Estrella Morente: "M'entristeix que no s'escolti el que vaig enviar a Rosalía"
Estrella Morente fa vint-i-cinc anys que canta flamenc. Filla d'Enrique Morente, una de les figures cabdals de la música del segle XX, ha construït una trajectòria pròpia marcada pel respecte absolut a l'ofici, l'exigència artística i una manera molt personal d'entendre la música com a transmissió d'ànima. A "Col·lapse", la cantaora parla amb franquesa del seu moment vital i professional, del reconeixement rebut, del seu nou disc i també d'un tema d'actualitat que aquests dies ha generat molt debat: la seva col·laboració amb Rosalía.
Agraïment i decepció
La participació d'Estrella Morente juntament amb Sílvia Pérez Cruz a "La rumba del perdón", una de les cançons del nou disc de Rosalía, "Lux", ha estat molt comentada aquesta setmana. Morente explica que la proposta va arribar amb naturalitat.
Rosalía sempre ha sigut molt admiradora de la casa Morente.
"Em va proposar participar al disc i així ho vaig fer", explica.
Tot i l'agraïment, però, admet que el resultat final li va generar tristesa. "Li vaig enviar una feina molt treballada, molt especial, on hi vaig dedicar uns quants dies, i el que després he escoltat és una petita frase i uns cors", relata.
M'entristeix sobretot per la gent que no coneix la realitat del que es va gravar.
Tot i així, explica que no hi ha ressentiment. "No hi ha rencor. Estic agraïda de col·laborar i formar part d'un projecte tan xulo com 'Lux'." Sí que reconeix, però, que ha trobat a faltar un gest de respecte cap a les artistes convidades.
Podria haver deixat una mica més del que vam treballar, sobretot per respecte a les companyes que vam col·laborar.
Malgrat tot, insisteix: "A Rosalía, a casa, l'estimem molt."
Reconeixement i nous camins musicals
L'entrevista arriba en un moment especialment intens per a Estrella Morente. Aquest 2025 ha rebut la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts, un reconeixement que viu amb emoció i perspectiva. "Entenc aquest premi i altres coses que m'estan passant com els fruits de tants anys d'entrega."
A aquest reconeixement s'hi suma la presentació del seu nou disc, que portarà al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, un espai que defineix sense embuts: "És una catedral de l'art, de la cultura. Un dels espais més meravellosos que hi ha al món per fer art."
El disc marca una nova exploració sonora. "M'ha donat l'oportunitat de bucejar i investigar en el món del jazz. M'hi he ficat i em té totalment absorbida", explica. Recorda que el jazz sempre ha estat present a casa seva: "Com la música clàssica, el blues o la música africana. El rock també hi era molt present." I ho vincula directament al llegat del seu pare: "Enrique era especialista a fer ponts amb altres estils musicals."
Respecte, actitud i el llegat d'Enrique Morente
Morente parla de la seva professió amb una barreja de respecte i responsabilitat creixent. "Com més gran em faig, més consciència i responsabilitat tinc", afirma. Per a ella, el talent no ho és tot.
Per sobre de tenir talent, si no ets bona persona, el teu prestigi no val per res.
Reivindica la humilitat com a clau del camí professional. "La humilitat et catapulta a llocs inesperats", assegura.
Pots tenir molts plans, però si l'actitud és de prepotència, no avances.
La figura del seu pare, mort fa setze anys, continua sent un referent constant.
Era un home complet. Per sobre de la professió hi havia la responsabilitat i l'entrega.
El defineix com un exemple absolut: "No només com a músic i creador que va ser un monstre sinó com a ésser humà." Tot el que fa, diu, manté aquest fil invisible. "Tot el que faig està dedicat d'alguna manera al meu pare. És un homenatge, un agraïment. Ha estat meravellós viure sota la sala d'aquest geni."
El flamenc, una música que parla directament a l'ànima
Quan reflexiona sobre per què el flamenc emociona arreu del món del Japó a Groenlàndia, Morente ho té clar.
És una música d'arrel de la terra, d'arrel de l'ànima.
I ho concreta: "El flamenc ha cantat durant molts anys les penes de la gent pobra, dels pescadors, del camp, del desamor." Hi estableix paral·lelismes amb altres gèneres que estima. "Passa també amb el jazz i el blues. Són músiques que parlen de feines dures, del dia a dia.
Ara mateix, confessa, aquests dos mons la travessen plenament. "El jazz i el flamenc són els dos gèneres que em tenen absolutament atrapada", conclou, "perquè m'ajuden a explicar la vida."
Estrella Morente parla d'una etapa de plenitud artística i vital. "El temps passa volant. Tant de bo poguéssim aturar-lo", reflexiona, amb la sensació d'estar vivint un moment especialment feliç que li agradaria retenir.
