El trencaclosques de Bòsnia, 30 anys després dels Acords de Dayton: una herència enverinada

Arribes a Sarajevo, la capital de Bòsnia i Hercegovina. Agafes el cotxe, surts de la ciutat i enfiles una carretera de muntanya. Al cap de poca estona, un cartell de grans dimensions et dona la benvinguda a la República Srpska. Has canviat de país? Has travessat alguna frontera internacional? No.

La República Srpska és una de les dues entitats en què va quedar dividida Bòsnia i Hercegovina després de la guerra. Una partició física i una segregació etnicoreligiosa de facto consagrada als Acords de Pau de Dayton, que es van definir a la base militar del mateix nom --situada a Ohio, als EUA-- el novembre del 1995 sota el patrocini del llavors president nord-americà, Bill Clinton.

Uns dies després, el 14 de desembre d'aquell any, Slobodan Milosevic, Franjo Tudjam i Alija Izetbegovic van firmar el document a París.

Els Acords de Dayton van néixer de les cendres d'un conflicte brutal sorgit de la desintegració de l'antiga Iugoslàvia. Trenta anys després, milers de persones continuen desaparegudes.

El trauma per les violacions sistemàtiques és viu, i perdurarà en l'estigma dels nens i nenes que van néixer d'aquelles agressions. Víctimes i botxins es creuen pel carrer. Polítics serbobosnians glorifiquen criminals de guerra convictes com Radovan Karadzic i promouen el negacionisme amb la seva enorme màquina de propaganda.

Arreu del país, familiars dels 100.000 morts que va deixar el conflicte encara els ploren: només cal assistir a les trobades periòdiques que fan al centre de Sarajevo els pares i mares dels 1.600 menors que van perdre la vida durant els 1.425 dies de setge, el més llarg de la història moderna.

Recentment van saltar a la premsa internacional els anomenats safaris humans a Sarajevo per a rics europeus i turistes serbis. Un altre capítol de tanta atrocitat.

Inoperància institucional i vincles amb Moscou

En una zona d'Europa, els Balcans, arrasada pel pitjor conflicte que havia viscut el continent des de la Segona Guerra Mundial, els Acords de Dayton de 1995 van crear una arquitectura institucional complexa amb aires de Frankenstein. És imprescindible fer-ne cinc cèntims per entendre l'herència que va deixar la guerra i per què Bòsnia i Hercegovina té tantes dificultats per aixecar el cap i construir-se un camí propi.

Des de la firma dels acords, la república de Bòsnia i Hercegovina té una presidència tripartida i rotatòria que representa els tres grups: els bosníacs --musulmans--, els serbobosnians --cristians ortodoxos-- i els bosnianocroats --cristians catòlics. Els uns bloquegen els altres, i cada cicle electoral evidencia com els líders exploten les rancúnies en benefici propi.

A més d'aquesta estructura, la república es va partir en dues entitats amb les seves pròpies institucions: la Federació de BiH i la República Srpska, que dotava els serbobosnians d'una administració pròpia, amb capital a Banja Luka, i el seu propi president.

Erik Hauck, delegat de la Generalitat al sud-est d'Europa durant vuit anys i expert en els Balcans, em comenta, molt crític, que Dayton va acabar recompensant els agressors.

Milorad Dodik és l'home fort dels serbobosnians i ha ocupat el càrrec de president de la República Srpska durant molt temps, amb un règim cada cop més autoritari, nacionalista radical, partidari de la secessió, pròxim al president serbi Aleksandar Vucic i aliat de Moscou en un context de guerra a la veïna Ucraïna.

Per una decisió judicial, Dodik va plegar a l'estiu, i això ha conduït a les eleccions anticipades que se celebraran aquest diumenge a la República Srpska. Canviaran les coses? Tothom ho dubta. La República Srpska és un dels cavalls de Troia de Vladímir Putin dins d'Europa.

Segregació ètnica, desconfiança profunda

A més de tenir les seves pròpies institucions, la República Srpska és un territori homogeni, pràcticament lliure de musulmans en un país, Bòsnia i Hercegovina, on la majoria de la població és d'aquesta religió.

La desconfiança mútua és profunda. Així ho vam constatar fa tres anys durant un viatge a Bòsnia coincidint amb el trentè aniversari de l'esclat de la guerra. I, pel que m'expliquen, la situació continua sent molt similar.

