50 anys de la Marxa Verda: com el Marroc va ocupar el Sàhara Espanyol

Fa mig segle, entre octubre i novembre de 1975, Francisco Franco agonitzava al llit de mort mentre el seu entorn s'afanyava a preparar la successió del dictador i el canvi de règim.

Aleshores, Espanya encara mantenia la seva última colònia a l'Àfrica: el Sàhara Occidental. Un territori que s'havia compromès a abandonar i alliberar a través d'un referèndum d'autodeterminació exigit per l'ONU.

Però el referèndum no va arribar mai.

El rei marroquí, Hassan II, va aprofitar la debilitat del règim franquista per apropiar-se del territori amb una mobilització sense precedents: la Marxa Verda.

Aquesta és la història de com el Marroc va ocupar el Sàhara Occidental.

L'última colònia espanyola a l'Àfrica

Espanya ocupava el Sàhara Occidental —aleshores Sàhara Espanyol— des del 1884, quan exploradors africanistes van fundar-hi els primers enclavaments.

Aquell mateix any, van reclamar el territori a la Conferència de Berlín, la trobada on les potències europees van pactar les normes per colonitzar i repartir-se l'Àfrica.

La colònia, declarada província el 1958 amb un objectiu cosmètic, tenia valor econòmic com a territori pesquer i, més endavant, pels importants jaciments de fosfats que s'hi van descobrir.

A més, segons José Luis Rodríguez Jiménez, autor del llibre "Agonía, traición y huída. El final del Sahara español", el control del Sàhara Occidental també tenia un paper important en la defensa de les illes Canàries, situades a escassos 100 quilòmetres mar endins.

A partir dels anys 60, l'ONU va començar a pressionar Espanya perquè descolonitzés el territori i, com a potència administradora, hi organitzés un referèndum d'autodeterminació.

A la pressió de les Nacions Unides s'hi va sumar la del Front Polisario, el moviment d'alliberament nacional saharaui, que va començar una guerra de guerrilles després de la seva fundació el 1973 amb el suport d'Algèria.

L'any següent, Espanya es va avenir finalment a iniciar el procés de descolonització —com havia fet a Guinea Equatorial el 1968— i va anunciar que hi celebraria un referèndum el 1975.

Cop d'efecte en el moment adequat

Tant el Marroc com Mauritània reclamaven la seva sobirania sobre el Sàhara Occidental.

Davant l'anunci espanyol de fer-hi un referèndum, Hassan II va demanar al Tribunal Internacional de Justícia (TJI) de la Haia que reconegués el seu dret a incorporar el territori al Marroc, al·legant vincles històrics del seu país amb les tribus nòmades saharauis.

El Marroc tenia el suport internacional de França, de qui havia obtingut la independència el 1956, i dels Estats Units.

Lurdes Vidal, professora de Relacions Internacionals de la URL i experta en món àrab, explica que "els EUA i el Marroc tenien una relació estreta".

En plena Guerra Freda, als Estats Units no els agradava la possibilitat que un Sàhara Occidental independent caigués sota la influència de la veïna Algèria, propera a l'òrbita soviètica.

Al Marroc, el regnat de Hassan II —pare de l'actual rei Mohamed VI— havia estat marcat per la inestabilitat, amb tensions internes i dos intents d'assassinat contra el monarca.

I a Espanya, el règim franquista es trobava en plena crisi de successió per la previsible mort del dictador, que a l'octubre i els primers dies de novembre havia tingut infarts, hemorràgies i estava agonitzant.

Per això, quan el 16 d'octubre de 1975 el tribunal de la Haia va desestimar el recurs del Marroc, el rei va trobar el moment perfecte per donar un cop d'efecte.

Una maniobra que li havia de permetre prendre-li el Sàhara Occidental a una Espanya ocupada en els seus assumptes interns, cohesionar el país sota una gran fita comuna i consolidar la seva posició al tron.

350.000 civils i 25.000 soldats

El mateix dia que el TJI li va negar la raó, Hassan II va convocar la Marxa Verda en un discurs televisat.

Durant vint dies, el règim marroquí va traslladar desenes de milers de civils en tren, autobusos i camions des de diferents punts del país fins a Tarfaya, a 30 quilòmetres de la frontera amb el Sàhara Occidental.

Hassan II havia anunciat la participació de 350.000 civils.

José Luis Rodríguez Jiménez, explica: "Es diu que van ser 200.000, 250.000, 300.000… No ho sabem, eren molts, però la xifra real era molt més petita".

A la vegada, el Marroc va mobilitzar el seu exèrcit —es creu que uns 25.000 soldats— a la frontera amb el Sàhara Occidental.

També ho va fer a la frontera amb Algèria, en previsió d'una possible intervenció militar del país veí.

Les tropes espanyoles també es van desplegar en punts propers a la frontera i els van minar.

Volien dissuadir l'avenç marroquí i evitar que arribés a la capital, Al-Aiun, amb el que van anomenar "operació Marabunta".

Finalment, el 5 de novembre Hassan II va ordenar que la Marxa Verda entrés al Sàhara Occidental l'endemà.

