Fer l'Aneto sense grampons ni piolet: impactant i colpidor
Fer l'Aneto ja no és el que era. He de dir que he fet un cim irreconeixible. Malgrat fer el cim, la manca de neu i de gel m'ha deixat amb el cos desfet, on l'impacte de l'escalfament del planeta és majestuós.
Al juliol vaig recórrer el tram del refugi de la Renclusa fins al refugi de Llauset, passant per Aigüalluts i el coll de Salenques, i ja en aquell moment vaig observar, des de sota i de lluny, com la neu havia desaparegut, la glacera estava fragmentada i el gel tenia un aspecte grisós. Aleshores em va despertar la curiositat de saber si era possible fer l'Aneto sense utilitzar material tècnic. Només em va faltar l'empenta d'un amic, corredor de muntanya, quan em va comentar que no hi havia pujar mai i que li encantaria. Així que vaig aprofitar per dur-lo al cim i, a la vegada, veure l'estat de la glacera.
El gel de l'Aneto, a prop de l'extinció
A mitjans de juliol, Jordi Camins, glaciòleg de referència al Pirineu, que n'ha inventariat les glaceres i n'ha vist l'evolució, anunciava que el Pirineu es quedarà sense glaceres el 2050. Doncs bé, en el cas de la glacera de l'Aneto serà clarament abans.
Observar l'evolució de la glacera des de la primera ascensió que vaig fer, l'agost del 96, és colpidor, però fer la comparativa entre la darrera vegada que hi vaig pujar, el juliol del 2017, i ara ha estat d'un impacte demolidor.
En aquesta primera fotografia, la neu cobreix la glacera de l'Aneto, és un mantell continu des de sota el pic de la Maladeta fins a pocs metres d'arribar al cim de l'Aneto. Aquell devia haver estat un bon any de neu al Pirineu perquè les fissures i les esquerdes del gel estaven cobertes de neu. Recordo veure a Benasc una postal de l'Aneto, d'aquelles de record, d'un any sense neu i les esquerdes del gel eren esfereïdores, com si es tractes de l'Himàlaia.
De la darrera ascensió, de l'any 2017, em va sorprendre el color de la neu i la textura. Un color marronós, una neu carregada de pols sahariana que, en evaporar-se l'aigua, la pols es quedava tenyint la neu d'una tonalitat terrosa. Aquí va ser quan vaig veure el perill d'extinció de la glacera. Aquest color de la neu permet absorbir més calor, pel fet de ser més fosca, i accelera la fosa del gel. A més, ja es veia que la capa contínua de neu i gel de la glacera mostrava clars símptomes de febleses, amb aparició de gel antic.
Ara bé, la situació actual de la glacera de l'Aneto, en fase terminal, és colpidora. Ja en veure-la de lluny a trenc d'alba, a cota 2.700 per l'ibon de Salterillo, se t'encongia el cor. Una glacera fragmentada en tres parts: sota el pic Maldito, collada de Corones i sota el cim de l'Aneto. Una glacera que agonitza mentre es resisteix a desaparèixer. De lluny, ja sabia el camí que havia de fer per arribar al cim sense tocar el gel.
Un cop per sobre dels 3.000 metres i havent superat els blocs de roca polida per les glaceres de fa milers d'anys, arribem al coll de Corones i les sospites es confirmen. Hi ha molt poc gel. Hi ha milers i milers de rocs despullats de neu i gel que han vist la llum del sol per primera vegada en centenars o milers d'any, unes roques que fins ara estaven sota una gruixuda capa de gel. Ara, el que queda és el gel tan primitiu que sembla vidre. És tan dur que ni grampons ni piolet es claven amb seguretat. A la vegada, vas sentint com les pedres es precipiten gel avall sense aturador.
Els punts delicats augmenten
Al conegut pas de Mahoma, punt més delicat, a pocs metres de fer el cim, ara cal sumar-hi el desnivell que cal superar per arribar al primer replà que duu al cim. Fins ara, aquest desnivell estava completament cobert de neu, uns 5 metres d'alçada, de manera que calia calçar-se els grampons a partir de Corones per fer el tram més inclinat i te'ls treies en pla quan arribaves de nou a la roca. Doncs bé, amb la desaparició del gel, cal fer una grimpada, amb bones presses per agafar, per superar el desnivell abans cobert de neu.
L'Aneto, un cim desconegut
Les estranyes sensacions de l'ascensió a l'Aneto, sobretot en el tram final, fan que tingui la impressió d'haver fet un altre cim. Sense fer ús del piolet ni dels grampons, que es van quedar en tot moment a la motxilla. Només l'altímetre i conèixer les muntanyes que t'envolten et tornen al punt on ets, al cim més alt del Pirineu. Qui pot comparar l'impacte del canvi climàtic sobre l'Aneto són aquelles persones que hi han pujat i hi tornen al cap d'uns quants anys. Si és el vostre cas i fa temps que no hi aneu, acosteu-vos-hi; no cal fer el cim. Acosteu-vos a veure les reduïdes dimensions de la "glacera", si encara se'n pot dir així. Us impactarà.
