Ester Bertran, periodista del "Tot es mou": "Jo, si soc mare, no faré això"
Hi ha una frase que molts pares i mares han dit i que gairebé tots han acabat traint: "Jo, si soc mare, no faré això." L'Ester Bertran, periodista del programa "Tot es mou" de 3Cat, explica com amb la seva maternitat les seves conviccions teòriques van xocar amb la realitat pràctica.
Bertran ho admet sense embuts: ella també era de les que assegurava que no penjaria fotos de la seva filla. Fins que va néixer la Greta -que ara ja té 3 anys-. I, com passa sovint, el primer dia ja estava fent exactament allò que havia jurat que no faria. No com una contradicció dramàtica, sinó com una constatació honesta: la maternitat no va de coherència ideològica, sinó d'adaptació constant.
Criança amb sentit de l'humor
Lluny dels relats edulcorats o de la culpa permanent, Bertran defensa una manera de viure la maternitat "natural", integrada a la vida adulta. La Greta forma part del dia a dia familiar: sopars fora (o "a dins", segons ella), converses inesperades i paraules inventades com "mecessito", una fusió deliciosa entre "necessito" i "mereixo" que resumeix millor que cap manual la lògica infantil.
L'humor no és un afegit, és una eina de convivència per a la família de la periodista. Tant, que fins i tot se'ls escapa el riure quan els toca "renyar-la". I d'aquest cúmul de situacions quotidianes --l'entrada a l'escola, la competència silenciosa entre famílies per una plaça, la sensació que en certs moments no hi ha pares amics sinó rivals...-- n'ha sortit un espectacle on la periodista transforma l'experiència personal en relat compartit.
Ser mare després dels 40: entre la biologia i el calendari vital
Bertran també aborda un tema "encara incòmode": la maternitat tardana. Bertran explica amb claredat el dilema de moltes dones que, després d'estudiar i consolidar una carrera professional, es pregunten en quin moment se suposa que han de parar-ho tot per ser mares. En el seu cas, va tenir la sort de quedar-se embarassada, però no esquiva la conversa sobre la dificultat real que moltes dones tenen a partir d'una certa edat.
Va congelar òvuls als 35 anys --amb una cadena de circumstàncies mèdiques que ho van complicar-- i aborda aquest procés amb una metàfora tan domèstica com contundent: fa una comparació amb un pit de pollastre a la nevera al qual se li acosta la data de caducitat. Humor incòmode, sí, però tremendament eficaç per posar paraules a una experiència que sovint es viu en silenci.
Pantalles, personatges i confusions generacionals
Un altre dels temes que explica Bertran és la relació amb les pantalles. A casa intenten retardar-ne l'ús, tot i que la realitat, un cop més, s'imposa. La Greta va cantar abans la sintonia del "Titó" que moltes paraules bàsiques, probablement perquè a la llar d'infants hi era present. El "Mic" el coneix, però en un ordre invertit: primer com a joguina, i després com a personatge televisiu. Una anècdota que il·lustra com els infants construeixen el món amb una lògica pròpia, sovint molt més flexible que la dels adults.
