Eduard Punset: "Si els nostres jutges fossin neuròlegs, no es creurien mai els testimonis"
Amb més d'un milió de lectors, Eduard Punset, està considerat un dels divulgadors científics amb més prestigi de tot el món. Després de la seva aplaudida trilogia, el reconegut assagista torna amb "Excuses per no pensar", un manual sobre com enfrontar-se a les incerteses de la vida. Segons Punset, la tasca del cervell "no és buscar la veritat, sinó garantir la supervivència", i la memòria és tan "imprecisa" que "si els nostres jutges fossin neuròlegs, no es creurien mai els testimonis". Punset assegura que avui dia sabem que som únics "gràcies a les xarxes socials", ja que "la font del coneixement i de la felicitat és la relació amb els altres".
7 min
Quines són aquestes excuses que tenim les persones per no pensar?
La primera excusa que té és que canviar d'opinió t'obliga a reconsiderar els teus sistemes de defensa i això és molt complicat. És útil saber prèviament que el cervell el que busca no és la veritat, que això és molt complicat i t'obligaria a estar canviant d'escenari i d'opinió constantment. No, el cervell l'únic que ha de fer és garantir la teva supervivència, és el que ell vol, que no et facis un cop de cap contra la paret. I si canvies l'opinió, ha de reconsiderar tota l'estratègia defensiva.
Això vol dir que el cervell és un òrgan mandrós?
No, perquè no para de treballar, al contrari del que pensàvem. El que passa és que la tasca del cervell no és buscar la veritat, sinó garantir que sobrevius. Ell dedica molt poca energia, un 20%, a localitzar on ets, a explicar-te com és l'univers que et rodeja. El 80% restant el dedica a elucubrar, a fabricar enemics i amics, a treure conclusions equivocades, però no a explicar-te realment la textura de l'univers. No t'està dient, per exemple, que la memòria és molt imprecisa, que no te'n pots fiar. Realment, si els nostres jutges fossin neuròlegs no es creurien mai els testimonis, perquè la memòria és molt imprecisa. Però de tot això, no te'n diu res el cervell.
Afirma que la felicitat és l'absència de por, però de por en tenim tots i sovint. Vol dir que no podem ser feliços?
Vol dir que ningú ens ha ensenyat a distingir, com els dic a les meves nétes, entre l'ansietat necessària per posar-te en estat d'alerta i saber el que impliquen els reptes a què t'enfrontes, i la por. Perquè la por paralitza, la por corrou les entranyes i el creixement de les ungles, interromp la menstruació en les dones i el creixement en els adolescents. En els minuts que dura la por, el pànic, s'interromp el creixement.
Aleshores, quins mecanismes té una persona per vèncer aquesta por i intentar ser feliç?
Ha de saber acceptar l'ansietat necessària per afrontar els problemes, però ha d'evitar, sobretot avui dia, ser víctima de la por. Per exemple, quan estudiem l'estrès i l'estrès crònic, ens hem adonat que ens equivocàvem quan pensàvem que els joves i els més grans eren els més estressats, i ens equivocàvem en el sentit que són els més estressats però no per les causes que crèiem. Estàvem convençuts que l'estrès era el resultat d'un excés de treball, però ni els joves ni els grans es caracteritzen per un excés de treball. L'estrès depèn de les condicions fisiològiques i psicològiques de cadascú. En aquest sentit, no hi ha una solució per a tots.
Per què mai no ens hem preguntat què els passa per dins als altres, com adverteix en el llibre?
És molt curiós perquè al que estem acostumats és a reflexionar sobre nosaltres mateixos i no tant sobre el que els passa als altres. El més difícil de conèixer no són els altres, sinó nosaltres mateixos, per raons òbvies com que el cervell està amagat sota la calavera i només rep missatges codificats. El meu consell és que cal cedir a la temptació d'estudiar com són els altres per dintre, perquè és molt més fàcil de conèixer com és un mateix. A més, al contrari del que crèiem fa 100 anys, l'abstracció en un mateix condueix al no-res. Avui sabem que som únics, en relació amb la resta dels animals, gràcies a les xarxes socials i gràcies al xafardeig, als coneixements, als gens, a les infeccions, als fantasmes que trobem en els altres. És molt curiós que l'únic precedent que teníem d'aquesta explosió de la innovació eren les famoses rutes de la seda o de l'encens, era ell lloc on es trobaven uns i altres i on intercanviaven coneixements, gens i xafardeig. Això va ser la base de la civilització actual que ara l'assentem de manera conscient a les xarxes socials, a les quals no donàvem cap importància en el passat.
Vostè, precisament, és un gran usuari de les xarxes socials...
