El testimoni que va deixar el Luis abans de l'eutanàsia: "És la meva decisió i estic content i alliberat"

En Luis Rodríguez Zamorano, en Luisito, com li deien els seus coneguts i amics, tenia 46 anys quan aquest dimarts 24 de març va rebre l'eutanàsia a la residència per a persones amb discapacitat de MIFAS de Girona, on vivia. El destí va voler que morís en el cinquè aniversari de la publicació al BOE de la llei orgànica que havia de regular el dret a morir dignament.

Dies abans, quan el vam entrevistar, explicava que esperava aquest moment amb serenor i amb el convenciment que era el millor que podia fer: "Un ha de saber quan s'ha de dir prou."

Des dels 34 anys convivia amb una malaltia degenerativa i dolorosa, que, com deia: "No fa mai vacances, va fent de mica en mica." Parlava de l'esclerosi múltiple primària progressiva, que el va anar convertint en una persona totalment dependent.

Primer va començar a caminar amb bastó i va acabar en cadira de rodes, sense cap mobilitat ni als braços ni a les cames, i per tant necessitava ajuda per a tot.

De l'acceptació de la malaltia a l'eutanàsia

En Luis recordava que al principi li va costar encaixar el diagnòstic. "Primer vaig sentir ràbia i negació fins a arribar a l'acceptació", explicava. I quan va arribar, va aprendre "a no tenir cap pressa i a lluitar constantment contra la frustració".

En l'última etapa, però, va començar a sentir que la seva dignitat es deteriorava significativament a causa d'un dolor que cada cop era més insuportable, de les renúncies a fer coses que li agradaven i per la necessitat constant d'ajuda per lidiar amb el dia a dia. Va ser llavors quan va decidir demanar l'eutanàsia.

Prendre la decisió de morir dignament no li va ser fàcil i reconeix que el camí cap a l'eutanàsia "ha sigut com una gimcana". Primer per tots els tràmits que s'han de seguir per certificar que realment era un possible candidat a rebre l'eutanàsia, i també pel tràngol emocional que suposa tirar endavant amb la decisió.

En aquest procés l'han acompanyat els professionals de la residència MIFAS i les treballadores socials de la Fundació Support-Girona. Li han brindat ajuda assistencial i psicològica tant en la seva determinació de morir dignament com en la manera d'anar aplanant el camí amb la família, que en un primer moment no acceptaven que la mort d'en Luis fos programada.

La reticència de la família a dir-li adeu

En Luis tenia 3 fills, dos d'ells menors d'edat, i va dubtar molt si dir-los que havia decidit morir. Per endolcir el moment de marxar d'aquest món parlava de l'eutanàsia com si es tractés d'una anestèsia abans d'una operació, i aquest va ser el símil que va utilitzar per explicar-los que havia decidit morir. "Els vaig dir: 'Voleu la veritat o una mentida?' I em van respondre que la veritat. Llavors els vaig explicar que al papa no l'operarien, que el papa volia descansar", recordava abans de morir.

A la germana d'en Luis i al seu pare els va costar molt acceptar que havia decidit morir i en alguna ocasió, fins i tot, van intentar dissuadir-lo: "La meva germana em deia: 'Però si encara es pot parlar amb tu, si tens el cap molt clar, aguanta'. Però jo sempre li deia que justament això empitjorava les coses."

En aquest sentit, en Luis ho tenia molt clar. Deia que a la vida havia sigut molt feliç, que "era un gamberro, amb el bon sentit de la paraula, sempre explicant acudits, rient i fent bromes" i que si l'estimava s'havia de quedar amb això i deixar-lo marxar. I ho va aconseguir.

Els seus tres fills, el seu pare i la seva germana van acabar acceptant la seva última voluntat, fent-li costat. La seva germana Elisa, fins al final. Ell va marxar tranquil i convençut: "No sé què passa quan et mors, però el que sí que sé és que els que t'estimen sempre t'enyoraran."

Cinc anys de la llei de l'eutanàsia

La llei de l'eutanàsia va ser aprovada definitivament pel ple del Congrés dels Diputats el 18 de març de 2021, amb 202 vots a favor, i va entrar en vigor el 25 de juny, tres mesos després de la seva publicació.

Aquesta nova llei reconeixia, doncs, un nou dret, el de rebre ajuda per morir dignament a aquelles persones que ho sol·licitessin i que complissin amb els requisits legalment establerts:

• Ser major d'edat.
• Patir una malaltia "greu i incurable" o bé un "patiment greu, crònic i impossibilitant" que provoqui un "patiment físic o psíquic intolerable".
• Disposar per escrit de la informació referent al procés mèdic, inclosa la possibilitat de cures pal·liatives.
• Prestar consentiment informat previ, el qual s'ha d'incloure a la història clínica del pacient.

Comissió de Garantia i Avaluació

Un cop feta la primera sol·licitud, el metge o metgessa ha de verificar els requisits i començar un procés de diàleg i reflexió amb el pacient. Després, el pacient ha de presentar una segona sol·licitud i el metge o metgessa haurà de consultar amb un professional mèdic consultor per corroborar que es donen tots els requisits estipulats a la llei.

Tot seguit, el cas passa a la Comissió de Garantia i Avaluació, un òrgan multidisciplinari que fa un control previ a la prestació i resol les reclamacions que els pacients li facin arribar. Aquesta Comissió també ha de designar dos membres, un professional mèdic i un jurista, per verificar els requisits i emetre un informe. Aquest informe s'ha de lliurar a la presidència de la Comissió, que l'ha de fer arribar al metge o metgessa responsable per tal de procedir a l'eutanàsia.

Si durant el procés es rebutja la sol·licitud, el pacient pot recórrer contra la decisió a la Comissió de Garantia i Avaluació, i si aquesta també la rebutja pot recorre-la per via judicial.

Un cop aprovada l'eutanàsia, es pot fer en centres públics, privats o concertats, o bé al domicili del pacient. Hi ha dues vies per rebre-la: l'administració directa al pacient d'una substància per part de l'equip assistencial o el subministrament al pacient d'una substància amb la finalitat que ell o ella mateixa se la pugui administrar.