Entrevista a Gisèle Pelicot: "No sento ni odi ni ràbia. Estic indignada"

Gisèle Pelicot ha escrit el llibre de la seva història de sofriment i superació. Necessitava explicar-se, un any després del judici contra 51 dels seus violadors i cinc des que va descobrir que el seu marit la va drogar fins a deixar-la inconscient més de 200 vegades.

Explicar com una dona acabada de jubilar ha de fer front a un crim instigat pel seu propi marit i com es pot sortir del pou en què et deixa una confessió així. "Un himne a la vida", el llibre que ara publica, és, també, la història de tres generacions de dones que han decidit agafar el camí del got mig ple davant les dificultats.

Com es troba després del procés en apel·lació d'aquest setembre? I per què treure aquest llibre?

Ara mateix estic més bé, perquè aquest llibre també m'ha permès fer introspecció i balanç de la meva vida. Ara intento reconstruir-me a partir d'aquest paisatge en ruïnes. Inicialment, no tenia cap intenció d'escriure un llibre. Però durant el judici em van arribar ofertes. I després vaig pensar que potser seria útil, que la meva història podria ajudar els altres, per explicar que, malgrat totes les dificultats que afrontem a la vida, podem superar qualsevol cosa.

Això és principalment el que volia transmetre al llibre: enviar un missatge d'esperança a totes aquelles dones que passen per moments difícils.

És un llibre on vostè no amaga res, ni tan sols una de les conseqüències més doloroses d'aquest cas: l'allunyament dels seus fills, especialment de Caroline, que sospita que ella també va ser violada per Dominique Pelicot. Ja no l'anomena ni pare, per ella és el seu "genitor"...

Jo no tinc ni odi ni ràbia. Per descomptat, la traïció la vam viure tota la família. Jo, el que estic és indignada. Puc entendre que per la meva filla sigui extremadament dolorós i el seu patiment m'afecta profundament. Perquè hi ha aquest dubte --de si va ser també violada-- que, per ella, és una condemna a l'infern perpetu. I per això, estic tremendament enfadada amb el senyor Pelicot.

Que ningú no es pensi que una tragèdia uneix una família. Ben al contrari. És una explosió que ho arrasa tot. El 2 de novembre del 2020 [data en què la policia li va explicar què li havia passat] va ser un xoc brutal. Tot plegat va ser molt difícil per mi i vaig intentar protegir els meus fills de tot allò. No ens vam comunicar gaire aquell temps, perquè no volia augmentar el pes del seu patiment. I també per pudor. Perquè soc discreta i reservada en la meva vida personal.

Però la Caroline i jo ens hem apropat més, ara, estem més tranquil·les. Em va trucar just abans de Nadal per veure com em trobava, perquè em van operar a conseqüència de les malalties que aquests homes em van transmetre. Ara parlem per telèfon pràcticament cada nit. Ja estem en procés de guarir-nos.

I la relació amb qui va ser el seu marit, on l'ha col·locada? El llibre explica amb detall els anys de casats i la mirada que vostè té sobre el senyor Pelicot no és de rancor.

Quan vaig conèixer el senyor Pelicot [ja no li diu pel nom de pila] només érem dues criatures. Teníem 19 anys. Ens vam casar molt joves. Dues criatures que s'havien llançat a la vida laboral molt aviat.

Ell havia tingut una infància molt complicada, amb un pare tirànic i autoritari. Jo venia d'una família més amable. I tots dos, amb els recursos que teníem, vam dir-nos a nosaltres mateixos que seríem feliços. Perquè la primera mirada d'amor que vaig rebre va ser del senyor Pelicot.

Quan ell diu al judici que jo vaig ser l'amor de la seva vida, el crec. Fins a un cert moment, és clar. Però ens vam estimar de veritat. Després, com totes les parelles, vam passar moments difícils, malalties, problemes de diners... Però hi vaig fer front amb fortalesa.

I malgrat tot, vostè no va sospitar mai res.

Vaig decidir divorciar-me el 2 de novembre del 2020 quan vaig saber què m'havia fet el senyor Pelicot. Però fins i tot quan el van enxampar filmant sota les faldilles de les dones [un mes i mig abans] em va sorprendre molt, molt, perquè mai no m'havia donat un cop baix.

Evidentment, no sabia encara què havia tramat aquells darrers deu anys en què jo vivia sota anestèsia general. El meu món es va esfondrar quan vaig descobrir la magnitud de la tragèdia que em queia a sobre.

El llibre explica molt bé el dolor, la introspecció i el camí que ha fet des que va marxar de casa seva, a Mazan, aquell dia. Un procés de guariment que la va fer decidir que el judici es fes, finalment, a porta oberta...

Quan vaig descobrir l'abast i l'horror del que havia passat, no volia que ningú se n'adonés, ni que sabés qui era jo. Em vaig amagar i vaig fer tot el possible per evitar que es parlés de mi. Quan van començar a aparèixer articles a la premsa, llavors, vaig agafar por.

I després, a mesura que passava el temps, els meus fills, sobretot la meva filla, em van dir: "Però, mare, t'hauries d'oposar a un judici a porta tancada, perquè els estàs fent un regal meravellós". Li vaig dir que no, que no estava preparada. Volia que fos totalment a porta tancada, sense premsa implicada. Perquè tenia por que es publiquessin els vídeos. Em feia tanta vergonya!

Però en aquella època, i ho explico al llibre, anava a caminar moltes hores. I al final vaig pensar que potser la Caroline tenia raó, que aquesta vergonya havia de passar a l'altra banda.