Quan estudiem les dimensions de la felicitat, la primera que descobrim és la relació personal amb una altra persona, o sigui que els ni-nis s'equivoquen totalment. És aquesta sobreactivitat la que et manté viu, començant per una fabricació de neurones més gran que si estàs parat. A mi em van ensenyar de petit que la font del coneixement estava en la introspecció i l'aïllament de la resta del món, que era irrisòria o irrellevant. Però això és una mentida. La font del coneixement i de la felicitat és la relació amb els altres.
Ara que ha parlat de neurones... Diu que les neurones prenen les decisions deu segons abans de decidir-nos. Què vol dir això?
Allò meravellós d'aquest descobriment, que es deu a un neuròleg anglès i que efectivament demostra amb ressonàncies magnètiques que les neurones han decidit deu segons abans el que tu creus que és la teva pròpia decisió, és que recalca el grau d'encert que presideix la condició humana i que ja van apuntar a la dècada dels anys 20 i 30 els protagonistes de la física quàntica del segle XX quan deien que un àtom pot estar en dos llocs diferents alhora. El tema de la impassibilitat de les neurones davant del que tu penses és un tema fascinant i que estem pràcticament inaugurant, perquè forma part d'aquest poder que no havíem pensat mai que tenia l'inconscient. Ara estem descobrint que processos cognitius extremadament sofisticats no utilitzen el pensament racional, sinó que no surten del món inconscient.
És que vostè diu que es fia més de l'inconscient que de la raó...
Jo em fio molt més del que em diu la intuïció que d'allò que em diu la raó. Crec que és un sentiment molt generalitzat, però que no tenia una credibilitat científica fins fa molt poc. Malgrat tot, és veritat que la intuïció és una font de coneixement tan vàlida com la raó. Jo als meus amics els dic: "Si teniu totes les dades i tot el temps necessari per avaluar-les, fantàstic, utilitzeu la raó." Però és que gairebé mai tens el temps necessari ni les dades precises per pensar racionalment.
Això vol dir que ens hem de fiar sempre de la primera impressió?
Això vol dir que, de moment, no hem de menysprear tant com ho hem fet en el passat les decisions que prenem d'una manera intuïtiva, sinó que hem d'acceptar que es compara, com a mínim, amb el pensament racional. Biològicament, ara sabem que el pensament inconscient és 100 vegades més extens, més prolífic i permanent que el pensament racional.
La bona acollida dels seus llibre anteriors li fa creure que per fi la ciència està calant en la cultura popular?
Per mi és la prova indubtable, la prova de la irrupció de la ciència en la cultura popular o quotidiana, fa que per primera vegada en la història editorial un assaig científic com aquest es pugui vendre o comprar amb la mateixa intensitat que una novel·la de ficció. No és un mèrit de l'autor, sinó que és un moment en què realment per primera vegada en la història de l'evolució la lluita inacabable i cruel entre els que no tenien res i els que tenien alguna cosa a defensar s'ha acabat, gràcies a la ciència i la tecnologia. Això ens permet analitzar per primera vegada fredament el que li està passant per dins a la gent.
La primera excusa que té és que canviar d'opinió t'obliga a reconsiderar els teus sistemes de defensa i això és molt complicat. És útil saber prèviament que el cervell el que busca no és la veritat, que això és molt complicat i t'obligaria a estar canviant d'escenari i d'opinió constantment. No, el cervell l'únic que ha de fer és garantir la teva supervivència, és el que ell vol, que no et facis un cop de cap contra la paret. I si canvies l'opinió, ha de reconsiderar tota l'estratègia defensiva.
Això vol dir que el cervell és un òrgan mandrós?
No, perquè no para de treballar, al contrari del que pensàvem. El que passa és que la tasca del cervell no és buscar la veritat, sinó garantir que sobrevius. Ell dedica molt poca energia, un 20%, a localitzar on ets, a explicar-te com és l'univers que et rodeja. El 80% restant el dedica a elucubrar, a fabricar enemics i amics, a treure conclusions equivocades, però no a explicar-te realment la textura de l'univers. No t'està dient, per exemple, que la memòria és molt imprecisa, que no te'n pots fiar. Realment, si els nostres jutges fossin neuròlegs no es creurien mai els testimonis, perquè la memòria és molt imprecisa. Però de tot això, no te'n diu res el cervell.
Afirma que la felicitat és l'absència de por, però de por en tenim tots i sovint. Vol dir que no podem ser feliços?
Vol dir que ningú ens ha ensenyat a distingir, com els dic a les meves nétes, entre l'ansietat necessària per posar-te en estat d'alerta i saber el que impliquen els reptes a què t'enfrontes, i la por. Perquè la por paralitza, la por corrou les entranyes i el creixement de les ungles, interromp la menstruació en les dones i el creixement en els adolescents. En els minuts que dura la por, el pànic, s'interromp el creixement.
Aleshores, quins mecanismes té una persona per vèncer aquesta por i intentar ser feliç?
