El Marroc veu fet realitat el seu somni al Sàhara Occidental 50 anys després de la Marxa Verda

Si el rei Hassan II del Marroc (1961-1999) aixequés el cap de la tomba segurament no podria estar més satisfet. Just quan fa 50 anys de la Marxa Verda, el seu somni de veure el Sàhara Occidental convertit de facto en una província marroquina és una realitat, i el més important, més de mig centenar de països, incloent-hi les principals potències occidentals, l'hi reconeixen.

A principis de tardor del 1975, el règim franquista estava paralitzat esperant la mort al llit del dictador i Hassan II va veure la gran oportunitat per, aprofitant la debilitat de Madrid, prendre el control de la colònia.

Rabat al·legava drets històrics sobre el territori, malgrat que el Tribunal Internacional de Justícia de la Haia havia deixat clar que el Sàhara Occidental era de la població autòctona saharaui.

I com va aconseguir el Marroc canviar la situació a favor seu? Doncs per la via dels fets consumats i violant el dret internacional, una combinació que seria una constant durant el següent mig segle.

Primer fet consumat: la Marxa Verda

El sis de novembre del 1975, desenes de milers de civils marroquins escortats per l'exèrcit van travessar la frontera i van entrar al Sàhara Occidental fent onejar banderes del Marroc i exhibint fotografies de Hassan II.

Davant d'aquella massa, l'exèrcit espanyol no es va atrevir a actuar i la invasió va obligar una desorientada Espanya a signar, una setmana després, l'Acord Tripartit de Madrid, pel qual cedia l'administració del Sàhara Occidental al Marroc i a Mauritània.

El dret internacional era molt clar: el Sàhara Occidental era (i és) un territori per descolonitzar i els seus habitants tenien (i tenen) el dret a decidir el seu futur en referèndum, tal com havien fet tantes colònies africanes.

L'acord de Madrid, per tant, violava clarament els drets dels saharauis, però, de nou, per la via dels fets consumats el Marroc marcava el pas i jugava amb habilitat les seves cartes diplomàtiques.

En aquell cas, es va aprofitar de la debilitat d'Espanya i sabia que tenia el suport tàcit de França, l'antiga potencia colonial i amb qui compartia els recels cap a la veïna Algèria, i dels Estats Units, a qui va convèncer que un Sàhara independent podia acabar caient al bloc comunista.

Segon fet consumat: guerra i segona colonització

Hassan II va al·legar que es quedava amb la colònia espanyola perquè era "la voluntat del poble" marroquí i que simplement recuperava el que era seu.

Teòricament, només havia de gestionar el territori durant un temps fins que s'organitzés un referèndum, però en realitat començava a colonitzar de nou l'antiga colònia espanyola.

L'ocupació del Marroc va portar la gran majoria dels saharauis a tancar files darrere la resistència del Front Polisario, que, amb el suport d'Algèria, va iniciar una guerra contra el Marroc.

Els enfrontaments van acabar provocant l'exili de més de la meitat de la població saharaui, que van fugir cap Algèria. Amb menys saharauis dins l'antiga colònia espanyola, el Marroc ho tindria més fàcil per repoblar-la de colons i començar a canviar la demografia.

De nou, fets consumats que continuen amb la construcció el 1990 d'un mur de sorra de 2.700 quilòmetres que partia el territori i que, oficialment, pretenia impedir les incursions del Front Polisario.

La part ocupada pel Marroc (el 80%) quedava com la més gran, poblada, rica i amb accés al mar; la part oriental quedava en mans del Polisario, però era sobretot desert, sense nuclis de població importants ni sortida al mar.

Un any després, Rabat i el Polisario van pactar un alto el foc i van acceptar el desplegament d'una força de les Nacions Unides, la Minurso, que tenia la missió d'organitzar el referèndum d'autodeterminació.

Tercer fet consumat: cens i inversions

Per fer una consulta, és fonamental acordar el cens de població que hi participarà, i aquí el Marroc va tornar a actuar per la via dels fets consumats. Primer, donant allargues i posant obstacles durant dècades a l'hora de concretar i, després, incentivant l'arribada de colons vinguts del Marroc que progressivament van anar canviant la demografia.

El 1975, la població de la colònia espanyola era de 74.000 saharauis i 20.000 espanyols, i els marroquins eren pràcticament inexistents. 50 anys més tard, a l'antiga colònia espanyola hi viuen més de 600.000 persones. El Marroc no detalla les xifres, però es calcula que els saharauis no arriben al 30%-40% del total de la població.

De ser majoritària a casa seva, la població autòctona s'ha convertit en minoria i els colons marroquins són ja la primera comunitat i molts ja fa dècades que hi viuen. En el remot cas que ara es fes un referèndum, encara que inclogués els 180.000 saharauis exiliats, no està gens clar que guanyés la independència.

Juntament amb la repoblació de colons, el Marroc ha jugat una altra carta, especialment des que mana Mohamed VI: les inversions i el desenvolupament del territori del Sàhara, una terra molt rica en fosfats i pesca.

