"En guàrdia!": l'Ateneu Barcelonès recupera l'esgrima històrica després de 140 anys
Si vols aprendre l'antic art de l'espasa, a l'Ateneu Barcelonès pots aprendre esgrima històrica o antiga. És un art marcial que combina història, cultura i esport. Té poc a veure amb l'esgrima esportiva o olímpica que tots coneixem, ja que no segueix cap norma. Tampoc s'assembla gaire als duels que estem acostumats a veure a la pantalla gran o llegir a les novel·les, sovint llargs, teatralitzats i exagerats.
El que fa l'esgrima històrica és recrear fidelment les tècniques d'autodefensa dels antics duels de cavallers, inspirades de manera rigorosa en els textos originals dels mestres d'esgrima, els tractats dels segles XIV al XIX. La finalitat no era l'oci, ni entrenar cavallers ni soldats, sinó instruir aquells qui es batien en duels, que en aquella època estaven a l'ordre del dia.
El mestre de l'escola de l'Ateneu, Carles Tudó
L'esgrima històrica és l'art de ferir sense ser ferit
"El Renaixement italià, per exemple, era una època molt perillosa on tenies dret a defensar-te i t'interessava no tant matar a l'altre com evitar que et fessin mal" diu Tudó. Per ell "practicar esgrima històrica és com reviure un món que ja no existeix. Sé que hi ha persones que ressonen amb aquesta idea... i quan venen a fer classe els sé reconèixer".
L'Ateneu i l'esgrima
L'esgrima va començar a l'Ateneu Barcelonès, a petició dels socis, l'any 1887. Va arribar a tenir la seva pròpia sala d'esgrima, ben equipada amb tota mena d'armes, i fins i tot un gimnàs.
El mestre per excel·lència va ser Josep Bea Arnal, un dels principals impulsors de l'esgrima a Catalunya. Ara, 140 anys després, l'Ateneu recupera el llegat de l'antic mestre en forma de taller.
El coordinador del taller, Jordi Carrasco, ens explica que en aquest curs "es fa un viatge al passat".
"El nou mestre d'esgrima pren el relleu de l'antic mestre 140 anys més tard. Recuperar aquesta tradició dins de l'Ateneu, en aquest cas des d'una visió molt més històrica i rigor documental", diu Carrasco.
Aprendre esgrima antiga, defensa, és "fer un viatge a través de l'evolució d'aquesta art marcial europea, des dels primers tractats medievals del segle XIV fins a les sofisticades tècniques de l'escola bolonyesa dels segles XV i XVI, sense oblidar el desenvolupament del sabre clàssic".
S'aprèn com es combatia realment, quines eren les normes, les estratègies i els principis tècnics que regien aquests enfrontaments
L'espasa
L'únic element essencial per poder practicar esgrima històrica és l'espasa. Es busca el realisme utilitzant rèpliques d'armes pesants i cadascuna marca una època i un estil.
D'espases hi ha de molts tipus, com el floret, l'estoc, l'espasa llarga, que es fa servir a dues mans, o el sabre, que "és una arma que pesa aproximadament uns 800 grams, essencialment de camp de batalla, de cavalleria, per poder fer talls terribles mitjançant la curvatura que afavoreix l'acció de tall".
"Amb els tractats i els diferents tipus d'espases podem reconstruir aquestes tècniques com si fos un exercici d'arqueologia esgrimística", explica Carles Tudó.
El mestre d'esgrima
El mestre d'esgrima era un professional que ensenyava l'ús de l'espasa i d'altres armes blanques similars com la daga, el punyal, el bastó... Transmetia els coneixements als soldats i cavallers heretats per tradició oral.
A la Barcelona del segle XVI si algú volia aprendre a fer servir l'espasa amb els millors mestres el lloc perfecte era al carrer Ciutat. Allà hi havia l'única sala d'armes de la qual tenim referència. La va obrir la confraria de mestres d'armes i d'esgrima l'any 1510 sota la protecció de Sant Jordi en un temps en què a Europa estaven de moda les escoles on aprendre a batre's en duel.
No va ser fins a l'aparició de les armes de foc i conseqüentment la decadència de les armes blanques per a la guerra, que cap a finals de segle XIX l'esgrima es va convertir en una pràctica esportiva i van passar a practicar-se als gimnasos i en alguns clubs d'elit.