Ha de saber acceptar l'ansietat necessària per afrontar els problemes, però ha d'evitar, sobretot avui dia, ser víctima de la por. Per exemple, quan estudiem l'estrès i l'estrès crònic, ens hem adonat que ens equivocàvem quan pensàvem que els joves i els més grans eren els més estressats, i ens equivocàvem en el sentit que són els més estressats però no per les causes que crèiem. Estàvem convençuts que l'estrès era el resultat d'un excés de treball, però ni els joves ni els grans es caracteritzen per un excés de treball. L'estrès depèn de les condicions fisiològiques i psicològiques de cadascú. En aquest sentit, no hi ha una solució per a tots.
Per què mai no ens hem preguntat què els passa per dins als altres, com adverteix en el llibre?
És molt curiós perquè al que estem acostumats és a reflexionar sobre nosaltres mateixos i no tant sobre el que els passa als altres. El més difícil de conèixer no són els altres, sinó nosaltres mateixos, per raons òbvies com que el cervell està amagat sota la calavera i només rep missatges codificats. El meu consell és que cal cedir a la temptació d'estudiar com són els altres per dintre, perquè és molt més fàcil de conèixer com és un mateix. A més, al contrari del que crèiem fa 100 anys, l'abstracció en un mateix condueix al no-res. Avui sabem que som únics, en relació amb la resta dels animals, gràcies a les xarxes socials i gràcies al xafardeig, als coneixements, als gens, a les infeccions, als fantasmes que trobem en els altres. És molt curiós que l'únic precedent que teníem d'aquesta explosió de la innovació eren les famoses rutes de la seda o de l'encens, era ell lloc on es trobaven uns i altres i on intercanviaven coneixements, gens i xafardeig. Això va ser la base de la civilització actual que ara l'assentem de manera conscient a les xarxes socials, a les quals no donàvem cap importància en el passat.
Vostè, precisament, és un gran usuari de les xarxes socials...
Quan estudiem les dimensions de la felicitat, la primera que descobrim és la relació personal amb una altra persona, o sigui que els ni-nis s'equivoquen totalment. És aquesta sobreactivitat la que et manté viu, començant per una fabricació de neurones més gran que si estàs parat. A mi em van ensenyar de petit que la font del coneixement estava en la introspecció i l'aïllament de la resta del món, que era irrisòria o irrellevant. Però això és una mentida. La font del coneixement i de la felicitat és la relació amb els altres.
Ara que ha parlat de neurones... Diu que les neurones prenen les decisions deu segons abans de decidir-nos. Què vol dir això?
Allò meravellós d'aquest descobriment, que es deu a un neuròleg anglès i que efectivament demostra amb ressonàncies magnètiques que les neurones han decidit deu segons abans el que tu creus que és la teva pròpia decisió, és que recalca el grau d'encert que presideix la condició humana i que ja van apuntar a la dècada dels anys 20 i 30 els protagonistes de la física quàntica del segle XX quan deien que un àtom pot estar en dos llocs diferents alhora. El tema de la impassibilitat de les neurones davant del que tu penses és un tema fascinant i que estem pràcticament inaugurant, perquè forma part d'aquest poder que no havíem pensat mai que tenia l'inconscient. Ara estem descobrint que processos cognitius extremadament sofisticats no utilitzen el pensament racional, sinó que no surten del món inconscient.
És que vostè diu que es fia més de l'inconscient que de la raó...
Jo em fio molt més del que em diu la intuïció que d'allò que em diu la raó. Crec que és un sentiment molt generalitzat, però que no tenia una credibilitat científica fins fa molt poc. Malgrat tot, és veritat que la intuïció és una font de coneixement tan vàlida com la raó. Jo als meus amics els dic: "Si teniu totes les dades i tot el temps necessari per avaluar-les, fantàstic, utilitzeu la raó." Però és que gairebé mai tens el temps necessari ni les dades precises per pensar racionalment.
Això vol dir que ens hem de fiar sempre de la primera impressió?
Això vol dir que, de moment, no hem de menysprear tant com ho hem fet en el passat les decisions que prenem d'una manera intuïtiva, sinó que hem d'acceptar que es compara, com a mínim, amb el pensament racional. Biològicament, ara sabem que el pensament inconscient és 100 vegades més extens, més prolífic i permanent que el pensament racional.
La bona acollida dels seus llibre anteriors li fa creure que per fi la ciència està calant en la cultura popular?
Per mi és la prova indubtable, la prova de la irrupció de la ciència en la cultura popular o quotidiana, fa que per primera vegada en la història editorial un assaig científic com aquest es pugui vendre o comprar amb la mateixa intensitat que una novel·la de ficció. No és un mèrit de l'autor, sinó que és un moment en què realment per primera vegada en la història de l'evolució la lluita inacabable i cruel entre els que no tenien res i els que tenien alguna cosa a defensar s'ha acabat, gràcies a la ciència i la tecnologia. Això ens permet analitzar per primera vegada fredament el que li està passant per dins a la gent.
