Dues setmanes de guerra a l'Orient Mitjà: atrapats en un conflicte sense sortida fàcil
Portem dues setmanes de guerra oberta a l'Orient Mitjà i quin és, de moment, el resultat de l'agressió a l'Iran que van començar el 28 de febrer els EUA i Israel? El règim de la República Islàmica no s'ha enfonsat i, segons l'agència Reuters, els serveis secrets nord-americans reconeixen que no corre el risc de caure ni de rendir-se aviat i tot fa pensar que sobreviurà a aquesta guerra. Per tant, el primer objectiu de Trump i Netanyahu ha fracassat.
Com a resultat del conflicte, tot l'Orient Mitjà està paralitzat i immers en una guerra de gran intensitat. Les petromonarquies del Golf s'enfonsen en la crisi més greu en dècades i una dotzena de països de la regió han rebut atacs iranians de més o menys intensitat.
L'Iraq, per exemple, no pot exportar pràcticament ni gas ni petroli i la seva precària estabilitat trontolla per les múltiples ramificacions que la guerra té dins el país.
Israel està a les portes de tornar a envair el sud del Líban i fins i tot alguns països europeus han hagut d'enviar fragates al Mediterrani Oriental per protegir Xipre.
L'Iran ha tancat l'estret d'Ormuz i com a conseqüència el preu de gas i del petroli s'ha disparat. Malgrat que el cru de l'Orient Mitjà no té el paper predominant que tenia als anys 70, una disrupció de les exportacions allà té encara efectes planetaris. Tot el món paga l'energia més cara i, per tant, sent en carn pròpia els efectes de la decisió de Trump. I ningú creu que els preus hagin de baixar aviat.
El règim iranià ha rebut un càstig militar immens. Li han matat el líder suprem, la cúpula militar, i els bombardejos continus han debilitat molt les capacitats defensiva i ofensiva. No té pràcticament defenses antiaèries i els avions enemics sobrevolen Teheran amb impunitat. La seva marina de guerra està literalment enfonsada i centenars de quarters militars i centres de control arreu del país han quedat destruïts.
Malgrat ser militarment molt inferior, l'Iran ha demostrat que té molta resistència, que és capaç de mantenir el pols lluitant de forma asimètrica i que pot mantenir durant temps l'estat de caos a la regió. Tampoc cap expert veu ara com ara l'oposició amb forces per sortir al carrer i tombar el govern, com insisteix i insta Netanyahu.
Econòmicament, la República Islàmica està provocant la ruïna als països veïns però la seva economia, ja molt fràgil per dècades de sancions i corrupció, està en caiguda lliure i molt probablement entrarà en una greu recessió. Pensem que els seus veïns no poden exportar petroli ni gas però ell tampoc i els hidrocarburs eren la principal font d'ingressos pel govern.
La República Islàmica està més aïllada que mai. Els estats veïns amb què abans mantenia unes mínimes relacions han vist com ara els atacava, fins i tot Oman, Qatar i Turquia, amb què Teheran tenia una certa proximitat. Com a aliats, li queden la Xina i Rússia, però no li envien pas armes i es limiten a ajudar-lo de forma testimonial.
A l'Iran han mort almenys 1.800 persones, dels quals 150 eren infants en una escola de Minab, i l'ofensiva israeliana al Líban ja en suma quasi 800. Hi ha hagut una vintena més de morts als països del Golf per atacs iranians i un dotze a Israel. Els EUA han perdut cinc avions, 13 militars i uns 150 han resultat ferits. A l'Iran hi ha més de tres milions de desplaçats i prop de 800.000 al Líban.
En definitiva, dues setmanes de guerra han causat la crisi més greu en l'escena internacional des de la invasió russa d'Ucraïna. Clarament, no va en la línia que esperaven Trump i Netanyahu i, el més important, ningú sap com ni quan acabarà una guerra que teòricament havia de ser ràpida.
Quines sortides tenen els EUA per acabar la guerra
L'agressió de Washington i Tel-Aviv contra l'Iran va començar sense deixar clars els objectius estratègics concrets i realistes que pretenien aconseguir.
A hores d'ara i veient l'evolució de la confrontació, és molt improbable que el règim iranià vulgui aixecar la bandera blanca i rendir-se aviat, i això deixa els EUA i Israel amb dues possibles vies de sortida del conflicte, i totes dues són galdoses per als seus interessos.
La primera seria que d'aquí a pocs dies o alguna setmana Trump emulés el president George W. Bush al principi de la invasió de l'Iraq el 2023 i decretés el famós "mission accomplished", missió complerta.
Veient el mal rumb que agafa la guerra i pressionat per totes bandes, el president ordenaria aturar els atacs amb l'argument que ja han destruït els sistemes de míssils iranians, han acabat d'enterrar el seu programa nuclear i han destruït la seva força naval.
