Gana, fred i menjar-se els companys per sobreviure: 50 anys de la tragèdia dels Andes

"La primera nit va ser la més terrible, vaig viure un infern."

Han passat 50 anys i Roy Harley encara recorda el 13 d'octubre del 1972. Aquell dia, ara fa 50 anys, el vol 571 de la Força Aèria Uruguaiana va estavellar-se enmig de la serralada dels Andes.

L'avió, que feia el trajecte entre Montevideo i Santiago de Xile, transportava l'equip de rugbi universitari Old Christians.

Harley va ser una de les 16 persones que va sobreviure a l'accident d'avió i, després, a més de tres mesos perduts als Andes.

"Als meus peus hi havia un noi a qui li faltava una part de la cara i que s'ofegava en la seva pròpia sang. No vaig tenir el coratge d'agafar-li la mà, de reconfortar-lo, tenia molta por", ha explicat a l'agència France Presse sobre aquella primera nit.

Un altre dels passatgers de l'avió era Carlos Páez, que diu que fa 50 anys era un nen mimat. "Jo era un noi que no servia per a res, un malcriat, un consentit i de sobte em va tocar viure aquesta història", explica.

Aquelles primeres hores, recorda, va pensar una vegada i una altra que era el seu últim dia de vida. Creu que aquells dies desapareguts a la muntanya van ser un procés "de tolerància a la frustració, d'adaptació al canvi i de trobar recursos desconeguts que el ser humà té i a vegades no ens n'adonem":

"De sobte ens vam convertir en una màquina de sobreviure."

L'endemà, un miner de Curico, a 200 quilòmetres de Santiago de Xile, va explicar que havia vist un avió estavellar-se als Andes. Però les recerques aèries que es van fer, en una zona completament coberta de neu, no van trobar res.

Els moments més difícils

En un primer moment, van sobreviure 33 de les 45 persones que viatjaven a l'avió. De seguida, Roberto Canessa i Gustavo Zerbino, estudiants de Medicina, van atendre els ferits.

La primera nit a la muntanya van morir cinc persones més. I, després de 72 dies, només 16 van sobreviure.

Joves que en la majoria de casos mai havien vist la neu van haver de sobreviure en les muntanyes gelades dels Andes. "Jo anava en mànigues de camisa i l'única manera de fer-me passar el fred era abraçar-me amb algú altre per donar-nos calor", afirma Roy Harley.

Harley, que havia començat a estudiar Enginyeria Industrial, es va guanyar el sobrenom de l'enginyer perquè va dedicar-se a fer funcionar una petita ràdio.

Precisament a través d'aquella ràdio, el 23 d'octubre van saber que ja no els buscarien més. Deu dies després de l'accident, se suspenia la recerca. Entre els crits i les llàgrimes, Harley va continuar escoltant la ràdio:

"En un moment, el locutor va dir que es preveia que, cap a finals de gener o principis de febrer, es podria anar a buscar les restes. Nosaltres érem les restes! Ens donaven per morts!"

Això els va fer prendre consciència que només es tenien a ells mateixos per sobreviure. "Una de les coses més doloroses va ser adonar-nos que el món continuava sense nosaltres", indica Páez.

Un altre moment dur va ser el dissetè dia. Mentre dormien, una allau va sepultar una part del fusellatge on es refugiaven i vuit persones van morir.

Menjar la carn dels companys morts

Durant el temps que van estar a la muntanya van subsistir com van poder. Amb les restes de l'avió van confeccionar gorros, guants, pales, edredons i fins i tot ulleres de sol per combatre la ceguesa de la neu.

Un dels supervivents, Adolfo Strauch, va fer servir làmines d'alumini del fusellatge per fondre neu i tenir aigua potable. Però el pas dels dies sense aliments va anar debilitant els supervivents.

Tenien molt poc menjar: vuit barres de xocolata, una llauna de musclos, tres pots de melmelada, una llauna d'ametlles, uns dàtils, caramels o prunes seques. Però de seguida se'l van acabar.

"Cada dia estrenyia un forat més el cinturó", recorda Harley, que en el moment de l'accident pesava 80 quilos i quan el van rescatar havia baixat a 38.

