Dia del Teatre: l'obra "Pel davant i pel darrera" no caduca, a "Cultura vintage"
És el Dia Mundial del Teatre i és moment de celebrar la riquesa cultural que es viu entre bambolines i en la immensitat dels escenaris. La iniciativa Cap Butaca Buida acaba de tancar la seva segona edició amb millors resultats que la seva predecessora.
Propostes com aquestes demostren que, tot i fer una passa endavant, encara queda camí per recórrer quan parlem del reconeixement a les arts escèniques i al teatre, aquell que ni tan sols es contempla per títol propi entre la numeració de les arts --està comprès dins el segon art, la literatura.
La sèrie "Cultura vintage" de 3Cat ha obert el teló del passat per recuperar un dels grans èxits teatrals de casa nostra: "Pel davant i pel darrera". Es tracta d'una comèdia d'èxit que, des de la seva estrena a Catalunya el 1985, ha fet història amb més de 1.500 funcions. Senyores i senyors, seieu a les vostres butaques, perquè la funció és a punt de començar!
Una joia de l'escena catalana
Quan "Galeria oberta" va enregistrar el reportatge l'any 1986, "Pel davant i pel darrera", de l'anglès Michael Frayn, portava set mesos de representacions al Teatre Condal de Barcelona i ja l'havien vist més de 110.000 espectadors. Era, sens dubte, la comèdia d'èxit de la temporada. Però com era viure aquell fenomen des de dins? Els actors de la producció ho explicaven en aquest reportatge amb el seu segell d'humor inconfusible.
L'obra exigia un ritme frenètic i un domini precís del gag, i cada actor havia d'aportar-hi la seva marca personal. Juanjo Puigcorbé, que interpretava el paper de galant còmic, es definia així: "Un actor entre l'edat del pavo i la mitjana edat que ha de fer riure, sense intentar fer-se massa el graciós, perquè espatllaria la funció." Aquesta subtilesa en la comèdia era un dels grans reptes de la peça i l'elenc ho sabia bé.
Els grans reptes de "Pel davant i pel darrera"
Felip Peña, que donava vida a un personatge amb certa afició a la beguda, reconeixia amb humor: "Precisament ara que interpreto un borratxo, he hagut de deixar la beguda." Mentrestant, Montse Guallar, que assumia el rol de la ingènua de la companyia, admetia que tenia por de ser encasellada: "Em feia respecte, però penso que ha sigut molt divertit i molt agraït."
Més enllà de l'èxit escènic, la producció també tenia la peculiaritat que es feia en format bilingüe. Mario Gas, que a més d'actor n'era el productor executiu, explica que la decisió --a banda de per practicitat, perquè al repartiment eren cinc actors catalans i quatre castellans, el director era de Manchester i l'autor de Liverpool-- tenia una raó de ser per si mateixa:
Aquest problema del bilingüisme és un problema filosòfic, estrambòtic i gairebé de supervivència dels ornitorrincs en l'estat català.
L'obra suposava també un repte mental considerable. Marta Padovan destacava el risc de la precisió: "Si ens equivoquem, pot passar de tot. Segons quins moments, si t'equivoques, vaja, no diré matar-nos', però podem prendre molt de mal." Una tensió que es vivia també en l'àmbit emocional, com apuntava Albert Dueso: "El teatre és allò que en dius pel davant i pel darrera. Pel davant tothom riu, però pel darrere moltes vegades plores."
La complicitat entre els actors i el director
El procés de creació de l'obra també estava marcat per les dinàmiques de treball amb el director. Àngels Aymar feia broma sobre les maneres d'Alexander Herold, qui, segons ella, contrastava amb altres directors més nerviosos: "En el teatre sempre se la carrega el que menys culpa en té. Hi ha directors de tot: els que estan histèrics, els que et fan escenes, sobretot el dia abans de l'estrena. El nostre director, com tot anglès, no s'altera mai."
La cooperació entre l'equip era essencial per al bon funcionament de l'obra. Mercè Arànega, que feia parella escènica amb Joaquim Cardona, ho expressava amb senzillesa i gràcia alhora: "Ell fa del meu marit en aquesta comèdia, aleshores jo l'ajudo amb ell, i ell m'ajuda a mi." I així, amb un treball coral impecable, aquesta comèdia d'embolics va triomfar durant mesos a Barcelona.
Un èxit que no s'esgota
Estrenada originalment a Londres l'any 1982, "Noises Off" --títol original de "Pel davant i pel darrera"-- és una de les comèdies més celebrades de la història del teatre. A Catalunya, el seu èxit ha estat incombustible, amb diverses reposicions al llarg dels anys.
L'última va ser el 2018, en la seva cinquena temporada, amb un repartiment de luxe que incloïa Lloll Beltran, Agnès Busquets i Jordi Díaz. L'èxit va ser tal que va arribar també a la pantalla gran el 1992 amb "¡Qué ruina de función!", la gran adaptació cinematogràfica de l'obra.
L'humor, el ritme frenètic i la genialitat del text fan que "Pel davant i pel darrera" continuï sent una de les comèdies més estimades pel públic. Ara, gràcies a "Cultura vintage", podem reviure'n un fragment i recordar per què aquesta obra ens ha fet riure tant durant dècades. I qui ho sap? Potser algun dia la veurem de nou en escena, demostrant que el bon teatre no té data de caducitat.