En definitiva, podria dir, "hem aconseguit que l'Iran deixi de ser una amenaça per a la regió perquè ha quedat tan tocat que ja no representa un perill i li costarà anys tornar-ho a ser".
La contrapartida, gens menor, és que el règim continuaria dret, més radicalitzat, decidit a rearmar-se com més aviat millor, i els canals per pactar un alto el foc, algun tipus d'armistici o entesa estan totalment trencats.
La segona opció pels EUA i Israel és allargar la guerra setmanes o mesos, intensificar els atacs i el seu abast i, com es comença a rumorejar, enviar tropes de terra per conquistar algun punt estratègic de l'Iran. Ho faria amb l'esperança que el règim esgotat acabi tard o d'hora enfonsant-se.
Els riscos d'aquesta sortida són principalment dos: que no tens garanties que per molt que el castiguis, els aiatol·làs caiguin, ni que una revolució popular i ordenada els substitueixi, ni que s'eviti la fragmentació o la guerra civil en un país de 90 milions de persones.
I en canvi, sí que corres un perill més probable que és que les represàlies iranianes a una escalada encara més gran dels seus enemics el portin a prendre mesures més extremes com ara: minar l'estret d'Ormuz provocant que estigui tancat durant mesos, activar els aliats houthis del Iemen perquè bloquegin de facto el trànsit marítim pel mar Roig o atacar infraestructura crítica dels països veïns com ara dessalinitzadores.
Tot això seria catastròfic per les petromonarquies del golf, portaria a màxims encara més històrics els preu del petroli durant bona part de l'any, l'economia global segurament entraria en recessió i les conseqüències afectarien de ple la butxaca, entre d'altres, dels nord-americans que al novembre voten en les eleccions de mig mandat i podrien ser demolidores per a Trump.
I si és Teheran qui marca els tempos?
Amb tot, i per posar encara més nerviosa la Casa Blanca, hi ha una altra variable en el possible final de la guerra. Trump confia ser ell qui dicti la fi dels atacs però què passa si ho anuncia i tot seguit l'Iran no se sent interpel·lat i decideix que vol continuar la guerra perquè no ha assolit els seus objectius?
El règim ha dit per activa i per passiva que no té pressa i està preparat per a un conflicte de mig any. De fet, en té prou amb anar llançant uns quants míssils i drons cada dia per mantenir aturada la regió i el barril de petroli per sobre els 100 dòlars. Què faria Trump llavors si l'Iran ignora el seu alto el foc i segueix lluitant? Tornar-s'hi a ficar? Deixar que Israel la continuï i desentendre-se'n?
I encara més preguntes. Si posem per cas que s'acaba aviat la guerra, quines garanties tindran els EUA i Israel que Teheran no busqui rearmar-se ben aviat o reactivi el seu programa nuclear per aconseguir, ara sí, la bomba atòmica?
En l'escenari actual, algú s'imagina a curt termini a tots dos bàndols asseguts en una taula de negociacions i amb una mínima confiança pactant limitacions iranianes de míssils o nuclears? De poc servirà acabar els combats si alguns dels arguments oficials per començar-los (com aturar el programa nuclear) no queden mínimament resolts i pactats.
El règim de l'Iran està lluitant per la seva existència i, si ens fiquem en la seva mentalitat, està disposat a fer l'impensable per salvar-se: atacar tothom, quedar-se del tot aïllat, arruïnar-se econòmicament, bloquejar Ormuz...
En definitiva, traspassar totes les línies vermelles per aconseguir l'objectiu estratègic final: provocar que a Trump i Netanyahu l'aventura els surti caríssima i cara i el món quedi tan escarmentat que mai més s'atreveixin a atacar-lo. Si assoleix aquesta fita, podrà cantar victòria i sentir-se segur que, almenys en l'àmbit extern, la seva supervivència no tornarà a perillar.
El rei va despullat i ningú l'hi diu
Un altre dels fets que es posa de manifest en dues setmanes de guerra són els errors dels EUA i Israel a l'hora de preparar aquesta operació. No tàcticament ni militarment (és innegable la superioritat dels dos aliats i l'eficàcia de la seva intel·ligència i de gran part dels seus atacs), sinó estratègicament.
Confiaven en una capitulació o un canvi de règim sense haver analitzat prou bé prèviament les capacitats, el caràcter i la mentalitat del sistema teocràtic xiïta iranià, fortament ideologitzat, estructurat i que portava anys preparant-se per una eventual guerra oberta amb els EUA.
Els EUA sembla que van calibrar prou les possibles respostes que donaria en cas de ser agredit, que si mataven el líder suprem ràpidament se n'instal·laria un altre, que l'Iran atacaria contínuament els seus veïns o que seria capaç de tancar l'estret d'Ormuz provocant una crisi energètica mundial.