Aquesta és, des d'ara, la frase que la representa: "Cal que la vergonya canviï de camp". És conscient que ha transformat la manera de fer front a la vergonya d'una agressió sexual?

És que aquesta vergonya la suporten les víctimes. És un doble càstig. És un patiment que ens infligim a nosaltres mateixes. I hem de lluitar contra aquesta vergonya de manera individual per treballar pel bé col·lectiu. Aquest judici ha permès a les dones poder parlar-ne en veu alta.

Cada vegada que veia aquelles dones arribar al tribunal d'Avinyó jo mateixa em sorprenia. Perquè no m'imaginava que les meves paraules estaven tenint un eco tan ampli, fins i tot més enllà de les nostres fronteres. Em pensava que acabaria sent una notícia de tres línies a la pàgina de successos. I a mesura que passava el temps, vaig sentir una responsabilitat envers aquestes dones. I els en dono les gràcies, perquè em van donar una força increïble. Sense elles, no hauria pogut arribar al final.

Com vau poder suportar, durant tres mesos i mig, el relat dels 50 homes que us van violar, dient que el que havien fet no era una violació?

Vivim en la societat de la negació, una societat patriarcal i sexista. Al banc dels acusats hi havia un estol d'individus d'entre 22 i 70 anys, de totes les categories socioprofessionals, que, evidentment, no sabien què significa el consentiment. I quan els van preguntar: "La senyora Pelicot hi va donar el seu consentiment?", van dir que no.

Però, per ells, el marit ja havia donat el consentiment. Així que la senyora Pelicot no calia que donés el seu, de consentiment. Després van negar la violació. Sort en tenia de tots els vídeos que provaven la veritat. Perquè amb tota l'anestèsia general que se'm va aplicar durant aquelles violacions... certament, no recordava res, jo ni sabia que m'havien violat.

Quan vam veure tots aquells homes negant les violacions, els meus advocats va decidir demanar que els vídeos es fessin públics. I fins i tot amb els vídeos emesos ho continuaven negant i dient que no tenien cap intenció de violar la senyora Pelicot. I sabem perfectament que mentien, perquè quan entraven a la web coco.fr, el nom del xat era "Sense el seu coneixement", i se'ls demanava que no portessin perfum ni fumessin i que es rentessin les mans amb aigua calenta. Sabien perfectament què anaven a fer. La seva constant negació em semblava terrorífica, perquè ni tan sols s'adonaven que havien comès un delicte.

La seva manera de capgirar una situació tan difícil de gestionar l'ha convertit en una icona, al final...

A veure, icona... Diria que estic contenta d'oferir la meva història com a exemple i el meu nom com a bandera. Això és cert, perquè el nom de Gisèle estava enganxat a totes les parets d'Avinyó. El sentia cada dia quan arribava i cada vespre quan marxava.

No soc una feminista radical. Soc una dona de 73 anys. Però entenc aquestes dones que volen canviar la societat actual. Jo he fet la meva part oposant-me a un judici a porta tancada per donar aquesta força a d'altres que potser avui, ara, tindran la força de dir: "Trencaré el silenci i m'enfrontaré als meus abusadors". Perquè no hem de tenir por.

Són ells els que haurien d'avergonyir-se'n i tenir por. Són ells els que haurien de tremolar, no les víctimes. I si he pogut donar aquesta força a altres, per mi, això ja forma part de lliurar aquesta batalla al costat de les feministes.

És inevitable, veient-la tan sencera, preguntar-se d'on surt aquesta fortalesa. Hi ha un moment en què vostè explica com la va marcar la mort de la seva mare, quan només tenia 9 anys. Li ve d'aquí?

D'aquí em ve, sí. Aquest llibre també explica la història de tres generacions, el viatge vital de tres dones amb el seu dolor, la seva tragèdia, la seva alegria i la seva resiliència: la meva àvia, la meva mare i jo avui. Crec que ho porto a l'ADN; em van transmetre aquesta força per dir-nos a nosaltres mateixes que ens tornarem a aixecar.

Quan vaig perdre la meva mare, vaig entendre molt ràpidament que ja no seria una nena com les altres, i vaig créixer molt aviat. Aquesta força, sí, me l'havien transmès elles i em vaig dir a mi mateixa que jo hi seria per protegir els altres.

Al final del llibre, vostè no amaga que Dominique Pelicot està sent investigat ara mateix per un assassinat comès els anys en què feia d'agent immobiliari, una època en què ell passava un mal moment professional, a diferència de vostè...

Avui, el senyor Pelicot és presumpte innocent i confio que no sigui l'autor d'aquest crim atroç. Perquè, si no, és un altre descens a l'infern pels meus fills i per mi.

El seu judici ha fet sortir a la llum desenes de violacions sota submissió química i casos de violència dins el matrimoni. Creu que les penes estan adaptades a aquestes noves modalitats d'agressió sexual?

Aquest judici també ha abordat la submissió química, que és una eina de violència, i la violència és una eina de dominació masculina. Això també ha de canviar. Hem d'ensenyar educació, respecte i cura als altres. Però crec que hi ha hagut un despertar col·lectiu amb aquest judici. No dic que les coses canviïn immediatament, perquè la llei que s'ha aprovat recentment que defineix el consentiment és, innegablement, un pas endavant. Però només és un pas petit en un camí molt llarg a recórrer.

Crec que no ho hauríem d'esperar tot dels polítics; també hi ha la manera com ens comportem. De les lleis, n'esperem molt i podem aprovar totes les lleis que vulguem, però si no canviem de mentalitat, no farem avançar la societat.