Descobriment insòlit al fons del mar Bàltic: un gran mur fet per caçadors a l'edat de pedra
Les fredes aigües del mar Bàltic cobreixen una de les poques estructures de l'edat de pedra que es conserven a Europa. A les costes de Mecklenburg, a Alemanya, a uns 21 metres de profunditat i al llarg de gairebé un quilòmetre, s'ha descobert una extraordinària construcció que grups de caçadors recol·lectors van aixecar fa més de 10.000 anys. S'ha anomenat Blinkerwall.
Es tracta d'un mur d'aproximadament un metre d'alçada, format per 1.673 pedres col·locades una al costat de l'altra al llarg de 971 metres sobre el llit marí.
Un estudi publicat aquesta setmana a Proceedings of the National Academy of Sciences, fet per un equip d'arqueòlegs i investigadors alemanys de les universitats de Kiel i Rostock, han determinat que es tracta d'una construcció feta per humans que hauria servit per a la caça. "Per dirigir els rens cap a zones on podien matar-los més fàcilment", conclouen.
El geofísic Jacob Geersen, de la Universitat de Kiel, que dirigeix l'equip d'investigació, diu que la gran importància del descobriment rau que és una de les poques restes que es poden estudiar d'aquest període a Europa:
Representa una de les estructures de caça fetes per l'home més antigues documentades a la Terra i es troba entre les estructures de l'edat de pedra més grans conegudes a Europa.
El fet que s'hagi conservat sota el nivell del mar permet estudiar-la, ja que "aquestes estructures normalment no van sobreviure al subcontinent centreeuropeu densament poblat", explica Geersen. S'han descobert megaestructures comparables de l'edat de pedra a altres llocs del món, però gairebé cap a Europa.
La investigació planteja diverses hipòtesis sobre la formació de l'estructura i de la seva utilitat per a les comunitats humanes que poblaven la zona.
Blinkerwall significa "mur intermitent"
Si el mar ha preservat l'estructura, també en dificulta l'estudi. Blinkerwall significa mur intermitent, i ocupa una zona de gran abast. Per això ha estat difícil de descobrir fins que no s'han tingut les eines tecnològiques per veure que les pedres formaven un conjunt.
L'estructura es troba a la badia de Mecklenburg, sorgida en la glaciació de Weichselian. És una regió molt coneguda per la gran quantitat de jaciments arqueològics submergits. Però, fins fa uns dos anys i mig, el setembre de 2021, no es va detectar, gràcies a una ecosonda multifeix d'alta resolució, que es tractava d'una gran estructura.
Per estudiar-ho globalment ha estat necessari un enfocament transversal entre l'arqueologia i les geociències marines. Els investigadors han utilitzat instruments i processadors hidrogràfics i geofísics d'última generació, així com tècniques de busseig arqueològic. S'han fet servir vehicles submarins autònoms per recollir dades hidroacústiques, mostres de sediments i imatges òptiques amb centímetres de resolució.
La disposició de les pedres suggereix als arqueòlegs que no es tracta d'una formació natural.
Una estructura que no té un origen natural
En primer lloc, els investigadors han descartat que la renglera de pedres fos el resultat de l'arrossegament glacial, ja que estarien disposades en crestes i carenes. L'acció natural tampoc explicaria el fet que se situïn les pedres més grans i pesades a les puntes i al mig del mur.
De les més de 1.600 pedres, n'hi ha 288 de més pesades: la més gran, d'uns 11.400 quilos, se situa al tram central. Les tres següents pesen uns 2.000, 2.500 i 5.700 quilos, dues de les quals se situen als extrems del mur. En general, les deu pedres més pesades marquen un canvi d'orientació del traçat, són pedres difícils o gairebé impossible de moure.
Entremig, les pedres que uneixen les més grans són més petites. Són prop de 1.400 i totes pesen menys de 100 quilos i, per tant, són més manejables, el que reforça més la hipòtesi que el mur és una mega-construcció humana, explica Jacob Geersen.
Les nostres investigacions indiquen que no és gaire probable un origen natural de la paret de pedra submarina. La disposició metòdica de les moltes pedres petites que connecten les grans roques no mòbils no ens ho indica.
Ni cables submarins ni pesca de pedres
A l'estudi també es descarta la possibilitat que es formés en temps moderns, per exemple, per la col·locació de cables submarins o canonades que podrien haver arrossegat i arrenglerat pedres al sol marí, el que es considera poc probable.
Una altra opció que es descarta és que sorgís de la recol·lecció de pedres, una indústria sorgida durant el segle XVIII.
A la zona, pobra en roques per a la construcció, s'han utilitzat des de finals de l'últim mil·lenni pedres glacials, que es recollien a la costa del mar Bàltic. Això va donar peu a una professió, la de pescador de pedres. El fet que aquests "pescadors" no poguessin treballar a profunditats superiors als 6 metres descarta que fossin els responsables de la construcció del Blinkerwall.
Construït fa més de 10.000 anys
L'estudi situa la construcció del mur durant el Paleolític tardà o Mesolític primerenc, això vol dir fa uns 10.000 anys.
Una de les explicacions per aquesta datació és geològica, ja que la zona on es troba el mur va estar sobre el nivell del mar a mitjans de l'Holocè en tres períodes: entre els 12.800 anys, els 11.700 i els 9.500, i va quedar submergida fins ara des de fa uns 8.500 anys.
Aquesta dada exclou que els constructors formessin part d'una societat agrària.
Sembla més probable que els caçadors recol·lectors del paleolític tardà o del mesolític primerenc van aixecar una estructura que no necessitaria reparacions durant tot l'any i que es podria utilitzar immediatament quan fos necessari.
L'estudi es decanta per aquesta hipòtesi tenint en compte que després de la retirada de la capa de gel de Weichselian hi havia un nombre estimat de 1.281 persones, caçadors recol·lectors, que recorrien la regió en grups de 40 o 45 individus.
"La construcció d'un mur de pedra d'un quilòmetre de llargada implicaria l'alta rellevància d'aquesta estructura per a la subsistència del grup. A més, planteja la qüestió de si tota l'estructura es va construir alhora o en diverses etapes", diu l'estudi, que suggereix també, una possible col·laboració entre els grups per un bé comú.
Un corredor per a la caça
Però quina podria haver estat la utilitat que afavoria a tots els grups que vivien a la zona? Els investigadors veuen poc probable que el Blinkerwall servis com a presa de pedra per a la pesca, ja que es requereix "un cabal d'aigua adequat, i se solen construir-se en rius o en trams costaners amb una forta marea".
També consideren que el Blinkerwall és massa petit haver estat la base d'un mur de protecció costaner. Igualment, descarten que fos la part d'un port perquè a l'època "encara no s'hi han documentat els vaixells".
"La interpretació funcional més plausible per al Blinkerwall és que va ser construït i utilitzat com a arquitectura de caça per conduir ramats de grans ungulats com el ren eurasiàtic o bisons", abundants a les regions més fredes com era mar Bàltic occidental a l'edat de pedra.
El Blinkerwall és per als arqueòlegs "un descobriment emocionant, no només per la seva edat, sinó també pel potencial per entendre els patrons de subsistència de les primeres comunitats de caçadors recol·lectors al voltant del mar Bàltic".
