Groenlàndia: l'hora de la veritat per a Europa
Durant un any, els líders europeus han intentat de diverses formes evitar el que cada cop sembla més inevitable: el trencament de l'aliança i l'entesa amb els Estats Units.
Fins ara, havien aconseguit salvaguardar el gruix de la relació ni que fos mantenint-la amb unes mínimes constants vitals, però l'intent de Trump de quedar-se amb Groenlàndia representa la crisi més greu i inèdita en 80 anys de relacions entre les dues ànimes del món occidental.
La catalana Cristina Gallach, que va ser subsecretària general de l'ONU i va treballar als màxims nivells a l'OTAN i la UE, ha qualificat en una entrevista als "Matins" de TV3 el moment de gravetat de 9 en una escala de 10. "Ens trobem en un moment gravíssim i molt perillós, molt difícil i molt complex. Que el principal aliat de tots aquests països occidentals decideixi, com ha anunciat, apropiar-se d'un territori d'un dels membres és realment insòlit i crec que ens ha de preocupar."
Aquest dijous, els líders de la Unió Europea estan convocats a una cimera extraordinària a Brussel·les i serà clau perquè hauran de decidir com confrontar Trump. Sembla que totes les capitals són conscients de la gravetat del moment i que, després de mesos d'arrossegar els peus, estan disposats a aixecar el to i a començar-se a plantar més davant l'agressivitat dels EUA.
Les opcions de resposta
La setmana passada, França, Alemanya, Dinamarca, Noruega, Suècia, els Països Baixos, el Regne Unit i Noruega van enviar unes poques desenes de soldats a Groenlàndia, teòricament, en el marc d'uns exercicis planificats amb anticipació per reforçar la seguretat de l'Àrtic.
No era casualitat que els hi desplacessin just després de Trump fes més específiques les amenaces de comprar o conquistar l'illa. Tot i que simbòlic, el desplegament miliar era un clar senyal que Europa es mobilitzava i, ni que fos modestament, enviava el missatge a Washington que estaven disposats a defensar al sobirania de Dinamarca i Groenlàndia, o almenys ho feien veure.
Va ser després d'aquest enviament de tropes que Trump va amenaçar dissabte amb nous aranzels als països implicats. Per tant, Trump va percebre que Europa escalava la crisi i ell va redoblar l'aposta.
I ara li toca a Europa decidir el pròxim pas i quan parlem d'Europa s'inclouen els 27 membres de la UE més el Regne Unit, Noruega, Islàndia i (eventualment el Canadà) que no formen part del club comunitari.
Pel que fa a la UE, hi ha almenys dues opcions per respondre les amenaces de Trump.
La primera i més immediata és amenaçar de donar per acabat l'acord comercial que la UE i els EUA van arribar a l'agost i que, passats sis mesos, s'ha de renovar el 6 de febrer.
En un cap de golf d'Escòcia propietat del president nord-americà, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen va capitular i va pactar amb Trump que Washington imposés un 15% a la gran majoria de les exportacions europees mentre que la UE no actuaria amb reciprocitat, s'empassava els aranzels nord-americans i no n'aplicaria més als productes nord-americans.
Els europeus consideren que l'amenaça de Trump d'imposar una nova ronda d'aranzels a vuit països europeus que han enviat de forma testimonial soldats a Groenlàndia viola l'esperit d'aquell pacte amarg i, per tant, es mostren disposats a treure del calaix l'arsenal que haguessin aplicat a l'agost si no hi hagués hagut el pacte del camp de golf.
I l'arsenal consistiria a imposar aranzels per valor de 93.000 milions d'euros a molts productes que els EUA importen a Europa, és a dir, reobrir la guerra comercial.
La segona opció de resposta seria encara més contundent i el president francès, Emmanuel Macron, ja l'ha posat sobre la taula. Seria l'activació de l'anomenat "instrument d'anticoerció", conegut amb el nom de "bazooka", que suposaria restriccions més molt més dures al comerç i a les inversions dels EUA, impedir que les seves empreses poguessin optar a contractes públics europeus o obligar les grans tecnològiques a tributar molt més al Vell Continent.
És a dir, una guerra comercial sense límits i a cara descoberta.
La UE mai ha aplicat aquest instrument anticoerció perquè és conscient que l'altra bàndol pot replicar amb mesures semblants i està pensat perquè només l'amenaça d'invocar-lo el faci recapacitar, rebaixi el to i es presti a negociar.
El portaveu de Comerç de la Comissió Europea, Olof Gill, ha assegurat aquest dilluns que "la prioritat és implicar-se en la negociació, no escalar i evitar la imposició d'aranzels. Per què? Perquè al final, això malmetria consumidors i empreses a banda i banda de l'Atlàntic. Però si s'imposessin aranzels, la UE té eines a la seva disposició i està preparada per respondre".
En aquest sentit, els ministres de finances d'Alemanya i França s'han reunit a Berlín i han assegurat que "Alemanya i França estem unides, no cedirem al xantatge. Hi haurà una resposta europea unida i decisiva i actualment estem preparant contramesures coordinades amb els nostres socis europeus en cas que el president Trump mantingui la seva amenaça aranzelària".
I aquí és important que Alemanya, sempre més temorosa de sobreactuar i ofendre Washington, sigui tan ferma com França. Si l'eix París-Berlín va de bracet, la resta de socis acostumen a sumar-s'hi i la UE com a bloc és molt més efectiva.
Per tant, a l'espera de veure què fan els líders europeus en la cimera extraordinària dijous, avui ja es pot intuir que estan disposats a escalar la tensió amb els EUA amb una tàctica que passa per amenaçar-los amb una guerra comercial tot confiant que això els acoquini i retirin o afluixin les amenaces sobre Groenlàndia i la UE.
