És una de les primeres causes de mort en els joves d'entre 15 i 35 anys a Catalunya. Però és un tabú. No se'n parla. Alberto Gómez és periodista, va néixer a Jerez de la Frontera. Tenia 18 anys quan va morir el seu germà Eduardo, amb 25 anys. Ara en té 44. I ahir, a "El matí de Catalunya Ràdio", explicava que la mort del seu germà és encara un tabú a la seva família.
A casa meva la mort de l'Eduardo, el meu germà, es va convertir en un tabú. No n'he parlat mai amb els meus pares. Mai. 25 anys sense haver-ne dit gairebé ni una sola paraula amb el meu pare o la meva mare. Fa pocs dies he anat al cementiri i no els hi he dit. No perquè ho vulgui amagar sinó perquè sé que la seva resposta serà un silenci horrorós.
L'Alberto fa 26 anys va perdre un germà. Però els seus pares aquell dia van perdre un fill.
Si tu saps que l'altra persona no contestarà o no sabrà què dir-te o fins i tot intueixes que li faràs mal explicant-li que has anat al cementiri a veure el seu fill, no ho fas. És veritat que hi ha un cert grau de diferència quan és el teu germà i quan és el teu fill. Jo no em puc posar a la pell dels meus pares. Evidentment deu ser molt més gros el que han passat ells.
Durant molts anys l'Alberto no suportava que ningú pronunciés el nom del seu germà, Eduardo, o la paraula "suïcidi". No va ser fins fa poc més d'un any quan va decidir fer el pas i enviar un correu per afegir-se un grup de dol de llarga durada que l'organitza una entitat que es diu Després del Suïcidi, Associació de Supervivents, que ara ha fet 10 anys.
És molt dur, són dues hores molts intenses. Els silencis que hi ha entre un que agafa la paraula i el següent són silencis molt més pesants que els que hi ha a la ràdio. Expliquem coses que, amb una mica d'esforç, ho fem amb més naturalitat, una naturalitat que no trobem fora. El denominador comú és que quasi ningú en parla fora amb la família ni amb ningú.
Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS) cada any hi ha 800.000 morts per suïcidi. Cada 4 segons una persona al món es treu la vida.
Ahir l'Alberto, que el va portar l'Anna Punsí al seu espai d'"El matí de Catalunya Ràdio" "Les cares del crim", ens va ensenyar que compartir el que es viu, sentir-se acompanyat i recordar aquelles persones que ja no hi són però que han tingut tota una vida és la millor manera de seguir endavant.
Ahir l'Alberto, després de sortir a la ràdio, va rebre molts missatges. Molts. Un de molt especial. Si avui ens escolta aquesta persona, que recordi que, com diu l'Alberto, hi ha moltes sortides que permeten deixar de patir. Sortides que són aquí, a la vida, tot i les nits més fosques, que també existeixen.
