El cau de Mou
Artur Peguera, periodista de TV3
2 min
Quan un animal sent la necessitat de tancar-se al cau pot ser, fonamentalment, per dos motius: o es vol amagar del depredador enemic, o necessita retirar-se a hivernar. Qualsevol dels dos arguments podria servir a José Mourinho després d'assistir a una funció de "teatre del bo" al Gran Teatre del Camp Nou. O potser totes dues possibilitats són bones.
Mourinho, un entrenador acostumat a dirigir el seu equip dempeus a l'àrea tècnica -si no corre per la banda celebrant un gol o es gira cap al públic per provocar-lo-, es va passar el clàssic tancat al cau de la banqueta visitant. En tenia motius. El seu enemic depredador, el Barça, ensenyava els ullals més esmolats que mai. Sense pietat, els blaugrana van esdevenir una centrifugadora de revolucions inimaginables que va esgarrar la roba blanca d'un equip reduït a la mínima expressió. És per això que, quan només s'havien jugat 10 minuts del clàssic, Mourinho ja devia estar desitjant tancar-se al cau i hivernar fins que algú el despertés per comunicar-li que l'hivern s'havia acabat. Que ja no quedava Lliga.
Quina diferència amb el Mourinho que, ruixat per la inesperada pluja artificial dels aspersors, el 28 d'abril va protagonitzar un capítol més del seu ampli currículum de provocacions només un minut després d'eliminar el Barça en les semifinals de la Champions. Ahir només va necessitar 10 minuts per recolzar els colzes sobre els genolls i, obert de cames -com els seus jugadors, però sense metàfora-, esperar que al rellotge del campanar de la Masia toquessin les 5.
A l'altra banqueta, una imatge ho deia tot. Pep Guardiola mirava el partit amb les mans a la butxaca. Només les en va treure cinc vegades. Bé, en van ser sis. Una per a cada gol i l'altra, en una acció tan absurda com innecessària davant de Cristiano Ronaldo. El tècnic va prendre una pilota al portuguès, però va estar a punt de donar un baló d'oxigen al Reial Madrid. L'aturada del joc va provocar l'única fase de desconcert del Barça. Per sort, el moment va ser fugaç i la superioritat dels blaugrana, majúscula. Però no calia posar-se a l'altura de CR7, o potser ara li haurem de dir CR5?
Gran medecina contra la supèrbia la que va rebre ahir José Mourinho. Cinc minuts després d'encaixar la major golejada de la seva carrera, i contra el pitjor rival possible, el tècnic no es cansava de tirar flors al quadre d'actors de la companyia del FC Barcelona. Acabava d'assistir a una funció irrepetible de "teatre del bo". I sense pagar-ne l'entrada. Ja l'hi cobraran al Bernabéu.
Mourinho, un entrenador acostumat a dirigir el seu equip dempeus a l'àrea tècnica -si no corre per la banda celebrant un gol o es gira cap al públic per provocar-lo-, es va passar el clàssic tancat al cau de la banqueta visitant. En tenia motius. El seu enemic depredador, el Barça, ensenyava els ullals més esmolats que mai. Sense pietat, els blaugrana van esdevenir una centrifugadora de revolucions inimaginables que va esgarrar la roba blanca d'un equip reduït a la mínima expressió. És per això que, quan només s'havien jugat 10 minuts del clàssic, Mourinho ja devia estar desitjant tancar-se al cau i hivernar fins que algú el despertés per comunicar-li que l'hivern s'havia acabat. Que ja no quedava Lliga.
Quina diferència amb el Mourinho que, ruixat per la inesperada pluja artificial dels aspersors, el 28 d'abril va protagonitzar un capítol més del seu ampli currículum de provocacions només un minut després d'eliminar el Barça en les semifinals de la Champions. Ahir només va necessitar 10 minuts per recolzar els colzes sobre els genolls i, obert de cames -com els seus jugadors, però sense metàfora-, esperar que al rellotge del campanar de la Masia toquessin les 5.
A l'altra banqueta, una imatge ho deia tot. Pep Guardiola mirava el partit amb les mans a la butxaca. Només les en va treure cinc vegades. Bé, en van ser sis. Una per a cada gol i l'altra, en una acció tan absurda com innecessària davant de Cristiano Ronaldo. El tècnic va prendre una pilota al portuguès, però va estar a punt de donar un baló d'oxigen al Reial Madrid. L'aturada del joc va provocar l'única fase de desconcert del Barça. Per sort, el moment va ser fugaç i la superioritat dels blaugrana, majúscula. Però no calia posar-se a l'altura de CR7, o potser ara li haurem de dir CR5?
Gran medecina contra la supèrbia la que va rebre ahir José Mourinho. Cinc minuts després d'encaixar la major golejada de la seva carrera, i contra el pitjor rival possible, el tècnic no es cansava de tirar flors al quadre d'actors de la companyia del FC Barcelona. Acabava d'assistir a una funció irrepetible de "teatre del bo". I sense pagar-ne l'entrada. Ja l'hi cobraran al Bernabéu.
