Durant l'estiu, les converses literàries d'Anna Guitart, a TV3

Quim Monzó (31 de juliol)

"Escriure sempre és terapèutic. Vomites tota la merda que portes al cervell, tota la ràbia acumulada i tu mateix marques unes pautes. És com un videojoc, però les regles te les fas tu, les alteres quan t'interessa i, si les has alterat, llavors has de reconduir l'inici perquè tot quadri. És molt divertit, és el més divertit que he trobat a la vida."

Monzó és segurament un dels nostres autors més llegits, amb una obra molt extensa traduïda a 25 idiomes. En aquesta conversa parla dels seus records d'infància i joventut, de la relació amb els seus pares, de com a casa seva llegia d'amagat, de com aconseguia llibres gràcies a un bibliobús que s'aturava al seu barri, dels inicis en els estudis de dibuix publicitari i de com va abandonar aquesta professió per dedicar-se a l'escriptura. També de com va triar el català per escriure, dels seus inicis en el reporterisme, de com treballar a la ràdio el va ajudar a depurar el llenguatge, de per què escriure és reescriure, de la dificultat de traduir, de la predilecció pels contes, de com els seus llibres són la seva autobiografia, de per què no escriu narrativa des de fa onze anys, i de com encara ara, 40 anys després, el diverteix escriure, tot i que es queixa tot el dia.

Almudena Grandes (7 d'agost)

"Las instituciones democráticas de este país jamás han agradecido el esfuerzo de los luchadores antifranquistas. Parece que los luchadores antifranquistas no existieron y para mí es una satisfacción poder decir: ‘aunque nadie os dará las gracias, yo aquí os doy las gracias porque creo que debería daros las gracias el estado español'"

Amb la sèrie "Episodios de una guerra interminable", Almudena Grandes s'ha proposat furgar en les escletxes més desconegudes dels anys del franquisme. Després de "Inés y la alegría", "El lector de Julio Verne" i "Las tres bodas de Manolita", ha lliurat als lectors "Los pacientes del doctor García" (Ed. Tusquets), una novel·la on descriu la xarxa d'evasió de criminals del III Reich que operava des de Madrid i que dirigia una dona poderosa, Clara Stauffer.

De la fortuna de trobar filons narratius, del plaer pel procés de documentació, de la seva vocació per donar llum a episodis i protagonistes desconeguts de la història, dels gairebé 30 anys des de la publicació de la seva primera i celebrada novel·la, "Las edades de Lulú", i de com ha guanyat seguretat i control amb el pas del temps en parla en aquesta conversa.

Roser Capdevila (14 d'agost)

Roser Capdevila ha fet les delícies dels infants amb les seves històries, sobretot amb les protagonitzades per les Tres Bessones i la Bruixa Avorrida, que han fet la volta al món. Quan està a punt de fer 80 anys, Roser Capdevila ha presentat les seves memòries il·lustrades: "La nena que volia dibuixar", un llibre en què recull sobretot els seus records d'infantesa i la postguerra que li va tocar viure. És el relat de la infantesa alhora dura i feliç d'una autora que mai ha deixat de ser una nena amb ganes de dibuixar.

Enregistrada al seu domicili familiar, allà on va néixer, al barri d'Horta de Barcelona, i on situa els records del llibre, en aquesta entrevista Roser Capdevila parla de com, amb els seus dibuixos, ha volgut fer d'alguna manera de cronista d'una època. Plena d'humor i ironia, parla dels seus records de l'escola, de la religió, de la família, de l'ambient opressiu i alhora dels seus afanys de llibertat. I també parla del pas del temps, de com assumeix la vellesa malgrat que els embats de l'edat ja no la deixen ni llegir ni dibuixar.

Llucia Ramis (21 d'agost)

Jo no sé dir t'estim, jo no sé expressar els meus sentiments, les meves emocions, em costa molt, i això que soc filla de psicòlegs. En canvi, per escrit sí que ho puc fer. Vaig aprendre a tenir un llenguatge amb què arribava molt més lluny del que jo m'atrevia fora del món escrit.

És una mica perillós perquè la vida no és literatura, la vida és una altra cosa (...) No concebo viure sense escriure perquè és la meva manera de sentir.

La periodista i escriptora mallorquina Llucia Ramis ha guanyat el darrer Premi Llibres Anagrama amb "Les possessions", la seva quarta novel·la, una història familiar que a partir d'una guspira encén tota una trama en què són protagonistes la corrupció, la memòria, els fantasmes, el periodisme, les malalties mentals i ella mateixa.

En aquesta conversa, Llucia Ramis parla a cor obert de les fronteres entre l'autobiografia i el paper que representa tot escriptor, de la diferència entre honestedat i fidelitat a l'hora de relatar els fets, de com la feina de periodista l'ha ajudat a esdevenir cronista en tot allò que escriu, de les herències generacionals, de com la corrupció és el tabú de la societat i les malalties mentals són el tabú de l'individu, de com va començar a escriure de nena per aconseguir el que desitjava, de com l'escriptura conté un component d'autoengany i de com forma part essencial de la seva vida.

"Em persegueix la sensació que les nostres vides van com van, però que no havien de ser
necessàriament com són. Tothom pot recordar els moments crucials en què ha pres decisions
a la vida o en què ha passat alguna cosa que venia de fora i l'ha fet canviar.
Això és el que em va llançar a escriure el llibre."

Paul Auster conversa amb Anna Guitart sobre la seva última novel·la, "4 3 2 1" (publicada per Edicions 62 en català i Seix Barral en castellà), la més ambiciosa que ha escrit fins ara, segons diu, i en què un mateix personatge, Archie Ferguson, viu quatre vides diferents.

La dificultat d'escriure, la relació amb el pas del temps i la mort, la família o el racisme en el seu país, els Estats Units, són altres temes destacats sobre els quals conversa l'autor.

Paul Auster és segurament un dels escriptors nord-americans vius més respectats avui dia. Els seus seguidors són molt nombrosos arreu, i especialment a Europa. La seva obra abasta una quarantena de títols, que inclouen novel·la, poesia, assaig, teatre i guions de cinema.

tv3.cat/toteltempsdelmon

Sant Joan Despí, 30 de juliol del 2018