ascens imparable de potències alternatives com la Xina, les aspiracions imperials de Rússia o el pes cada cop més important de l'Índia també redueixen el poder dels EUA. Però el procés de desamericanització va més enllà, és també mental: són els EUA un referent moral, polític? Han perdut la capacitat de seduir i fascinar? S'està erosionant, a marxes forçades, el seu poder tou, "soft power"?

L'hi preguntàvem a l'escriptor Mohsin Hamid, que va néixer al Pakistan però es va criar i va anar a la universitat als EUA, i va participar recentment en unes jornades al Centre de Cultura Contemporània, el CCCB, on, entre altres temes, es debatia, precisament, sobre desamericanització: "L'atractiu dels EUA és que era el país de tothom. Si ens hi traslladàvem, tots podíem convertir-nos en americans. Així que ens l'imaginàvem com un país que d'alguna manera també era nostre."

Amb Trump, i ja abans, aquesta percepció ha canviat, afegeix Hamid: "Què passa quan un país així comença a dir: no, si has arribat fa poc, o fins i tot si ets ciutadà, no et tractarem com un igual. I si ets un migrant recent, t'atemorirem. I destruirem les nostres aliances, i amenaçarem d'envair Groenlàndia, o no sé, el Canadà. Això debilita el soft power dels EUA."

Mites revisables

Aquest és un dels mites en què se sosté l'enorme influència dels EUA: el de terra d'acollida, consagrat al poema d'Emma Lazarus que figura al peu de l'Estàtua de la Llibertat. O el de la igualtat entre els homes, principi que Abraham Lincoln va recollir al seu famós discurs de Gettysburg, en plena guerra civil i amb l'esclavitud encara vigent. Hi ha altres conceptes que figuren en l'imaginari global sobre els EUA --democràcia, llibertat-- associats a la seva història i la seva independència.

El traductor, poeta i crític Sam Abrams, nord-americà resident a Catalunya, ens convida també a revisar-los: "Democràcia? Mirem-ho... La història dels EUA des del seu origen al segle XVIII té moltes mancances. Si no eres ciutadà del país, que és el que els passava als amerindis, no tenies dret a votar, i això va passar fins al segle XX." I, conclou, contundent: "Els EUA mai no han afrontat de veritat la seva tràgica història."

En aquest sentit, Abrams parla d'un doble procés: desamericanització i, al mateix temps, reamericanització: "Les polítiques de la Casa Blanca estan provocant un nou moviment de protestes dins dels EUA i una onada de solidaritat al món."

Pax Americana... per a qui?

La mateixa Pax Americana, el període que es va obrir després de la Segona Guerra Mundial, es pot revisar des d'altres perspectives, geogràfiques i racials. Uns EUA triomfals es van convertir en el policia del món, i en els protectors de l'estabilitat i la pau, davant una Europa en ruïnes.

Però la intel·lectual i periodista sudanesa Nasrin Malik, col·laboradora habitual de mitjans del Regne Unit, ens convida a fer-nos preguntes: "Quin rol han jugat els Estats Units a l'hora d'estabilitzar dictadures, d'evitar que la democràcia es consolidi al Sud Global, sobretot a Àfrica i Amèrica Llatina?", planteja.

"Ens hem d'informar més sobre el que ha estat realment aquesta Pax Americana per a molta gent sobre el terreny. Potser va estabilitzar un sistema en què els Estats Units i els seus aliats estaven segurs, però què va significar per a la resta del món?

El vincle "sagrat" entre els EUA i Europa

La mateixa relació bilateral que uneix els dos continents --plasmada a l'estructura de l'OTAN-- necessita una revisió. "Cal deconstruir la certesa que els Estats Units són o han estat els aliats més forts d'Europa", alerta l'historiador Tournés. "Els EUA sí que van ajudar Europa durant la Segona Guerra Mundial i després del 1945, però el rol dels EUA era el de protector, i això és diferent. Una relació entre aliats és més d'igual a igual", conclou.

Desacoblar-se dels EUA és un procés llarg i difícil: la trama que els uneix a Europa i altres punts del planeta --militar, de defensa, comercial, energètica, tecnològica-- és molt densa. El divorci no s'ha consumat --com es va veure recentment a la cimera de seguretat de Múnic--, però el futur està ple d'incertesa i, sobretot, de desconfiança.

Desamericanització, cap a on?

Europa incrementa els seus pressupostos de defensa --una reacció que qüestionen alguns estudiosos de la pau-- i intenta tancar nous acords comercials que redueixin la seva dependència de les exportacions als EUA --com és el cas de l'Índia, o el fràgil acord amb el Mercosur--. En energia, per contra, Europa, que ha fet una forta aposta per les renovables, ha multiplicat la seva dependència energètica dels Estats Units --en importació de gas liquat-- arran de la guerra d'Ucraïna i la desconnexió de Rússia.

En tot cas, el declivi dels imperis obre etapes de transició que poden ser convulses: revisem, si no, el que va passar amb l'imperi austrohongarès, o la caiguda de l'imperi otomà. "Al llarg de la història hem vist períodes en què tot s'ensorra. I això significa guerres, com la Primera i la Segona Guerra Mundial, i significa grans revoltes socials", recorda l'escriptor i periodista nord-americà Ben Ehrenreich, crític amb la deriva actual del seu país. Expert en geopolítica, Pròxim Orient i canvi climàtic, Ehrenreich és pessimista: "En un moment en què afrontem reptes sense precedents vinculats al canvi climàtic, crec que tot plegat és bastant aterridor."

Aliances alternatives i descolonització

Sense ser apocalíptics, hi ha moltes veus que li estan dient a Europa: desperta't, deixa la nostàlgia enrere i inventa't alguna cosa nova. És la crida que va llençar el primer ministre canadenc, Mark Carney, al Fòrum Econòmic Mundial de Davos al gener, on va defensar el rol de futur de les potències mitjanes i va convidar el món a plantar cara a Trump.

Idealista i combativa, la sudanesa Nasrin Malik planteja anar més enllà de les grans potències. "La qüestió de desamericanitzar-se és també veure com conceptualitzem el món més enllà d'aquest imperialisme. Es tracta de descolonitzar la ment, perquè això impedeix explorar noves maneres de crear blocs de poder i cooperació."