Gisèle Pelicot, una dona normal extraordinària
"M'he convertit en una dona màrtir, en el símbol d'una nova onada feminista que no conec gaire. Aquest cop no me'n vull desentendre. Continuaré sent qui soc, sense odi, incapaç de veure els homes i les dones com a contraris, perquè crec que estem fets per viure junts.
No em deixaré reduir mai a aquell cos martiritzat; a dins no hi ha la meva ànima, ni la de la noia que vaig ser, ni la de la dona en què m'he convertit."
Gisèle Pelicot escriu aquesta reflexió al final del llibre sobre la seva vida i el seu cas. Un missatge que "ens submergeix a tots, homes i dones normals i corrents, en els nostres dormitoris, en les nostres relacions, en les nostres famílies, en les nostres clavegueres." Un missatge a tothom, a totes les generacions i amb ecos arreu del planeta, que arriba desgranat al llarg d'aquesta història que ha escrit amb la periodista Judith Perrignon.
Triar l'amor, malgrat tot
L'he llegida d'un glop: està molt ben escrita. I, sense haver pogut dormir gaire, arribo a la seu de l'agència que publica el llibre, al barri de Saint-Germain-des-Prés. En català porta el títol d'"Un himne a la vida". És realment el títol que millor li va. I la veig arribar com una parisenca més, acompanyada del Jean-Loup, l'home amb qui comparteix la vida des de fa tres anys.
Primer missatge: Gisèle Pelicot continua triant la confiança i l'amor malgrat tot el que li ha passat, i no se n'amaga. "Perquè, si no estimo, qui guanya és el buit i jo no soc res." Amb aquesta frase tanca el llibre.
La reconec, creuo el carrer i em presento: soc la periodista que li farà ara l'entrevista. Ja porta unes setmanes de promoció. S'atura amb un somriure, escolta. Li explico que acabo d'acabar el llibre --sense temps de pair-lo, vull dir-- i em diu: "Ah, quand même!" ("Que bé!"), sense fer desaparèixer l'expressió de simpatia al rostre.
I afegeixo que formo part del grup de periodistes espanyols que vam seguir el judici. Segurament li ha vingut al cap el col·lectiu, nombrós, sobretot femení i, especialment, la Raquel Villaécija, aleshores corresponsal d'El Mundo, que va cobrir gairebé tots els dies del judici i ho ha plasmat al llibre "La vergüenza".
Entre la intimitat i la promoció
Pugem darrere seu, cap a la seu de l'agència. Fa broma sobre les escales de fusta antiquíssimes i tortes de l'edifici; les hem de pujar a peu, carregats amb el material. "Farem esport avui, eh!", continua parlant en to de broma i entenc que és el seu caràcter, obert i alegre, però que també deu tenir necessitat de crear complicitat amb qui l'ha d'interrogar. Les entrevistes sobre un llibre on la intimitat de la seva vida queda exposada al lector cruament i llargament no deuen ser un tràngol fàcil de passar, penso.
Arribem a dalt i ella mateixa ens presenta les noies de l'agència.
Susanna Lea, la directora, ens diu que ha limitat la promoció del llibre a dos mitjans al dia: que ni el tema ni els 73 anys de Gisèle Pelicot permeten més intensitat. "És una dona remarcable", em diu la Susanna, "que entén que s'ha d'explicar per donar a conèixer el seu missatge". La promoció, per tant, s'ha espaiat en unes quantes setmanes.
El llibre ha estat traduït a 22 idiomes i l'entrevista està embargada fins al 17 de febrer. Aquest dia, Gisèle Pelicot estarà passejant per les platges de l'illa de Ré amb en Jean-Loup, em dic. Ell també somriu a cada intercanvi de mirades.
Mentre la Gisèle es maquilla i pentina, preparem el set en un dels despatxos. Les oficines són petites, però són al cor de París, al barri llatí, el dels escriptors bohemis. L'ambient és càlid. Es disposa a seure mentre ens diu: "Ja estic a punt." La Susanna es queda al costat del càmera, el Felipe.
Gisèle Pelicot signa amb aquest nom el seu primer llibre, però ella torna a ser Gisèle Guillou des que, el novembre del 2020, es va divorciar del seu marit abusador. Però ha volgut conservar el cognom Pelicot per firmar el llibre. No en vol renegar. De la mateixa manera que va enviar la vergonya de ser la-dona-que-ha-estat-violada-més-de-200-vegades-en-10-anys al bàndol dels 50 violadors, Gisèle Pelicot ha decidit que el cognom que porten els seus fills i els seus nets no ha de ser motiu de vergonya per a ells.
La vergonya del cognom que els ha donat Dominique Pelicot ha de convertir-se en orgull gràcies a la Gisèle, a la seva resiliència i a la icona en què s'ha convertit.
Convertida en una icona
Aquesta dona normal, com ens en podem considerar moltes, té alguna cosa d'extraordinària. La seva història sonava molt sòrdida i dramàtica quan el setembre del 2021 la vaig llegir per primer cop en un breu teletip de France Presse: "Una sexagenària drogada i violada durant deu anys per desenes d'homes", deia.
Al "Telenotícies" no en vam dir res: era un tema massa local, encara. Dominique Pelicot ja feia gairebé un any que dormia a la presó i les investigacions policials continuaven donant fruits. Als primers 33 detinguts, identificats en els vídeos de Dominique Pelicot, se n'hi acabaven de sumar 9 més.
Gisèle Pelicot va morir i començar a ressuscitar el 2 de novembre del 2020, el dia que l'inspector de policia que feia mes i mig que investigava el seu marit li va ensenyar les primeres fotografies d'ella inconscient mentre diferents homes la violaven.
Aquella tardor del 2020 hi havia altres notícies sobre crims sexuals a França: "Batuda antipedòfila: seixanta-cinc persones detingudes i descobert contingut de 'violència insuportable'", titula Le Monde el 9 d'octubre del 2020. Una setmana més tard publica: "Joël Le Scouarnec acusat de violació i agressió sexual de 312 presumptes víctimes."
Però cinc anys després, de qui continuem parlant és de Gisèle Pelicot. I, a més, en positiu. S'ha convertit en una icona, malgrat el crim horrible que es va cometre sobre ella i el seu cos, i malgrat les humiliacions que va rebre a la sala d'audiències del Tribunal d'Avinyó. "Sempre vaig pensar que el judici hauria donat per a un succés de tres línies als diaris", diu quan el temps de l'entrevista s'està a punt d'esgotar.
Ens ha donat algunes claus per entendre d'on li ve la fortalesa. A "Un himne a la vida" se n'intueixen moltes més.
El retrat de la seva cara ha aparegut tant en portades de revistes d'arreu del món com als murs de pobles i ciutats de França. S'han fet campanyes per nominar-la al Nobel de la Pau i ha rebut premis en diversos països.
Ella no vol agafar ben bé aquest camí de convertir-se en un estendard del feminisme, però s'hi ha convertit sense voler. El seu llibre sí que s'afegeix a la lluita amb el relat de la seva història de superació. A la seva manera, discreta, normal, extraordinària.
Li queda una missió per complir, diu: anar a la presó on compleix condemna "el senyor Pelicot", com l'anomena, i preguntar-li per uns quants "perquès" pendents.