Tampoc van tenir prou en compte la geografia i la situació estratègica que ocupa l'antiga Pèrsia. L'Iran es troba just el centre de la gran massa continental eurasiàtica, fa de pont entre Orient i Occident, entre el sud i el nord del nostre hemisferi i des de sempre ha estat una cruïlla de civilitzacions amb una civilització pròpia i amb 3.000 mil anys d'història.
És un país tres vegades la mida d'Espanya, té la clau del golf Pèrsic i, com els agrada dir als iranians, són al centre del món i tot passa per ells.
Si l'Iran es desestabilitza, té el potencial d'afectar gran part del planeta. No és el mateix atacar Veneçuela, que queda a un extrem del mapa de població mundial o, posem per cas, Espanya, les Filipines o Líbia que l'Iran.
Aquesta centralitat, simbòlica i real, es veu molt bé en les pàgines de seguiment d'avions d'aquests dies. La guerra ha provocat un forat al mig del mapa i l'Iran ha demostrat com, atacant els seus veïns, no només provoca una alteració majúscula dels fluxos energètics mundials si no també de les rutes aèries i es capaç de buidar de passatgers els hubs vitals que eren Dubai, Abu Dhabi o Doha per connectar tres continents.
Ara, per anar d'Europa a Àsia, s'ha de passar obligatòriament pel sud de la península aràbiga o per un estret corredor col·lapsat del mar Caspi i l'Azerbaidjan (des de la guerra a Ucraïna, i a causa del risc de sancions, la majoria d'aerolínies ja no volaven sobre l'espai aeri rus ni ucraïnès).
És el poder la geografia i la centralitat iraniana.
El temps dirà per què Washington no va estudiar prou bé aquestes variables, però, per entendre-ho, també va bé tenir en compte la idiosincràsia d'aquesta segona administració Trump.
Escarmentat per les contradiccions públiques i els assessors que li paraven els peus durant els primers quatre anys a la Casa Blanca, aquest cop, el líder republicà es va rodejar de ministres i ajudants que fossin 100% lleials, que no el contradiguessin, el lloessin constantment i no li diguessin coses que no volgués sentir.
El resultat, almenys amb la crisi iraniana, és que, seduït per la insistència de Netanyahu, ha tirat pel dret seguint els seus instints i ningú de dins l'Administració, aparentment, l'ha previngut prou dels riscos i escenaris imprevistos.
Es diu que els presidents nord-americans són les persones més ben assessorades del món en qüestions de guerra perquè tenen un muntanya d'agències, analistes, buròcrates i informació que garanteixen, teòricament, que quan prenen una decisió vital hagin considerat totes les opcions.
Veient els resultats, aquest treball entre agències d'informació no és clar que s'arribés a fer amb un mínim de rigor i paciència. De fet, el mateix Trump ha dit que es va convèncer que l'Iran volia la guerra perquè així l'hi va dir el seu gendre, Jared Kushner, implicat en les negociacions amb Teheran, no pas perquè tenia informes de la CIA o altres agències.
És el clàssic cas d'un rei que es tanca en un palau, s'imagina un món a la seva mida i, per por, ningú s'atreveix a dir què passa a fora. De fet, només calia que llegís la premsa els dies abans del 28 de febrer perquè ja eren molts experts que alertaven dels perills d'una guerra i del caràcter irreductible del règim.
Per què Trump actua així? Ficar-se dins el seu cap és missió impossible però fruit de l'anomenada "trama russa" que va marcar el seu primer mandat, el president té una desconfiança atàvica pels serveis d'intel·ligència i la burocràcia governamental.
No se'n fia, els ha purgat i ha reduït, per exemple, a la meitat el personal el Consell de Seguretat Nacional i ha posat lleialistes i gent sense quasi experiència al Pentàgon, al departament d'Estat i en altres agències d'espionatge i informació. Tot això, ara estaria passant factura.
Per acabar, només apuntar la idea que la resta del món està molt atenta a com i quan acaba aquesta guerra. La Xina i Rússia fregant-se les mans per veure com es desgasta "l'imperi", els aliats del Golf maleint-lo per haver-los arruïnat i, curiosament, un mal desenllaç pels EUA també pot acabar sent positiu per Europa i altres parts del món.
Amb Trump mai se sap, però si surt escarmentat de l'Iran, probablement se li acabaran les ganes d'embrancar-se en més aventures exteriors. Per exemple, els plans annexionistes sobre Groenlàndia potser quedaran arxivats en algun calaix de la Casa Blanca o la seva retòrica contra la UE s'atenurà. L'èxit de Veneçuela quedarà eclipsat pel fiasco de l'Iran i veurem un president que es replega a casa i perd interès per aventures a l'exterior.
Seguint la mateixa lògica, un fiasco a l'Iran pot ser decisiu per als demòcrates en les eleccions de mig mandat del novembre i si les perd i de forma clara, la segona part del seu segon mandat tindrà el poder absolut que ara ostenta més limitat. I això, en principi, seria rebut com una bona notícia per gran part de la comunitat internacional.