Res com un fracàs per canviar de tàctica
Si els països europeus es troben en aquesta situació i actuen aparentment amb més determinació, en gran part, és pel seu propi comportament durant l'últim any i per la fallida aposta que van fer per intentar acomodar Donald Trump.
Conscients que el nou inquilí de la Casa Blanca era un home imprevisible que no tenia gaires simpaties pel Vell Continent i que podia rebentar l'aliança transatlàntica en qualsevol moment, Macron, Mertz, Meloni, Rutte o Von der Leyen van creure que el millor era mirar d'acomodar els desitjos i els interessos del magnat i adular-lo.
Si cedim una mica, li comprem i adaptem alguna de les seves idees i no parem d'afalagar-lo, van pensar, ell estarà content, l'aliança no trontollarà i Ucraïna podrà seguir lluitant. Valia la pena cedir i abaixar el cap si aquest era el preu per salvar l'interès general, l'economia i el vincle vital entre Europa i els Estats Units.
Per això, entre d'altres, els membres de l'OTAN, van acceptar augmentar els pressupostos de Defensa fins al 5% del PIB, van decidir comprar als Estats Units les armes que abans Washington donava a Kíiv, o els socis de la UE es van empassar el 15% d'aranzels de Trump.
I quin ha estat el resultat d'abaixar tant el cap? Doncs humiliació rere humiliació fins al punt que Trump clarament s'ha vist empoderat i prou fort per trencar un tabú, amenaçar la integritat territorial d'un dels aliats europeus i, a sobre, amenaçar-los amb més aranzels.
La tàctica de l'apaivagament clarament no ha funcionat perquè, entre d'altres, els líders van ignorar una norma del comportament de Trump: si el president olora debilitat en l'altre bàndol, no té contemplacions, seguirà pressionant per aconseguir més concessions. Només s'atura quan les conseqüències poden ser molt serioses i veu l'altre bàndol, com ara la Xina, decidir a plantar cara no capitular.
Durant un any, els líders europeus temien que plantar-se davant Trump, confrontar-lo i embrancar-se amb una guerra comercial podia sortir molt car, tant en l'àmbit econòmic com de seguretat.
Ara, els mateixos líders segur que tenen molt presents aquests riscos però han considerat que les noves amenaces de la Casa Blanca sobre Groenlàndia són una línia vermella que no li podien deixar creuar i, aparentment, estan disposats a córrer les conseqüències imprevisibles que es puguin derivar d'una confrontació amb Washington.
El gran dubte és què farà Trump els pròxims dies. Si s'espantarà i recularà davant la incipient contraamenaça europea (i encara hem d'esperar a dijous per veure com es concreta) o si, per contra, decidirà doblar l'aposta amb la confiança que una Europa debilitada s'acabi doblegant als seus desitjos.
El món, i Rússia, prendran nota del que faci Europa
Els països europeus han necessitat un any per assimilar que els Estats Units han deixat de ser un aliat i s'han convertit més aviat en un rival. L'administració Trump sembla estar molt més interessada en debilitar Europa que no pas la Xina i Rússia com va deixar clar quan va publicar el desembre l'Estratègia de Seguretat Nacional.
Per tant, Europa es troba, ara sí, realment sola i no té més remei que construir aquella famosa autonomia estratègica si vol seguir sent rellevant en un món amb cada cop menys regles i dominat per grans potències amb pocs escrúpols. Brussel·les es troba en la inèdita tessitura que les amenaces no només venen de l'est sinó ara també de l'oest aliat i no pot continuar actuant com fins ara.
El diari britànic Financial Times assegura en un article titulat "Europa no ha d'apaivagar Trump a Groenlàndia" que "els europeus també haurien de ser conscients que tot el món està observant com evoluciona aquesta situació i traurà conclusions sobre la capacitat i la força de la UE per sobreviure en el brutal nou ordre global que Trump s'esforça per crear".
Si Europa cedís a Groenlàndia, confirmaria que som irrevocablement en un món on la força i només la força fa la raó, diu el rotatiu. Europa donaria un gran senyal de debilitat i d'irrellevància. Per a la Xina, aquesta és una perspectiva potencialment atractiva i encara ho és més per Rússia. "Si el Kremlin conclou que Europa és feble i que està a punt de ser presa, tot el continent podria pagar el preu", conclou l'FT.
Aquest dies, la premsa i el règim de Rússia es freguen les mans. L'espectacle de l'OTAN dividida amb uns EUA amenaçant de conquistar un territori d'un aliat és música celestial per Putin que sempre ha somiat amb una Aliança fracturada i debilitada. A més, si es consuma la ruptura total o parcial de l'aliança entre Europa i els EUA, els primers grans damnificats serien Ucraïna, els seus veïns occidentals i per extensió tota la seguretat europea.
Molt probablement, com a represàlia a una guerra comercial o a l'amenaça d'una guerra comercial, Trump decidiria tallar tota col·laboració amb Kíiv. L'administració Trump ja li ha rebaixat molta de l'assistència que donava la de Biden, però les aportacions que fa encara són molt importants pel seu esforç bèl·lic.
El temor europeu i ucraïnès és que els EUA deixin de vendre armament avançat als europeus que aquests donen a Ucraïna i deixin de compartir informació militar d'intel·ligència amb l'exèrcit ucraïnès sobre els moviments de l'enemic rus.
I si Ucraïna acaba retrocedint molt o perdent la guerra, tem Europa, Putin se sentirà reforçat i creixerà la seva temptació de continuar la seva expansió cap a l'oest.
D'aquí que aquests dies a Groenlàndia i a Brussel·les no només estigui en joc l'estatus i la sobirania de Groenlàndia, l'economia transatlàntica i la seguretat a l'Àrtic, sinó també la seguretat i el futur Europa.