El règim ha invertit ingents quantitats de diners per treure la regió del subdesenvolupament, des de carreteres fins a ports, escoles i hospitals, amb l'objectiu de defensar la seva sobirania, impulsar el progrés i atreure població i inversions estrangeres.

Segons el doctor en relacions internacionals per la Universitat Complutense de Madrid i expert en el Magreb Isaías Barrañeda, "el Marroc ha creat al Sàhara una realitat econòmica totalment artificial. Li surt molt car, li costa atreure inversions internacionals, ha d'aplicar una baixa fiscalitat per atreure colons, el gruix dels treballadors són del sector públic i tenen salaris més alts que a la resta del país, per no parlar de la despesa militar".

Si bé és cert, continua Barrañeda, que "el Marroc ha tingut un cert progrés econòmic, continua sent el país del Magrib després de Mauritània amb la renda i el desenvolupament més baixos, i la despesa al Sàhara està sobredimensionada" en un país amb molts reptes econòmics i socials.

Segons el Front Polisario, el Marroc està espoliant els recursos del Sàhara i recorda que el contrast amb la situació als camps de refugiats d'Algèria és immens. Allà, tots els indicadors de desenvolupament són baixíssims, l'economia és quasi de subsistència i les oportunitats per a les noves generacions són quasi inexistents.

I a això s'hi suma que l'ajuda internacional ha minvat molt els darrers anys.

Quart fet consumat: tornar enrere és impossible (i perillós)

Tot plegat ha creat una realitat sobre el terreny que es fa molt difícil de revertir, i aquest és l'argument amb què el Marroc s'ha guanyat el suport dels països occidentals. 50 anys després, ve a dir, el Sàhara és de facto marroquí i, per tant, és absurd pretendre fer un referèndum o parlar d'autodeterminació perquè la realitat sobre el terreny és la que és.

Segons Barrañeda, "com que el Marroc s'ha negat a fer el referèndum, ha aconseguit que una sèrie de països hagin comprat les seves propostes i han reconegut que ja no hi ha marxa enrere després de tot el que s'ha invertit i tot el que ha canviat. I encara més: una marxa enrere posaria en risc el règim i perdrien un aliat".

Juntament amb aquesta idea, hi ha les palanques de pressió que el Marroc ha fet servir molt efectivament amb països europeus, especialment amb Espanya. La por que deixi de controlar la immigració o el terrorisme ha portat Madrid i altres capitals molt sovint a cedir al que alguns veuen com un xantatge de Rabat.

Enmig d'aquest marc, va arribar l'últim mes de presidència del primer mandat de Donald Trump, en què la diplomàcia marroquina va fer una gran jugada.

Aprofitant que l'administració nord-americana buscava desesperadament països àrabs que volguessin establir relacions amb Israel, van proposar afegir-s'hi a canvi que Washington acceptés el pla d'autonomia per al Marroc. I Trump, poc amic de les complexitats de les relacions i el dret internacional, va anunciar que la primera potència acceptava la marroquinitat del Sàhara.

Rabat aconseguia així el suport més important i es trencava un tabú en l'escena internacional. Uns mesos després, 8.000 immigrants saltaven la tanca de Ceuta mentre la policia marroquina feia els ulls grossos.

Un any després, Pedro Sánchez trencava amb dècades de política exterior espanyola i assegurava que l'autonomia que proposava el Marroc era el pla "més seriós, creïble i realista" per resoldre el conflicte.

I darrere Espanya, la diplomàcia marroquina va continuar treballant i va convèncer França, Alemanya i el Regne Unit. Actualment, la majoria de països europeus, i una vintena d'àrabs, africans i llatinoamericans donen suport a la posició de Mohamed VI.

La cirereta va arribar divendres passat, quan el Consell de Seguretat de l'ONU va aprovar una resolució per 11 vots a favor i 3 abstencions avalant la tesi marroquina que l'autonomia era la millor sortida per al contenciós.

Paradoxalment, el text mencionava el dret a l'autodeterminació dels saharauis, però la paraula "referèndum", per primer cop, ja no constava en el redactat.

La resolució també aprovava l'extensió de la missió de l'ONU, la Minurso, durant un any més, tot i que ningú sap quina serà la seva feina, ja que se suposava que era allà per garantir l'alto el foc i sobretot per organitzar un referèndum.

Un gir considerable si es té en compte que fa 30 o 40 anys Rabat no tenia pràcticament aliats en aquest conflicte.

"El Marroc ha desplegat un enorme esforç diplomàtic per aconseguir el seu objectiu estratègic, que és que es legalitzin els fets consumats, és a dir, que es reconegui l'ocupació com a irreversible.

El problema és que això és un torpede a la línia de flotació del dret internacional", afirma el professor Barrañeda. I continua:

El problema, conclou, és que els saharauis, com els palestins, no acceptaran mai aquest resultat. I el conflicte, mentre les causes originàries no s'esvaeixin, continuarà.