El dia que el Josep Maria va fer les paus amb el Balandrau: la teràpia de parlar de la tragèdia
El Josep Maria, que fa anys que té la seva vida professional i personal a Mèxic, va accedir a veure'ns en una de les seves visites llampec a Barcelona. El lloc no prometia. Un restaurant italià, un més d'una cadena, en un centre comercial. La fredor del lloc anava una mica a to amb la "fredor a primera vista" que emanava el Josep Maria, únic supervivent del grup de cinc amics que aquell 30 de desembre del 2000 van decidir anar a fer, esquiant, el Balandrau, un "cim de vaques", un "puja-baixa", com diem en l'argot muntanyenc.
La missió era clara: calia convèncer el Josep Maria que participés en el documental, que, juntament amb TV3, barrinaven Guille Cascante i Tono Folguera, ànimes també de la pel·lícula de ficció que s'estrena aquest divendres als cinemes.
I cap allà vam anar, la meva parella --davant de situacions difícils s'ha de tirar de tots els recursos!-- i jo. Portàvem les motxilles plenes d'arguments. Els meus eren el de la trajectòria del "Sense ficció" a l'hora de fer documentals difícils amb sensibilitat i sense morbo. Els de Jordi Quera, que la seva experiència com a alpinista faria que hi hagués un exquisit rigor en els llocs, fets i, fins i tot, amb el material de l'època, que ell cediria com a bon col·leccionista que és.
Aquests dies, en la promoció de la pel·lícula, en Josep Maria ha explicat que la seva teràpia ha estat parlar de la tragèdia. Però aquella tardor del 2019 ja havia decidit tancar --en part-- el tema. Havia refusat ofertes televisives. Fer un documental? Tornar-ne a parlar gairebé vint anys després? Potser per confiança va dir que sí. I l'esforç va tenir recompensa. Perquè sovint diem que un documental, a part d'un producte cultural i audiovisual que pugui tenir molta audiència i premis --com és el cas--, també pot oferir reparació. I aquí ho va fer.
El paper de Camprodon
El 23 de maig del 2021 es va estrenar el documental "Balandrau, infern glaçat" a Camprodon, igual que ara s'ha fet amb la pel·lícula. Aquest poble del Ripollès va viure en carn pròpia el neguit del rescat i la desolació dels morts. I va ser allà on es va fer la màgia de la reparació.
En Josep Maria sempre ha explicat que la seva obsessió quan va veure que la Mònica, la seva promesa, s'estava morint era que no la trobessin desfigurada. Va "invertir" preuades robes d'abric per tapar-li la cara en aquelles dures condicions amb sensació de 30 graus sota zero. Quan l'havien rescatat i estava hospitalitzat, va fer al seu pare l'encàrrec més difícil: que anés a veure el cos de la Mònica abans que la incineressin, tal era la seva obsessió. I el seu pare, entre plors, li va assegurar que sí, que tenia la cara intacta. Però al Josep Maria sempre li va quedar el neguit de si era una mentida pietosa per no interferir en la seva recuperació.
A l'acte de Camprodon hi va intervenir una de les persones que comandava el rescat, tot i que el pes de l'operatiu el portava l'enyorat Francesc Carola. I allà, el responsable d'emergències va assegurar que sí, que havia vist els cossos i que la Mònica no estava desfigurada.
A l'instant vaig enviar un whatsapp al Josep Maria, que una estona abans havia fet una videoconferència des de Mèxic per a tots els assistents. L'hi vaig dir. I la resposta va ser un rotund "ara sí, ara per fi ho puc tancar".
Fer les paus amb el Balandrau
El documental va permetre a altres familiars "fer les paus" amb el Balandrau.
Sílvia Artigas era una nena de quatre anys quan va perdre pare i mare aquell 30 de desembre. El documental li va permetre abordar aquella tragèdia com a adulta i "perdonar" els pares per haver escollit aquell dia anar a fer esquí de muntanya en comptes de portar-la al zoo.
O Xènia Marí, que després del documental ha fet l'ascensió i brindis anual al Balandrau en memòria del seu pare --que anava en un altre grup de tres víctimes-- amb un altre sentiment.
O Lluís Tripiana, supervivent d'un altre grup que encara renega alleujat cada vegada que veu les imatges del rescat del seu amic Enric Llàtser.
Esperem que per ells i per tants altres la pel·lícula, dirigida amb una sensibilitat exquisida per Fernando Trullols, posi la cirereta en aquesta reparació que mai voldrà dir oblit.
PS: A l'estrena de la pel·lícula a Camprodon fa pocs dies en Josep Maria va recuperar les pells de foca dels seus esquís, que un veí havia guardat respectuosament durant 25 anys. La fredor de la nostra primera trobada s'ha convertit en amistat, complicitat, passió i acceptació per una muntanya que, per molt respecte i preparació que hi posem, al final sempre mana.