Durant aquells dies vam visitar dos pobles de la República Srpska separats per pocs quilòmetres, on es veia la complexitat d'aquesta divisió territorial: Sokolac --habitada per serbobosnians ortodoxos, sense musulmans-- i Sahbegovici --on només viuen musulmans, però amb només 25 habitants.

És inevitable que, trenta anys després de la fi del conflicte, uns i altres es parlin i es coneguin. Però el discurs és de malfiança.

Paradoxes de la història, una de les ciutats símbol d'aquella guerra, Srebrenica, on es va perpetrar un genocidi contra la població musulmana masculina, és també dins de la República Srpska. Els seus habitants s'esllangueixen amb la vista posada al cementiri de làpides blanques on es van enterrar les víctimes d'aquella massacre. Encara avui es troben noves fosses.

Laboratori per a Gaza i Ucraïna

D'aquell viatge del 2022 a Bòsnia i Hercegovina vaig extreure lliçons universals doloroses. Els altos el foc o acords de pau són papers que firmen els líders de torn amb les bombes caient i els trets sonant.

En alguns casos aconsegueixen mantenir-se en peu sense que ningú els violi a gran escala, com va ser el cas dels de Dayton. I això ja és molt, sí: els civils deixen de morir en massa i la vida quotidiana torna més o menys a la normalitat. Veurem què passarà amb Gaza. O amb Ucraïna. Si s'arriba a algun acord ferm per aturar de veritat les matances… què vindrà després?

Bòsnia i Hercegovina és, en aquest sentit, un laboratori. L'experiència d'aquests trenta anys mostra que quan les bombes callen comença un llarg camí de reconstrucció i reconciliació. La factura física i psicològica és brutal. Algunes ferides no es curaran mai. El país queda segrestat durant dècades per fantasmes del passat perpetuats en el present.

Esperant la UE amb reformes pendents

Transparència Internacional considera Bòsnia i Hercegovina un dels països més corruptes d'Europa i la urgeix a abordar una reforma judicial profunda. També és un dels estats més pobres del continent.

Quan va esclatar la guerra, l'any 92, Bòsnia i Hercegovina estava fent la transició d'una economia socialista a una de lliure mercat. La guerra va truncar el procés. Avui l'Estat i l'exèrcit controlen un 70% del PIB i l'atur crònic expulsa molts joves.

Bòsnia i Hercegovina no va poder presentar la seva candidatura a la UE fins al 2016, i Brussel·les no la va reconèixer com a candidata fins al 2022: va ser l'última dels Balcans a aconseguir-ho, i ara comparteix estatus amb països com Albània, Geòrgia, Moldàvia, Montenegro, Sèrbia, Turquia o Ucraïna.

Si preguntes a qualsevol ciutadà de la multicultural Sarajevo, et dirà que el que més volen és pertànyer a la UE i l'OTAN: així se sentirien més protegits i segurs en un entorn que perceben com a hostil.

Un "protectorat" sota tutela exterior

A la pràctica, els Acords de Pau de Dayton --que en realitat van ser més un alto el foc que uns veritables acords de pau-- van convertir Bòsnia i Hercegovina en un "protectorat", em recorda Hauck. Tres dècades després, el país encara està tutelat per l'alt representant de la UE per a Bòsnia i Hercegovina --càrrec que avui ocupa l'alemany Christian Schmidt--, que té com a funció supervisar la implementació dels Acords de Dayton i que té la capacitat potencial per intervenir, vetar o imposar lleis.

A Bòsnia i Hercegovina no va existir cap procés constituent, no es va obrir cap procés formal de reconciliació a l'estil de Sud-àfrica. El que havia de ser una situació provisional ha acabat sent una estructura definitiva de dinàmiques enquistades.

Durant aquell viatge de fa tres anys vaig conversar amb Erna Mackic, investigadora del Post-Conflict Research Center de Sarajevo. Em recordava que Bòsnia ha estat durant segles una cruïlla d'Europa, un país multiconfessional i multicultural.

A Sarajevo només cal fer uns pocs passos per veure una església catòlica, una d'ortodoxa i una mesquita. Per això, Mackic defensava que el país ha de lluitar contra la llosa del passat, de la guerra, i tornar als orígens.

El seu desig el comparteixen els joves bosnians, de tots els grups, que volen girar full, cansats de l'ombra d'una guerra que no van viure, però que els va deixar empremta perquè hi van morir pares, mares, avis o germans, i que els aboca a una sensació permanent de paràlisi.