El drama de l'exili: "Has d'oblidar-ho tot, la teva vida, la teva història, els teus records"
"El periple", que "El documental" estrena el 28 de febrer, és una història sobre tres exilis: un exili del passat, un exili del present i un exili interior. Els tres es representen a través de tres històries paral·leles, molt allunyades, però a la vegada amb moltes similituds.
Què tenen en comú el director de màrqueting d'una multinacional, un vell torrer de fars i el líder d'un camp de refugiats sirians a Grècia? La vida en aïllament, el bloqueig de l'individu i els estats a la Mediterrània. A través de la història de tres exilis, "El periple" segueix les llums de fraternitat que uneixen el present del poble sirià amb el passat del republicanisme espanyol, alhora que busca respostes a l'actual crisi moral que assola el món.
Tres històries d'exili
En Miquel és un dels protagonistes d'"El periple". És un alt executiu barceloní, que, quan és acomiadat de la multinacional on treballa, necessita un canvi de vida. També hi ha l'Ammar, cap de vendes d'una factoria automobilística de Damasc, que, després d'abandonar el seu país, és el líder d'un camp de refugiats a Grècia. La darrera història és la de la família de l'Alfred, que és obligada a abandonar casa seva, el far més alt del món, incendiat durant la Guerra Civil Espanyola, i que va haver de marxar camí de l'exili.
La situació dels refugiats sirians
En Miquel viatja als camps de refugiats de la guerra de Síria a Grècia per comprendre els drames dels seus habitants, fugitius de les guerres. A més a més, descobreix la connexió que entrellaça aquesta situació amb el franquisme sociològic que ha comportat l'actual desmemòria, la por i la resignació. Per ell, els sirians refugiats "no només són gent mediterrània com nosaltres, sinó que a més passen per una guerra civil".
A molts de nosaltres ens recorda una situació històrica viscuda al nostre país no fa tant.
I afegeix: "Són famílies com nosaltres, i ara són en un camp de refugiats."
Des del camp de refugiats, l'Ammar parla de les dificultats de la seva situació i del fet d'haver de començar una nova vida.
Has d'oblidar-ho tot: la teva vida, la teva història, els teus records.
Rememora també el drama viscut a Síria abans de marxar: "Sentíem els trets prop de casa. Sentíem el soroll dels vidres i les portes trencades de les altres cases."
Sentíem els crits dels nens i de les dones.
El camí de l'exili republicà
La consciència ciutadana, representada pel net del faroner de l'illa de Buda, esdevé contradictòria, en contraposar la innocència dels records de la infància amb l'adoctrinament feixista. Un viatge que posa el seu punt final en l'abisme del far del cap de Bear, a Portvendres, seguint el camí cap a l'exili, fa 80 anys, de 450.000 republicans catalans i espanyols.
El meu pare va ser a Argelers. A cop de fuet i tractats com gossos.
L'Alfred repassa les fotos de la seva família al far de Buda, on van viure feliços fins l'esclat de la Guerra Civil Espanyola.
Van veure els cadàvers baixant pel riu i van haver de fugir de mala manera perseguits pel front de guerra.
No entén per què ningú de la seva família o de les famílies dels amics no van parlar mai de la guerra, independentment que fossin del bàndol republicà o del bàndol franquista.
Imagino que l'horror d'aquella guerra va ser tan gran, tan bèstia, que el tenen aparcat.
L'Albert pensa: "Hi ha gent que té el franquisme molt viu, una herència franquista o feixista que és molt viva". I sobre la memòria històrica, afegeix: "S'ha d'explicar tot i rescatar la gent que és a les cunetes o a les fosses".
S'ha de reconèixer i s'ha d'assumir, perquè és la nostra història i perquè ens ha portat on som.
La llum dels fars com a metàfora
Un far és un edifici públic de caràcter de salvament universal on el torrer té una missió clara: fer llum per a tot tipus de navegants.
"Quan s'apaga la llum d'un far vol dir que passa alguna cosa greu: una tempesta, una desgràcia, fins i tot l'arribada d'una guerra."
L'Alfred recorda com antigament dues persones s'encarregaven del far. "Per fer torns i per si alguna fallava, que quedés l'altra."
No podia fallar. Sempre havia d'estar encès.
En Miquel parla del far com a concepte," com a metàfora de la llum":
És un punt de referència, vol dir anar endavant, vol dir futur i esperança.
