Esglésies brutals
El brutalisme va emergir com a corrent arquitectònic a mitjans del segle XX. El seu nom prové de l'expressió francesa béton brut (formigó cru) i això ja ens dona una pista: formigó vist, geometries contundents i honestedat constructiva. Però el brutalisme no és només una qüestió de materials, també és una filosofia: fer edificis útils, sincers i potents, però sense disfresses.
L'escriptor i crític d'arquitectura britànic Reyner Banham en va ser un dels seus màxims teòrics i dins d'aquest corrent arquitectònic hi trobem arquitectes tan reconeguts com Alison i Peter Smithson, Le Corbusier, o els espanyols Sáenz de Oiza, Fisac i Fernando Higueras.
El corrent arquitectònic del Concili Vaticà II
En el context eclesiàstic i especialment després del Concili Vaticà II (1962-65), moltes esglésies de nova construcció van adoptar aquest estil arquitectònic perquè encaixava amb la nova espiritualitat que proclamava el Concili. Així, es van començar a construir esglésies sense ornament, on l'espai, la llum i el silenci fossin els protagonistes.
Le Corbusier va tenir una influència fonamental en l'arquitectura brutalista religiosa, tant des del punt de vista formal com conceptual. Encara que ell mai no es va considerar un "brutalista" en el sentit estricte, molts dels seus projectes més avançats de postguerra van ser decisius per obrir el camí a l'arquitectura brutalista religiosa a tot Europa, incloent-hi Espanya. Un fantàstic exemple és el Convent de Santa Maria de La Tourette, situat a Éveux, a prop de Lió.
L'Espanya franquista i el brutalisme
El brutalisme aterra a Espanya en plena etapa del franquisme "desarrollista" (1957-1973), una època de creixement urbà i construcció massiva, i el trobem en edificis de l'arquitectura civil com la facultat de Periodisme de la Complutense de Madrid (Laguna y Castañón), Torres Blancas (Francisco Javier Sáenz de Oiza) o la Casa Huarte (José Antonio Corrales i Ramón Vázquez Molezún). Però també té una presència molt destacada en l'arquitectura religiosa del moment.
Alguns exemples d'arquitectura religiosa brutalista a Espanya serien el santuari d'Arantzazu, a Oñati (Guipuzkoa) dissenyat pels arquitectes Sáenz de Oiza i Luis Laorga, l'església de Santa Anna a Madrid de Miguel Fisac, l'església i el convent de Sant Pere Màrtir (Madrid), també de Fisac, o l'església de Nostra Senyora del Rosari de Filipines, ideada el 1970 per Cecilio Sánchez-Robles Tarín. Però en tota la geografia podem trobar molts altres exemples destacats que reafirmarien la importància que va tenir aquest corrent arquitectònic per la nova església que volia forjar el papa Joan Pau II.
Tot i que moltes persones no troben cap encant al brutalisme per la seva aparença sovint crua i freda, la bellesa de totes aquestes esglésies rau en la simplicitat, en la llum, en la força de la geometria i dels materials nus. Són llocs que conviden al silenci i a la contemplació.
El brutalisme en l'actualitat
Tot i que el brutalisme va tenir el seu màxim apogeu entre les dècades dels 50 i 70 del segle XX, continua generant interès i influència en l'arquitectura contemporània i trobem edificis d'arquitectes internacionalment reconeguts com David Chipperfield o Herzorg i De Meuron que beuen d'aquests referents.
Un dels darrers projectes de Benedetta Tagliabue (EMBT), el Centre Parroquial de San Giacomo, a la ciutat italiana de Ferrara, també s'inspira en l'arquitectura brutalista eclesiàstica. Aquesta església destaca per la seva estructura orgànica i acollidora, amb formes corbes i l'ús de materials com el formigó o la fusta. El projecte busca reinterpretar l'espai sagrat amb una mirada moderna, oberta i comunitària, tot respectant la simbologia cristiana. La llum natural juga un paper clau, creant un ambient serè i meditatiu a l'interior del temple.
Pots veure el capítol complet d'"Animals arquitectes" dedicat a Benedetta Tabliabue a la plataforma 3Cat.
