Entre el trauma i l'oblit: Mariúpol, la ciutat arrasada pels russos que vol enterrar la guerra
Fa més de tres anys i mig, el maig del 2022, que les tropes russes van capturar Mariúpol, a la regió de Donetsk, després d'un brutal setge de tres mesos. Mai s'ha confirmat el nombre exacte de morts, però es calcula que la xifra supera els 25.000.
Rússia ha obligat els ciutadans d'aquesta ciutat ucraïnesa a adoptar passaports russos si volen rebre assistència administrativa, tenir permís de conduir o altres serveis. I també intenten eliminar qualsevol rastre de la guerra i de la memòria dels qui aquí van perdre la vida.
La gran tragèdia del teatre
La imatge del Teatre de Mariúpol en runes va fer la volta al món. S'havia convertit en el principal refugi antiaeri de la ciutat i, malgrat haver-lo marcat amb un rètol gegant al terrat on es llegia "Nens", Rússia el va atacar. Es calcula que hi van morir centenars de persones, entre les quals, moltes criatures.
El teatre va esdevenir una gran fossa comuna i un escenari d'un crim de guerra. Però les noves autoritats han decidit reformar-lo i tapar qualsevol senyal del que hi va passar.
Aquest desembre l'estan acabant de reconstruir per poder-lo inaugurar per les festes de Cap d'Any. Desenes de treballadors s'afanyen a pintar-ne els relleus, a penjar-hi la decoració i assegurar-se que funcioni tot el mecanisme de l'escenari, que serà giratori.
El Vasili Navajatko, cap del projecte de reconstrucció del Teatre Dramàtic de Mariúpol, dona les últimes instruccions als operaris: "Només falten les butaques, les cortines i acabats com els canelobres, llums... Hi deixarem entrar els artistes perquè hi facin la primera actuació a finals d'any".
Després de visitar tots els racons de l'espai renovat, preguntem a Navajatko si tenen previst col·locar-hi alguna placa o fer-hi algun acte --durant la inauguració-- per commemorar les víctimes de la tragèdia: "Quantes persones van morir, aquí? No ho vaig veure amb els meus propis ulls, és a dir, només és possible basar-se en les diferents versions."
Sobre el monument, ja hi ha un petit pedestal de l'antic teatre on a vegades hi porten flors
Altres responsables municipals justifiquen que qui vulgui honorar els seus morts pot anar a visitar-los al cementiri.
Les tombes molestes dels parcs infantils
Durant el setge, molts ciutadans van morir a casa seva o al carrer, i els seus familiars i veïns improvisaven sepultures a qualsevol espai públic. Ara, aquestes tombes --ja buides-- són una nosa per als veïns.
Els veïns del carrer Glinka han fet pública una petició a les xarxes socials per demanar a l'Ajuntament que tapi els forats que hi ha al costat del parc infantil. Això ha generat debat, perquè hi ha altres usuaris que defensen que cal preservar la memòria dels que van morir en aquest barri.
En Serguei, un veí que passeja per l'espai, està d'acord que cal cobrir les fosses: "Això era un enterrament temporal. Si les restes ja s'han enterrat en un altre lloc, per què s'ha de deixar això així?".
La Svetlana se suma a la conversa per donar-li suport: "Estic d'acord que cal posar-hi terra i que s'ha d'arreglar".
La planta d'Azovstal, intacta
El que les autoritats no poden esborrar del paisatge és la immensa fàbrica d'Azovstal, que es veu des de qualsevol punt de la ciutat perquè comprèn més d'onze quilòmetres quadrats de la zona portuària.
La planta metal·lúrgica es manté intacta des que els russos van conquerir Mariúpol el 2022 i ningú hi pot entrar perquè encara hi ha explosius.
Les batalles en aquest espai van ser molt dures: centenars de soldats ucraïnesos van aguantar sense rendir-se dins dels túnels, totalment assetjats per les forces russes.
El que va ser un símbol de la resistència ucraïnesa s'ha convertit ara en un dels últims vestigis de la guerra a Mariúpol; un vestigi que a la nova administració li costarà molt fer desaparèixer.
Els records dels nens del setge
El record del setge també perviu entre les noves generacions, que creixeran marcades per aquells fets. Sobretot, els nens que van sobreviure a la batalla per la ciutat i que ara, quatre anys després, tenen prou perspectiva per reflexionar-hi.
A l'escola esportiva Master Kick de Mariúpol, una quinzena d'adolescents entrenen boxa. "M'agrada aquest esport perquè et pots defensar tu mateix, pots defensar els teus éssers estimats", diu el Veniamín mentre enfonsa el puny en un sac.
"No vull que em serveixi per a ser soldat, vull ser policia per detenir els criminals", afegeix el Grisha.
Tots ells recorden els tres mesos de combats dins la ciutat molt traumàtics i coincideixen que pràcticament els van viure tots sota terra.
La Lera, aleshores, tenia nou anys i té gravada la foscor: "Al soterrani no hi havia llum, estàvem molt espantats, hi dormíem més de deu persones, directament a terra, i sentíem els militars córrer pel pati".
El Veniamín ara en té 14 i explica que, per adormir-se, comptava els xiulets de les bales. A ell i als seus germans els tocava sortir al carrer a buscar farinetes i llet per als petits de casa. "Anàvem a buscar aigua i llet enmig dels bombardejos i els projectils".
Ens enfrontàvem a la mort per tenir cura de la nostra família
Mentre queien les bombes, el Vladímir, el responsable d'aquesta escola de boxa, mai va deixar d'entrenar els nens de Mariúpol. "Els havíem de distreure del que passava, per això organitzàvem entrenaments cada dia a les 9 en punt, a l'escola 53", argumenta amb un somriure.
El Kirill fins i tot entrenava boxa al soterrani on s'amagava la família, i també al pati quan la mare deixava que hi sortís per practicar amb les barres horitzontals, recorda.
Un altre impacte que tenen gravat a la retina és el moment que van poder sortir dels amagatalls i van veure la ciutat en runes. "Tot estava destruït, cremat, la ciutat era tota grisa. Ara, en canvi, les cases estan pintades de colors bonics" apunta la Lera, que espera que la guerra s'acabi aviat.
El Veniamín es posa seriós i demana torn de paraula. "Espero que les parts arribin a un acord de manera pacífica perquè, quan això passi, finalment podré anar a casa de l'àvia a Ucraïna. La trobo molt a faltar i està delicada de salut".
El presagi de l'Arbre d'Any Nou
L'últim Nadal abans del setge, el 2021, el fort vent va fer caure l'Arbre d'Any Nou de Mariúpol. Per als veïns allò va ser un mal presagi del que estava a punt de passar.
Poques setmanes després, va començar la guerra. Des de llavors no l'havien tornat a plantar, i aquest hivern és el primer cop que l'instal·len, amb el convenciment que, almenys en aquesta ciutat, la guerra ja és cosa del passat.
