El tresor arqueològic submergit de Baia, la ciutat on estiuejaven Juli Cèsar, Ciceró i Adrià
El mar de Nàpols, al sud d'Itàlia, amaga a les seves profunditats el tresor arqueològic submergit més gran del món: les restes de l'antiga Baia, que fa uns 2.000 anys va ser destinació turística estiuenca dels romans més poderosos.
Res ni ningú no va poder impedir que les vil·les, les termes i els mosaics acabessin sota l'aigua per un fenomen volcànic lent i inexorable, que ha tingut un paper decisiu, això sí, en el fet que les restes hagin arribat fins als nostres dies.
La història de Baia recorda la mítica Atlàntida, una urbs bella i fastuosa engolida pel mar, però en aquest cas les restes de la seva glòria pretèrita són ben visibles a cinc metres sota les onades que banyen Pozzuoli, en una zona d'alta activitat volcànica.
"Aquestes estructures necessiten una atenció constant; parlem del jaciment submergit més gran del món en un context delicat", explica a EFE el director del Parc dels Camps Flegreus, Fabio Pagano.
La "dolce vita" de Baia
Al final de l'era republicana de Roma, al segle I aC, Baia era un dels enclavaments vacacionals predilectes dels patricis, erigit en el cràter d'un terreny d'intensa activitat volcànica que els grecs van batejar com a "flègre" (ardent).
El lloc, davant del temible volcà Vesuvi que el 79 dC va arrasar Pompeia, atreia els aristòcrates per les seves "dues ànimes": Baia era regada per preuades aigües termals i un clima benèvol, mentre que Pozzuoli era un dels ports més pròspers del Mare Nostrum.
"Era la terra de la 'dolce vita'", resumeix el director del parc. No hi havia personatge il·lustre en aquella Roma sense un palau en aquesta zona, des de Juli Cèsar a Ciceró, Neró o l'emperador filòsof Adrià, que precisament va morir en aquesta ciutat.
Quan la terra es va enfonsar
No obstant això, a mitjans del segle IV dC, els habitants d'aquelles mansions "a primera línia de costa" van començar a notar que, per alguna raó, la terra s'enfonsava i el mar avançava.
El problema de Baia era el bradisisme, un fenomen propi de zones volcàniques que fa que l'altura del sòl variï en funció del magma que acumula a les seves profunditats, com si la terra s'inflés i es contragués en una respiració mil·lenària.
Aquest inexorable enfonsament va obligar els patricis a abandonar les seves propietats. Quan el bradisisme es va aturar, cap a l'any 650 dC, els edificis ja eren al fons del mar.
La zona, a uns 500 metres de la costa, està protegida i s'hi impedeix el trànsit de vaixells. Només s'hi pot accedir a través d'unes quantes empreses autoritzades per practicar submarinisme entre les ruïnes.
Un passeig sota el mar
Sota l'aigua, el primer edifici a aparèixer és una fastuosa vil·la amb un mosaic gairebé intacte i decorat amb peixos, curiosament els mateixos que ara hi pul·lulen per sobre.
Encara s'hi conserven alguns murs, ara colonitzats per corals, així com paviments de marbre, columnes i les restes de les canalitzacions del que un dia van ser unes termes. Aquest vídeo mostra el resultat d'una immersió a la zona:
La sorra tapa bona part dels mosaics, perquè només així poden ser protegits dels bacteris, però a poca distància d'aquesta vil·la també queda a la vista un altre enorme mosaic de peces blanques i negres i formes circulars al fons del mar.
L'únic mosaic que representa figures humanes va ser descobert fa pocs anys i servia per embellir un complex termal: al paviment, dos homes combaten eternament, ara sota les onades.
L'equip de submarinisme també permet arribar fins al Nimfeu de Claudi, ple d'estàtues, i la vil·la d'una de les famílies més influents, els Pisons, mentre que moltes altres peces són custodiades en museus com el Castello Aragonese, que corona la badia.
Ha pujat un metre en 10 anys
El Parc Submergit de Baia, que es va començar a descobrir el 1969 per la troballa de dues escultures, és un jaciment excepcional.
Els experts fan un control constant dels moviments tel·lúrics que segueixen forjant-se al subsòl, i és que els Camps Flegreus es componen de 24 volcans, molts de submarins i extremament actius.
Prova d'això és que el mateix fenomen que va inundar Baia encara podria fer-la ressorgir algun dia, perquè està en fase ascendent. "La terra s'està enlairant; en menys de deu anys ha crescut un metre", assegura Pagano.
Mentrestant, Baia, "la ciutat més amena i esplendorosa del món" en paraules d'Horaci, seguirà sorprenent qui es capbussa en el seu passat, sempre a mercè dels capricis de la terra "ardent" que la va veure néixer i que en va decretar la fi.