La gana va desesperar els supervivents. Van ingerir pasta de dents, van fer te de tabac amb les cigarretes i van arribar a empassar-se la sola de les sabates abans de prendre la dolorosa decisió de menjar-se els cossos dels companys morts.

Harley recorda que van haver d'escollir "entre morir o utilitzar l'únic que quedava":

"Vam haver de prendre aquesta decisió i la vam prendre, va ser acceptada ràpidament per tot el grup. Vam fer un pacte: si algú es mor, el nostre cos està a disposició del grup".

En una entrevista a The Independent l'any 2016, Roberto Canessa ho explicava així:

"Feia temps que ens havíem quedat sense el que havíem trobat a l'avió i no hi havia vegetació ni vida animal. Sentíem que els nostres cossos es consumien només per continuar vius i que aviat estaríem massa dèbils per recuperar-nos de la gana. Sabíem la resposta però era massa terrible per contemplar-la."

El rescat després de 72 dies

Quan les condicions meteorològiques ho van permetre, dos dels supervivents, Roberto Canessa i Fernando Parrado, van decidir caminar a la recerca d'ajuda.

Al cap de deu dies, resseguint el riu Azufre van veure un home a cavall, Sergio Catalán, amb qui es van intercanviar missatges de banda a banda del riu. Catalán va portar un d'aquests missatges, escrit per Parrado, a la comissaria de Puente Negro:

"Vinc d'un avió que va caure a la muntanya. Soc uruguaià, fa deu dies que estem caminant. A l'avió hi queden 14 persones ferides. Hem de sortir ràpid d'aquí i no sabem com."

A la comissaria, un home que estava denunciant el robatori d'una bicicleta ho va sentir i va explicar-ho al periodista Archibaldo Morales, que va donar la notícia a través de les ones de CC 148, Radio Manuel Rodríguez:

"San Fernando, Xile, urgent. Els uruguaians desapareguts fa més de dos mesos als Andes estan vius."

Un cop rescatats, Parrado i Canessa van ser traslladats al ranxo Los Maitenes, on van passar la primera nit fora de l'avió.

"Estaven totalment deshidratats i molt prims. Els vaig prendre la pressió i la temperatura i estaven bé, però volien descansar", explica cinc dècades després José Bravo, el primer infermer que els va atendre, a l'agència EFE.

El 22 de desembre, 72 dies després de l'accident, es va localitzar l'aparell i va començar el rescat dels 14 supervivents que encara eren al lloc de l'accident.

L'operació de salvament, complicada per la boira, va durar dos dies: el primer dia van evacuar sis supervivents i els altres vuit van passar una última nit a l'avió, enmig d'un ambient molt diferent. L'endemà es va completar el rescat.

Els objectes dels que van morir als Andes

Gustavo Zerbino tenia 19 anys en el moment que l'avió es va estavellar.

Durant els més de tres mesos que van passar desapareguts, es va dedicar a guardar algunes de les pertinences dels que van morir en l'accident. Medalles, cadenes, rellotges, documents, cartes... tot ho va anar guardant en bosses.

El dia del rescat, l'equip de salvament no volia que ho pugés a l'helicòpter perquè pesava massa. Zerbino, però, va dir que no viatjaria sense aquells objectes.

En tornar a l'Uruguai, va anar casa per casa per entregar-ho a les famílies de les víctimes de l'accident. "Soc la veu dels que no tenen veu", assegura.

 

Explicar la història per tot el món

L'epopeia dels supervivents va ser immortalitzada al llibre "Viuen" i a l'adaptació que se'n va fer al cinema:

Roy Harley i Carlos Páez són dos dels supervivents de la tragèdia dels Andes que fan xerrades arreu del món explicant el que el segon defineix com "la història de supervivència més extraordinària".

A Páez no li agrada que es parli de "miracle dels Andes", perquè creu que un miracle "hauria estat que haguéssim sobreviscut tots 45 després de 70 dies".

Quan fan actes en què recorden el que van viure fa 50 anys, les seves paraules tenen un efecte "brutal" entre els que els escolten i, després d'explicar-la, molts els responen amb una abraçada, assenyala Harley.