Elegia a Robe Iniesta i a una part de mi que mai no vaig gosar ser

Érem llunyanament parents, però vitalment oposats. Ell, criat a Plasència, fugint d'una terra que estimava i odiava alhora. Jo, fugint per motius diferents, però també fugint.

Extremenys tots dos. Desvinculats tots dos. Només que ell ho cridava i jo ho silenciava.

Mentre jo estudiava a la Universitat, els seus pares, que no sabien què fer amb ell, li van posar una botiga de llaminadures. Quedava clar --o això semblava aleshores-- quin dels dos era al camí correcte.

Poc després vindrien la droga, el carrer, la música com a única taula de salvació. Però el temps ha demostrat que les persones no som mai la suma dels nostres actes. I que, potser, un dels dos estava equivocat.

El seu triomf musical --tan treballat, tan tardà, tan merescut-- va arribar just quan jo m'allunyava de l'Alta Extremadura, la nostra terra, tan dura i tan fonda. Em distanciava convençut que el món era més gran, que el periodisme i la política internacional m'esperaven, que el rock bast, el costumisme de bar, la ràbia del punk i el costellam eren coses superades. Així, amb aquesta arrogància, vaig menystenir allò que ell estava creant, fins i tot quan ja era mite.

Recordo el dia que un desconegut Robe, encarnat en Jesucristo García, va sortir al "Plastic", de Tinet Rubira. Jo només pensava en la vergonya dels familiars. La meva vergonya.

Plasència el rebutjava i ell la insultava amb la mateixa passió amb què la necessitava.

L'alcalde li va prohibir concerts perquè deia que "enverinaven la joventut". Robe li va respondre: "Tocarem a Plasència quan ens doni la gana." No hi va tornar fins al 2002, i encara així, a Cáceres.

Robe Iniesta i Catalunya

Després va venir la seva etapa més desconeguda: Catalunya.

Per un temps vam coincidir en l'espai i en el temps. Literalment expulsat de casa, va anar a petar a l'extraradi de Barcelona, on va trobar, a la força, un espai per repensar-se.

Va formar el grup Q3 (els cutres), que no va deixar cap gravació. I va viure la Barcelona salvatge d'aquells anys, que ara enyoro i no vaig saber aprofitar.

El cas és que la cosa va degenerar. Els seus propis companys de grup el van arribar a apallissar a causa del seu mal caràcter.

Va acabar vivint en una furgoneta amb un buldog que es deia Angelito. Mig al carrer, mig perdut. Però també inesperadament viu.

En aquella misèria catalana va conèixer Albert Pla. Imagina'ls junts: dos esperits bojos, lliures, lúcids, irreverents.

No va ser un final trist. Va ser un renaixement. Allò li va permetre tornar. Tornar a la Bibi, als fills. A poc a poc es va cansar del costo i de la coca. Va néixer un nou Extremoduro: més serè, més exigent, més profund.

L'adeu al nihilisme

Va estudiar gramàtica a la UNED per escriure més bé. Va reconstruir el grup. Es va afartar de l'anarquia d'abans, dels concerts en què el bateria s'adormia i el baixista tocava desendollat. Volia solidesa, coherència. I van venir discos que avui formen part del nostre patrimoni emocional: Agila, Canciones Prohibidas --el títol escrit literalment amb cocaïna--; Yo, Minoria Absoluta; La Ley Innata. Quaranta-cinc minuts dividits en quatre moviments. Una obra total.

Però jo no hi era. Jo continuava lluny. Deia que "havia perdut la grapa". La veritat és que era jo qui havia perdut la capacitat d'entendre la fragilitat. Ell es feia més líric, més humanista, més complex. Jo em feia més rígid. Més correcte. Més professional.

En aquesta distància autoimposada vaig veure com les seves lletres i la seva energia el convertien en una figura essencial de la música contemporània. Sense promocions. Sense artificis. Defensant la discreció, el treball artístic i la coherència vital més difícil d'assolir: l'autenticitat.

Amb els anys, va anar abandonant el nihilisme i es va lliurar a un humanisme profund, que ja treia el cap a Material Defectuoso:

Vaig reconciliar-me amb la seva música gràcies a Ella. Ella, que en la seva vitalitat adolescent va guardar lletres que jo havia bandejat. Ella em va mostrar com m'equivocava.

Els governs d'Extremadura també van fer la pau amb ell. I es va instal·lar a l'ombra del Calvitero. Ell va saber tornar. Jo, no del tot.

Ell representava el caos, la intempèrie, la vida viscuda sense corretges. Jo, l'ordre, la responsabilitat, el compromís. Mai no em vaig permetre viure com ell: lliure, erràtic, trencat, genial. I ja és tard. Ja és impossible viatjar als excessos i viure la vida a batzegades.

La botiga de les llaminadures, al final, va tenir més sentit que els meus llibres i els meus viatges pels camps de batalla. Llibertat, imperfecció, desordre, veritat.

I jo, exactament en l'home que el món demanava, però no sempre en l'home que jo necessitava ser. Això sí, teníem en cosa en comú: estar tips de tants comiats.

Ell es va trencar i es va reconstruir. Jo no m'he trencat mai… i fa poc he descobert que això també deixa cicatrius. Però no hi ha victòria en això. Ni tampoc derrota.

Ell va sobreviure a ell mateix. I jo he sobreviscut a coses, ja us ho dic, que no sap ni Déu.