La Marxa Verda

El 6 de novembre, els participants en la Marxa Verda van travessar la frontera.

La massa de civils va avançar dins el Sàhara Occidental amb banderes del Marroc, fotografies del rei Hassan II i exemplars de l'Alcorà.

L'exèrcit espanyol no va actuar contra la marxa en considerar que, tot i ser una mobilització majoritàriament civil, hauria pogut desembocar en un conflicte bèl·lic amb el Marroc en cas de confrontació.

Hassan II tenia el suport tàcit dels Estats Units i de França, i Algèria es va abstenir d'intervenir.

El mateix 6 de novembre, les Nacions Unides van emetre una resolució exigint la retirada del Marroc del territori saharaui, però no va tenir conseqüències.

La retirada

Hassan II va ordenar el replegament de la marxa al cap de tres dies, després de negociar la sortida d'Espanya del territori amb el ministre de la Presidència espanyol, Antonio Carro.

Vuit dies després de l'inici de la marxa i menys d'un mes després de la resolució del TJI, el 14 de novembre de 1975, Espanya va signar l'Acord Tripartit de Madrid, pel qual cedia l'administració del Sàhara Occidental al Marroc i a Mauritània.

Mauritània, però, va abandonar el Sàhara Occidental el 1979 després de quatre anys de conflicte militar amb el Front Polisario, i el Marroc va ocupar la seva part.

Un Sàhara Occidental dividit

El territori va quedar partit en dos.

L'est, pràcticament erm i deshabitat, va quedar en mans del Front Polisario, que segueix reclamant la totalitat de l'antic Sàhara Espanyol i la independència de la República Àrab Sahrauí Democràtica.

El Marroc ocupa la franja oest, on es troben les ciutats on viu la majoria de la població. També s'hi troba la sortida al mar, que permet l'accés a la pesca, i les mines de fosfat.

De fet, l'ocupació del Sàhara Occidental permet al Marroc controlar el 70% de les reserves mundials d'aquest mineral.

Als anys 80, el règim marroquí va començar la construcció d'una llarga barrera minada de 2.700 quilòmetres que separa la seva zona de la controlada pel Polisario.

Territori pendent de descolonització

Actualment, milers de saharauis viuen als camps de refugiats de Tindouf, a Algèria, on van arribar desplaçats per l'ocupació marroquina.

Segons ACNUR, l'agència de les Nacions Unides per als refugiats, hi ha 173.600 saharauis repartits en cinc camps.

L'ONU segueix considerant el Sàhara Occidental un territori pendent de descolonitzar, l'únic que queda a l'Àfrica. I des del 1991 hi manté una missió (Minurso) de manteniment de la pau.

En diverses resolucions, les Nacions Unides han condemnat l'ocupació militar del Marroc i han insistit al llarg dels anys en l'objectiu de celebrar-hi un referèndum d'autodeterminació.

Però l'establiment del cens per a una possible consulta —decidir qui i com pot participar en el referèndum— ha estat sempre un repte.

Lurdes Vidal explica que l'ocupació marroquina del Sàhara Occidental va comportar "un canvi demogràfic" al territori.

Ara bé, l'escull més important de cara a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació segueix sent l'oposició del Marroc i la manca de voluntat internacional.

L'ONU i Espanya accepten el pla marroquí d'autonomia

Aquesta mateixa setmana, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides ha acceptat el Pla d'Autonomia presentat pel Marroc com a base de les negociacions per a la finalització del conflicte.

Ho ha fet en la resolució en què prorroga la Minurso.

D'aquesta manera, l'ONU reconeix "de facto" la sobirania marroquina del territori per primera vegada.

Tot i això, insisteix en la necessitat de trobar "una solució final i mútuament acceptable que aporti a l'autodeterminació del poble saharaui".

Espanya, per la seva banda, va acceptar aquest pla el març de 2022 en un gir diplomàtic inesperat.

Durant més de 40 anys, Espanya s'havia mantingut neutral en el conflicte i alineada amb les posicions de l'ONU que reclamaven la descolonització i el referèndum.

Aquest moviment va provocar el trencament de relacions del Polisario amb Espanya i les represàlies d'Algèria, que va considerar "injustificable" el canvi de posició d'Espanya.

"Responsabilitat històrica"

Espanya es va declarar exempta de qualsevol responsabilitat sobre el Sàhara Occidental davant l'ONU una vegada es va retirar del territori.

Segons Lurdes Vidal, la Marxa Verda va permetre a Espanya "rentar-se les mans" en una qüestió que se li havia fet incòmoda.

Tanmateix, el seu paper com a potència colonitzadora l'ha mantingut vinculada a la qüestió sahariana al llarg dels anys.

De fet, se li atribueix una "responsabilitat històrica" sobre el dret a l'autodeterminació de la seva antiga colònia.

I l'acceptació d'Espanya i de l'ONU del pla marroquí d'autonomia deixa els saharauis cada vegada més sols en les seves aspiracions.

Segons Vidal, "el Marroc té moltes més cartes per jugar. Al Sàhara Occidental només li queda la carta de la pressió i la solidaritat del poble espanyol".